El sistema escolar que li escau a Catalunya i a les comunitats de llengua catalana és el mateix que li escau a Castella i a les comunitats de llengua castellana: un sistema escolar únic (potser amb centres concertats i deixant la porta oberta a escoles que reprodueixin sistemes escolars estrangers, destinades essencialment a persones de pas) en què la llengua vehicular sigui la llengua del país, és a dir, la catalana (com a Castella ho és la castellana). Allò que és considerat just i adequat per altres que no són millors ni pitjors que nosaltres, també ho és per a nosaltres. Allò que s’escau a les nacions lliures del món és allò que ens escau.
Per tant, si em demaneu què em sembla millor, si una xarxa única d’escola catalana (deixo ja de banda la qüestió de la titularitat dels centres) o una diversitat de xarxes en funció de la llengua escolar, la meua resposta és clara: una xarxa escolar única, catalana i en català, per als infants i els nois i les noies de Catalunya, i que faci servir programes d’immersió sempre que calgui.
Però no som una nació lliure, sinó un nació minoritària en el si d’un estat-nació castellanoespanyol, que territorialitza el castellà a casa nostra alhora que degrada al rang de segona llengua oficial el català en el seu mateix domini històric, i que ho fa al mateix temps que escampa una ideologia lingüística que deslegitima les reivindicacions normalitzadores que cercarien canviar aquest marc jurídic i revertir el mal causat.
Quan pensem en el model lingüístico-escolar a Catalunya (als Països Catalans), no podem abstreure’ns d’aquests elements, i tampoc no podem obviar el marc demolingüístic i sociolingüístic que les polítiques estatals han acabat generant. No podem pensar-nos com si la nostra situació fos la d’una nació lliure (i que no hagués conegut períodes perllongats d’opressió), i molt menys com si fóssim una nació lliure amb el seu propi estat. I, per descomptat, tampoc no podem pensar-nos al marge de les molt serioses ferides lingüístiques que ens han estat infringides i que continuen ben obertes, i eixamplant-se.
Diguem-ho d’una altra manera: a l’hora de pensar en la nostra escola i en la seua llengua ens cal un bany de realisme. Però amb això encara no n’hi haurà prou: ens caldrà saber també què volem aconseguir amb aquesta escola i, concretament, quin seria el seu objectiu lingüístic. En el nostre cas això implica decidir si volem una escola que contribueixi a transmetre el codi, que ensenyi català als seus estudiants (és a dir, que sesquilingüitzi o, en el millor dels casos, bilingüitzi els infants i joves que no tinguin el català com la seua llengua inicial, alhora que en millori el coneixement dels que sí que la tenen) o si, a més d’ensenyar-lo, volem que contribueixi significativament a la seua revitalització i, en darrer terme, a la seua normalització.
Només tenint en compte el marc condicionador a què ens trobem sotmesos, i sabent també on anem, estarem en condicions de definir el model lingüístico-escolar que més ens convé: el millor d’entre els possibles.
Imposem-nos ser realistes, per tant. I la realitat és que som una entitat subestatal i que els nostres organismes de (limitat) autogovern només poden exercir la seua autoritat si ells mateixos se sotmeten als que tenen per sobre seu: no poden fer complir lleis i imposar sancions si es declaren en rebel·lia. Només un govern mana, i un govern que desobeeixi no és govern, sinó facció que només té autoritat sobre els seus partidaris i es troba impotent davant dels qui decideixin desoir-lo. Si no obeeixes les lleis i les sentències que t’obliguen, no pots pretendre fer-te respectar, molt menys per aquells que fonamentin la seua desobediència cap a tu en l’obediència als qui estan per sobre teu. Les nostres autoritats educatives no poden, per tant, obviar les sentències 337/1994 i 31/2010, del Tribunal Constitucional, que recorden (en el segon cas de manera comminatòria) que el castellà té caràcter de llengua vehicular a l’escola catalana, ni podem obviar la sentència 6628/2010 del Tribunal Suprem, que fa efectiva aquesta doctrina del Constitucional. Ni podran obviar la sentència que en qualsevol moment emetrà el TC sobre la constitucionalitat de la Llei 8/2022, del 9 de juny, del Parlament de Catalunya, aprovada amb la voluntat d’aturar l’execució de la sentència 5201/2020 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (un cop inadmès, per part del Tribunal Suprem, el recurs que en contra hi havia presentat el govern de la Generalitat de Catalunya), que concretava la manera com s’havia de fer efectiva la vehicularitat del castellà a l’escola.
