En el darrer article ens demanàvem què podíem fer per retornar-li a l’escola la seua capacitat recatalanitzadora. En el d’avui mirarem de respondre aquesta qüestió.
Crec que sempre cal ser molt prudents i introduir canvis el màxim de significatius que, tanmateix, suposin les mínimes alteracions. La meua proposta seria aprofitar la legislació existent, i en especial la Llei 8/2022, del 9 de juny, a què ens estem referint, i que va paralitzar la sentència 5201/2020 del TSJC, que imposava amb caràcter general almenys un 25% de l’ensenyament castellà a tots els nivells educatius de l’ensenyament no universitari a Catalunya i promoure, perquè no hi entraria en contradicció, la creació, arreu del país, d’una xarxa de centres d’ensenyament Primari i Secundari plenament catalanitzats, tant pel que fa a la instrucció com a les activitats complementàries i als usos generals en tot en l’entorn escolar. La legislació no permet que no es contempli el castellà com a llengua vehicular i, per tant, no permet que se’l desestimi, per sistema, com a llengua per a impartir matèries no lingüístiques, però pròpiament no exclou la possibilitat que, en una part dels centres, l’única llengua (més enllà de la matèria de castellà) sigui la catalana, sempre i quan això no passi a totes les escoles i instituts i que qui no vulgui matricular-se en un centre plenament catalanitzat pugui fer-ho (i així ho va confirmar una sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears feta pública el passat 23 de març).1 Això obre una escletxa que ens menaria, més que no a una doble xarxa, a una xarxa única amb una mateixa exigència de coneixements lingüístics al final de l’educació obligatòria, però amb dos models de centres: uns de plenament catalanitzats i amb programes d’immersió on s’escaigui, i uns altres de bilingües, amb més o menys gran predominança del català segons els seus respectius projectes lingüístics,2 susceptibles de ser modificats a partir dels resultats obtinguts pel que fa a capacitació lingüística (inclosa la competència oral) en català i castellà dels seus alumnes, acreditada en proves d’avaluació externa (a les quals també s’haurien de sotmetre els centres de l’altre model o xarxa).
Com dic, aquesta possibilitat seria compatible amb tota la legislació vigent, i només caldria planificar l’organització i les condicions que haurien de reunir els centres de la xarxa d’escoles plenament catalanes, la creació de les quals exigiria un nou desplegament reglamentari via decret. Fins i tot en cas de derogació o anul·lació del Decret 91/2024, de 14 de maig, aquesta possibilitat restaria oberta, si bé aleshores seria encara més important el paper de l’avaluació externa (que, en qualsevol cas, caldria que es fes preceptiva i que es reglamentés) per a reforçar la presència del català en els centres bilingües i fer-la predominant, una cosa que el decret a què ens referim garanteix en aquest moments i que, en absència seua, no quedaria assegurada.
És clar que la viabilitat final d’aquest proposta ara mateix resta pendent ―ho hem dit al principi― del Tribunal Constitucional, perquè el TSJC va traslladar-hi la llei en què es basaria per tal que es manifestés sobre la seua constitucionalitat, de manera que la seua vigència penja d’un fil i, en qualsevol moment, podria ser anul·lada. Si així fos, tornaríem a la situació prèvia i el Govern de Catalunya es veuria obligat a bilingüitzar de manera immediata tot l’ensenyament no universitari i garantir almenys un 25% de l’educació en castellà, impossibilitant, a la pràctica, a més, els programes d’immersió (la legitimitat dels quals ja va qüestionar el TSJC en tres sentències contra els projectes lingüistes de sengles centres educatius fetes públiques el juliol de 2023).3
Si això passés, la situació seria del tot diferent. Aleshores ens veuríem obligats a desmuntar del tot el règim lingüístic de l’escola a Catalunya, a renunciar als programes immersius a les escoles públiques i concertades i limitar, a la pràctica, l’ensenyament en català a un màxim del 65% del temps lectiu, almenys partir de tercer curs de Primària, un cop descomptades les hores dedicades a la matèria de llengua estrangera (i això sempre que només se n’impartís una), un percentatge al qual, en realitat, a la vista del nivell actual de castellanització del sistema, rarament s’arribaria.
