Aquest dimarts 17 de setembre, al Congrés, Junts va votar en contra de la reforma de la regulació dels lloguers, tombant-la. La lectura senzilla i òbvia que s’ha fet és que Junts, com a força liberal de dretes, ha actuat en representació dels interessos dels propietaris i dels inversors immobiliaris. Proposo anar més enllà d’aquesta anàlisi i plantejar, a més, que aquesta línia política de l’espai postconvergent ataca els interessos nacionals de Catalunya.
D’entrada, clarifiquem el problema: tenim un context de crisi greu d’accés a l’habitatge que, per si algú no se n’havia adonat, resulta ser una necessitat bàsica per a viure. Aquest problema és internacional i s’ha manifestat amb virulència a Catalunya, especialment però no només a Barcelona. Aquest fenomen, que no és natural, retalla la seguretat vital, el benestar i les expectatives de vida de cada cop un percentatge major de la població. Al mateix temps, pressiona i amenaça la vertebració social del país des del moment que trenca el contracte social.
Aquesta depredació ha estat sobreestimulada inhumanament per una política determinada, per l’auge del negoci de les immobiliàries (que truquen i renyen els propietaris que ofereixen el pis “massa barat” als portals d’anuncis) i per la força creixent de fons d’inversió com Blackstone o Cerberus. És una depredació que no només ataca les capes socials més privades de posició econòmica i veu política, sinó que està tan fora de control que engoleix tot el que troba. Hi ha llars amb dos bons sous que no poden sostenir les renovacions de contractes, i cada cop més famílies són expulsades de Barcelona o altres ciutats. El resultat és l’exportació d’aquest malson a comarques.
El setembre de 2020 el Govern de la Generalitat presidit per Quim Torra intenta respondre a aquesta problemàtica regulant els lloguers en zones declarades tensionades. Junts, al govern, hi vota a favor, i el PSC s’absté. Alguns informes han demostrat que aquesta regulació aconsegueix alguns resultats a l’hora de contenir els preus. Tanmateix, com ja és habitual en aquests casos, el Partit Popular presenta un recurs al Tribunal Constitucional, que finalment anul·la la regulació per invasió competencial. Aleshores, les forces favorables a la limitació del creixement del lloguer pressionen el PSOE per aprovar una regulació estatal sobre la qüestió.
Passaran tres anys fins que al maig de 2023 el PSOE es digni a aprovar una regulació dels lloguers, la qual no aplica l’índex de preus màxims fins el març 2024. Un índex que, per cert, és menys ambiciós que el que havia aprovat la regulació catalana.
Aquesta llei estatal de 2023 va ser deliberadament redactada per tal d’assegurar-se que fos paper mullat. Amb una fórmula d’aplicació innecessàriament complexa i poc racional, sense instituir cap mecanisme de garantia de compliment més enllà de la batalla sindical en cada contracte, i amb el forat gegant dels contractes de temporada. Aquest forat permet, bàsicament, que un propietari se salti la regulació completament declarant que el lloguer és de temporada.
Per intentar respondre a aquesta llacuna i respondre a la pressió del carrer tot maximitzant el marge competencial, l’abril del 2024 el govern de Pere Aragonès aprova un Decret llei per intentar restringir parcialment el lloguer de temporada. Aquest pedaç, però, va decaure quan diverses forces van votar-hi en contra al Parlament, entre les quals Junts. Els vots del PSC, que haurien salvat el decret, van abstenir-se de forma calculada.
Aquest darrer any hem vist com ha passat allò previsible: gran part de l’oferta s’ha desplaçat cap a la figura del lloguer de temporada, aquest forat deliberat de la llei. En portals d’anuncis veiem com el 42% d’ofertes a Barcelona ara són de temporada. Aquest frau, d’altra banda previsible, explica el fet que el PSOE portés finalment al Congrés una reforma per resoldre aquell “error” que havia comès. El PNV va votar-hi a favor i Junts, que declarava que s’abstindria, a l’últim moment va votar-hi en contra i la reforma no es va aprovar.