En realitat, però, mai les institucions catalanes no havien arribat a negar el caràcter vehicular de la llengua castellana. No ho feia la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, ni l’Estatut d’autonomia de 2006, ni la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació de Catalunya, que es limitaven a no parlar-ne i a donar a entendre que el català havia de ser la llengua per defecte de l’educació a Catalunya, sense, però, descartar el castellà, ja que, com diria el TC tot reinterpretant l’Estatut: «No podrían hacerlo». Al capdavall, el castellà és llengua oficial a Catalunya per mandat constitucional (article 3.1 de la Constitució Espanyola), i això té conseqüències. La fórmula a què s’acollien acabava sent sempre la mateixa (en la seua versió en la LEC: «El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu»).
Per la seua banda, la Llei 8/2022, del 9 de juny, dita «sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari» admetia que el castellà era llengua d’«ús curricular i educatiu», en un exercici que, tanmateix, només implicava una explicitació d’una cosa que, en realitat, com acabem de dir, no era pròpiament cap novetat (malgrat la polseguera que aquest reconeixement va aixecar entre el catalanisme més exigent i que més esperava d’unes institucions que, només dos anys més tard, en un percentatge elevat, ha menystingut, tot cedint-les a l’oposició lingüística via abstenció).
Continuem, però, amb el nostre bany de realitat.
Tampoc no podem esquivar el fet social (un “fet social immaterial”, per dir-ho en els termes de Durkheim, però ben efectiu al capdavall) de la ideologia lingüística hegemònica al nostre país, que és bilingüista («el bilingüisme és una riquesa», «tenim la sort de ser bilingües»…), que eleva al rang de valor quasi-moral el plurilingüisme escolar i que creu fermament que «cadascú parla la llengua que vol» (una premissa, aquesta darrera, de la qual es deriven amb facilitat conclusions com ara que la millor política lingüística seria la no existent, i que, si n’hi ha d’haver cap, no podrà desestimar un hipotètic dret d’elecció lingüística).
¿Es pot realment defensar amb possibilitats d’èxit una escola catalana que sigui un mirall lingüístic de l’escola que hi ha en les dues societats peninsulars lliures i plenes (la castellana i la portuguesa) en un marc d’hegemonia cultural del bilingüisme? No facilita aquesta hegemonia l’anarquia lingüística als centres i, per tant el darwinisme lingüístic? Com t’hi oposes, a aquesta tendència, amb lleis (unes lleis que apareixen il·legítimes a ulls de no pocs docents, estudiants i famílies) ambigües i que, de manera de vegades més implícita i de vegades més explícita, reconeixen («no podrían no hacerlo») el caràcter vehicular del castellà? Com t’ho fas quan tampoc les autoritats educatives, la inspecció i les direccions no tenen clares les lleis de la sociolingüística i es fan un embolic parlant de justícia lingüística? Com t’ho fas quan, a més a més, tens davant uns tribunals actius i activistes, sempre de guàrdia?
Parlem ara de demolingüística. Per a fer-ho podem recórrer a l’Estudi sobre drets i usos lingüístics dels infants i els adolescents a Catalunya (EDIAC), de l’any 2021, fet per l’oficina del Síndic de Greuges sobre una mostra de 26.419 alumnes de cinquè curs d’Educació Primària (de 947 centres, d’un total de 3.941), i sobre una altra de 26.103 alumnes de tercer curs d’Educació Secundària Obligatòria (de 547 centres sobre 1.131), cosa que el converteix en l’estudi més fiable de tots els disponibles. Doncs bé, segons aquest treball el 43’4% de l’alumnat de cinquè de Primària i el 45’4% del de tercer d’ESO es declara castellanoparlant inicial, per només un 32’4% i 31’2%, respectivament, que es declara catalanoparlant inicial. A aquests percentatges cal sumar 13% i un 14’4%, respectivament, que es declararien bilingües inicials, i encara un 11’2% i un 9% que afirmarien tenir com a llengua inicial una de diferent a la catalana i la castellana. Resulta clar, per tant, a partir d’aquests xifres, que més de la meitat de l’alumnat que convergeix en el nostre actual model de conjunció té com a llengua de casa una de diferent de la catalana, sent el grup majoritari el qui té com a llengua inicial la castellana. Una situació molt diferent d’aquella que hi havia a principis dels anys vuitanta del segle passat, en pensar-se aquest model, quan el grup catalanoparlant encara era majoritari entre el conjunt dels estudiants d’EGB d’arreu del país.