En aquest cas, l’ara ja galopant castellanització dels usos lingüístics escolars es veuria propulsada. És d’esperar que la llengua catalana a l’escola s’acabés convertint en un codi d’ús fonamentalment escrit, relegat en el seu ús oral a un percentatge més o menys gran de les relacions verticals, i encara en aquelles que es produïssin en el si de l’aula. El sistema educatiu esdevindria inservible de cara a l’objectiu de revitalització i, com ja sabem, si bé amb l’escola no n’hi ha prou per a normalitzar una llengua, sense l’escola la normalització és impossible.
I, si no hi ha normalització, hi haurà substitució.
Com es podria reaccionar en aquest cas?
Jo només hi sé veure tres possibles solucions: o bé la insubmissió generalitzada de la comunitat educativa fins a fer que la sentència del TSJC (ratificada pel TS) passi de ser un problema per a Catalunya a ser-ho per als magistrats i l’Estat (seguida d’un esforç recatalanitzador tot aprofitant l’empenta reivindicativa); o bé que el Govern de la Generalitat elabori un projecte lingüístic únic per a tots els centres que garanteixi que el català hi tingui una presència mínima a les aules, d’entre el 55% i el 65%, acompanyant, a més, aquesta iniciativa (que exigiria canvis en allò previst en relació amb l’autonomia de centre) amb un programa molt ambiciós de plans educatius d’entorn basats en la socialització en llengua catalana; o bé, finalment, la reformulació de tot el sistema educatiu implantant-hi una doble xarxa en funció de la llengua de l’ensenyament i de l’entorn escolar en general: una en llengua catalana i una altra en llengua castellana (no valoro la possibilitat d’una triple xarxa que n’inclogués una de bilingüe perquè, atesa la ideologia bilingüista dominant i les dificultats que inevitablement comportaria la transició del sistema de conjunció bilingüe al de xarxes, és ben probable que aquesta acabés sent l’hegemònica, i això ens retornaria a una situació molt semblant a l’actual, amb totes les seues limitacions i la seua impotència per a aturar el procés de substitució lingüística).
Pel que fa la insubmissió, en sóc escèptic. Atesa la ideologia lingüística dominant al país, i un cop constatat que és probable que els catalans siguem més indòmits en la vida virtual que no pas en la vida real, veig difícil anar més enllà d’un quants actes simbòlics més o menys massius, un bon gruix de samarretes venudes, una munió de piulades plenes de dignitat i un grapat més o menys nombrós de docents expedientats o processats per desobediència (articles 410 i 411 del Codi penal).
Que la reivindicació fos seguida d’una recatalanització i que, a més, aquesta no fos efímera, ho veig encara més difícil.
La possibilitat d’un projecte lingüístic únic la veig molt més plausible, però del tot insuficient. Què hi guanyaríem? Certament, en bastants centres el català hi podria guanyar presència, però en uns altres en perdria. A més, res no impediria que continuessin fent-se servir materials audiovisuals en castellà amb finalitats didàctiques a l’aula en les matèries que haguessin de ser en català. I allò més important: aquesta mesura no aturaria la progressiva castellanització de l’entorn escolar perquè, al capdavall, no representaria cap canvi substancial respecte a la situació actual.
Potser en alguns llocs hi hauria certa millora inicial si es fos molt estricte i es donessin instruccions sobre la llengua d’ús en les relacions entre alumnes a l’hora de fer treballs grupals a classe (cosa que s’hauria de fer). En tot cas, si això passés (que no seria gens segur), és d’esperar que no tingués continuïtat.
