A la política catalana, els Comuns tenen un protagonisme tan sorprenent com immerescut i innecessari. La seva sobrerepresentació mediàtica, acadèmica (que es deu més a les relacions personals que als mèrits) i al món artístic dona al seu discurs una aparença de majoria, de moda i de mainstream que no és tal. Malgrat tot, el resultat d’aquesta ficció és que els moviments sobiranistes catalans -tant polítics com associatius- acaben condicionats i constrenyits per les crítiques d’aquest espai, ara rebatejat per enèsima vegada com a Catalunya en Comú.
Fa uns quants anys, un dels desitjos d’Oriol Junqueras era replicar a la Generalitat i en altres municipis la majoria que li va donar l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts (formada per ERC, CiU i ICV-EUiA). L’objectiu era incorporar els antecessors dels Comuns a un projecte de país, tot empenyent-los a convertir-se en una veritable esquerra nacional, autocentrada i deslligada de la seva dependència de Madrid i dels tradicionals plantejaments lerrouxistes. Les intencions de Junqueras, sens dubte lloables, han donat lloc a les més amargues decepcions. Així doncs, els darrers anys hem vist com els Comuns van situar-se al costat de l’Estat durant el Procés, van apunyalar ERC les dues legislatures d’Ada Colau a Barcelona de la mà de Manuel Valls i del PP i, per acabar, han tombant recentment els pressupostos dels republicans per a la Generalitat.
Tot plegat mentre desplegaven una retòrica duríssima contra l’espai convergent, contra Junts i contra Puigdemont, formacions contra les quals no han dubtat a abocar les acusacions més greus en tots els camps. Aquestes acusacions també es feien extensives contra ERC i contra la CUP cada vegada que establien alguna mena d’acord, per puntual que fos, amb la formació de Puigdemont. Al mateix temps, per variar, optaven per lliurar el poder al PSC-PSOE en totes i cadascuna de les ocasions que se’ls han presentat, fins i tot quan els socialistes eren molt més a la dreta dels convergents i postconvergents -és a dir, quasi sempre-.
Aquestes postures dels Comuns en el terreny diguem-ne de la política parlamentària també han anat acompanyades d’un discurs agressiu contra el catalanisme i l’independentisme. Servint-se del lerrouxisme més vell i obsolet, l’han acusat de manera més o menys explícita de xenòfob, burgès, classista, corrupte i qualsevol altre adjectiu que els sectors més reaccionaris de la premsa madrilenya podrien avalar. Per tant, no tingueu cap dubte que aquesta campanya electoral els Comuns aplicaran la mateixa plantilla. A mesura que Carles Puigdemont vagi pujant a les enquestes, o que la formació de Sílvia Orriols guanyi opcions d’entrar al Parlament, el que ens espera són acusacions que l’independentisme és d’extrema dreta, que aquesta Catalunya no ens interessa, que cal un cordó sanitari contra Junts (per extensió), i qualsevol altra de les fórmules que ens puguem imaginar.
Tot i això, la realitat s’imposa com una llosa i els fets són que els Comuns només tenen el 6,87% de vots i 8 escons dels 135 possibles, i les enquestes els pronostiquen un descens encara major. A més a més, han trencat amb Podem i amb Esquerra Unida. I, per acabar-ho d’adobar, els seus dirigents de Madrid van partir peres, amb el Podemos de Pablo Iglesias convertit en una força marginal i el Sumar de Yolanda Díaz en caiguda lliure electoral, sustentat només per la necessitat de Pedro Sánchez de tenir algú amb qui pactar.
Dit això, acabo com he començat. Els Comuns són com un objecte al costat d’una espelma: l’ombra és molt més gran del que realment són. Es tracta d’un espai que és molt minoritari, extremadament inestable, gens de fiar, deshonest i, sobretot, irrellevant. Seran tan importants com l’atenció que els presteu –aquesta és la seva força-, o sigui que, senzillament, no els feu cas. Passeu dels Comuns, sigueu lliures!