D’altra banda, si passem a valorar els usos lingüístics horitzontals a l’entorn escolar (és a dir, la llengua de relació entre els estudiants als centres), trobem, sempre segons el mateix estudi, centrant-nos en l’alumnat de tercer d’ESO, que el grup que més bilingüitza correspon, com es pot esperar, al dels bilingües inicials, que es mantindrien en els usos mixtos en un 61’3% dels casos, mentre que el segon grup a alternar català i castellà seria el dels catalanoparlants, que ho faria en el 55’9% dels casos, seguit del dels parlants inicials d’altres llengües diferents del català i del castellà, amb un 51’6%. Enfront d’això, l’alumnat castellanoparlant només incorporaria el català en la seua relació amb els seus companys en un 37’5% dels casos. En suma: l’entorn escolar actual promou que més de la meitat dels catalanoparlants inicials castellanitzin parcialment el seu comportament lingüístic amb el grup d’iguals, mentre que només catalanitzarien parcialment la seua conducta lingüística poc més d’un de cada tres castellanoparlants inicials.
Això, però, no seria tot, perquè el mateix estudi posa de manifest que un 9’7% dels catalanoparlants inicials serien castellanoparlants exclusius amb els seus companys a l’entorn escolar, per només un 2’5% de castellanoparlants inicials que hi esdevindrien catalanoparlants exclusius. Dit altrament: només un terç del catalanoparlants inicials es mantindria en català a l’escola amb els seus companys, per un 60% dels castellanoparlants que es mantindria en la seua llengua.
Pel que fa als bilingües inicials, el 10’2% es catalanitzaria, mentre que el 28’4% es castellanitzaria (gairebé tres vegades més). Pel que fa als parlants inicials d’altres llengües, el 9’5% declararia fer un ús exclusiu del català amb els seus companys a l’escola, mentre que un 37’5% afirmaria fer-hi un ús exclusiu del castellà (gairebé quatre cops més).
Davant d’aquests percentatges estaríem temptats de dir que l’escola catalana castellanitza. Jo mateix ho he dit, de manera provocativa, en alguna ocasió. Aquesta conclusió, però, seria molt injusta: no és l’escola que castellanitza, és la societat catalana que ho fa (a aquest punt hem arribat), mentre que l’escola corregeix en certa mesura aquesta tendència en els usos lingüístics verticals (és a dir, en la relació lingüística entre alumnes i docents), tant a l’aula com a fora de l’aula, i sobretot en els usos escrits, sense que amb això, però, n’hi hagi prou, no ja per a revitalitzar la llengua (que ja veiem que no), si és que aquest és encara un objectiu de l’Educació a Catalunya, sinó, en general, tampoc per a ensenyar el codi al nivell que cal perquè els joves puguin arribar a formular-se realment la possibilitat de passar-se en algun moment a la catalanofonia (i és que quan hi ha dues llengües en contacte disputant-se l’espai comunicatiu només pot haver-hi muda lingüística si el codi alternatiu és conegut amb prou fluïdesa ―sobretot a nivell oral― com perquè el parlant pugui prescindir del seu actual sense que això li suposi dificultats comunicatives). Ho veiem quan ens fixem en els resultats que es van obtenir, l’any 2023, pel que fa a competència oral, en les úniques proves de competències bàsiques que, de moment (i no sé si per sempre més), s’han fet a Catalunya, a estudiants de sisè curs d’Educació Primària i de quart curs d’ESO, incorporant aquesta dimensió, i que van posar de manifest que, en tots dos grups (i especialment en el de darrer curs de l’ensenyament secundari), les qualificacions que s’obtenen en llengua castellana són clarament superiors a les que s’obtenen en català.