La tercera alternativa, la de la doble xarxa (que, al capdavall, al costat del bilingüisme escolar, és allò que més habitualment ens trobem en el cas de les entitats subestatals, inclòs el del Quebec, on, però la xarxa en llengua anglesa està legalment limitada) no m’agrada, no trobo que sigui bona per a cap comunitat, però fóra aquella de la qual seria més raonable esperar resultats positius en matèria lingüística un cop imposada la bilingüització escolar, a condició, és clar, que la xarxa d’escoles en llengua catalana esdevingués clarament majoritària. En aquests centres el català seria llengua d’instrucció i de relació (així s’hauria d’especificar en llur projecte lingüístic) perquè les famílies, en matricular-hi els seus fills, així ho voldrien (i fóra bo que, en formalitzar la matrícula, signessin un document d’acceptació del PLC), i res més potent que el mandat dels pares. És d’esperar que els projectes lingüístics en català s’hi respectessin, que els programes immersius es poguessin desenvolupar amb normalitat (penseu que, de fet, la voluntarietat i la col·laboració de les famílies és una condició de possibilitat per a l’èxit d’aquesta mena de programes, un dels seus principis bàsics) i que la catalanització dels usos més enllà de l’aula (reforçada amb plans d’entorn i activitats complementàries, si calgués) fos efectiva. L’ensenyament del codi gaudiria d’un context molt més adequat que no l’existent en la majoria dels centres en l’actualitat i la possibilitat de formar-hi neoparlants que es poguessin incorporar a la catalanofonia revitalitzant-la seria molt més realista. Cal pensar que les percepcions, les actituds, el usos i les expectatives només es poden canviar a condició de canviar l’entorn. El hàbits canvien quan s’incideix en els detonants socials dels costums. Un centre definit per un projecte lingüístic catalanitzador apodera els docents i els equips directius, mentalitza els estudiants i dona seguretat a les famílies. De fet, un canvi en el context escolar és l’única via per a invertir l’actual dinàmica de castellanització, i això sembla només possible amb la creació d’una xarxa de centres educatius definits per la seua catalanitat lingüística, ja sigui en el marc de la llei actual, ja sigui en el marc d’una doble xarxa que prevegi també centres en castellà.
Ara bé―insistim-hi― que aquest model de doble xarxa contribuís realment a la revitalització del català, dependria de com de majoritària fos la xarxa en català. És raonable pensar que, si aquesta esdevingués hegemònica, tindria efectes positius. Podem basar aquesta afirmació en els resultats registrats a Euskadi, on existeix una triple xarxa, en èuscar (model D), en castellà (model A) i bilingüe (model B), i en què la primera és àmpliament majoritària.
1 És més, amb la ratificació, l’any 1992, dels primers paràgrafs dels punts a, b, c i d de l’article 8 de la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries (CELRoM), l’estat espanyol s’obliga a garantir-ho.
2 En aquests casos, i tenint en compte la jurisprudència del TSJC (i del TS), és previsible que el castellà fos, per norma, la llengua vehicular d’almenys una matèria o assignatura troncal (o anàloga) no lingüística, a més de la de Llengua Castellana, si bé no seria del tot descartable que s’optés per destinar-li un ús merament complementari (i fos l’idioma d’alguns dels materials audiovisuals i/o d’algunes activitats concretes), cosa que caldria que es recollís en el corresponent PLC i que, tanmateix, és d’esperar que pogués ser esmenada en qualsevol moment per una sentència en cas que una família ho exigís. En aquest cas, amb tota probabilitat, seria necessari adaptar el projecte lingüístic per a, almenys les unitats educativa on es trobessin els fills dels demandants mentre romanguessin en el centre.
3 Val a dir que amb una situació semblant ens podríem trobar, per molt que el TC acabés validant la llei, si el govern espanyol o les Corts adoptessin una decisió que interferís en el règim lingüístic de l’escola catalana (cosa que, pròpiament, permetria la LOMLOE).