D’aquesta història, el primer que en podem constatar és que PSOE-PSC i Junts es van alternant per acabar tombant l’aprovació d’aquestes mesures, o per descafeïnar-les absolutament. Veiem també que, quan tenen prou marge per tombar-les sense oposar-s’hi, prefereixen abstenir-se per no quedar malament davant de l’opinió pública.
Un segon aprenentatge és que Catalunya demostra, un cop més, que faria un bon ús de majors cotes de sobirania i autogovern. És penós el llast de la submissió al demos espanyol, al centralisme imperial de Madrid i a una esquerra del calibre del PSOE. Alguns han dit que aquest vot en contra de Junts alimentarà l’anticatalanisme de l’esquerra espanyola (com si els fes falta cap excusa). Tanmateix, si dilucidem tota la trama, allò estrany és que el problema de l’habitatge no alimenti precisament la hispanofòbia.
Els arguments que ha esgrimit Junts per justificar el seu vot negatiu es poden resumir en tres. El primer, que aquesta llei envaeix competències. És una idea en la qual podem estar d’acord, però que es veu d’una hora lluny que és una excusa si atenem el seu historial de vot, de discursos i la resta de motius que exposa.
El segon argument és més tècnic, i té relació amb els dubtes que generen les polítiques de regulació de mercats, la seva eficàcia i els efectes secundaris que pot provocar, com per exemple la no satisfacció d’una demanda creixent o l’estímul del mercat negre. És una crítica molt vàlida i que comparteixo en part: crec que la intervenció pública hauria d’intentar alterar les condicions en què opera el mercat, mentre que decretar un preu és una mesura sovint disfuncional.
Ara bé, sense una proposta millor i fustigats per l’emergència, aquesta mesura sembla necessària i no és anòmala en el context europeu. Molts altres països, especialment pel que fa les seves capitals, apliquen regulacions similars o més estrictes, combinades amb un parc públic d’habitatge molt més ambiciós. A més, la regulació, tal com ha quedat ara gràcies a Junts i amb el forat dels contractes de temporada, és absolutament distorsionadora i ineficient des de qualsevol perspectiva.
El tercer argument que exposa Junts és més de fons i ideològic, i entenc que és el principal: Junts recorda que no són d’esquerres, i considera que aquest tipus de polítiques són un atac mai vist al dret a la propietat. Allà on alguns hi veiem una regulació perquè els lloguers no pugin un 10% anual, Turull hi veu l’exèrcit soviètic prenent els carrers i alçant estàtues de Lenin.
Jo no plantejo que ser de dretes et privi de ser independentista, com a norma general. Però crec que en aquest cas la dreta catalanista està prioritzant la “dreta” al “catalanisme”. Crec que aquest dilema de país en què ens trobem amb el problema de l’habitatge ens obliga a reflexionar sobre la propietat, sobre el lliure mercat i sobre el conflicte entre interessos particulars i globals. També sobre la relació entre les classes socials i l’existència d’un projecte nacional, o l’absència d’aquest.
1. Error de mercat:
Als economistes a la carrera ens ensenyen que el lliure mercat té una sèrie d’avantatges com a institució descentralitzada que assigna recursos i organitza la producció, distribució i consum. Tanmateix, a qualsevol manual d’economia liberal i ortodoxa s’ensenya també que hi ha casos en què el mercat no opera en condicions lliures i en què, per tant, sorgeix la necessitat d’una intervenció pública. El mercat de l’habitatge és clarament un d’aquests casos, encara que molts economistes del règim s’empassin la seva teoria quan volen.
El mercat de l’habitatge no funciona. Mai ho ha fet gaire, però els darrers anys ha empitjorat molt la seva capacitat per proveir un bé bàsic, que al capdavall és la seva raó de ser. A diferència d’altres mercaderies, el sòl urbà no es pot fabricar. És el que es coneix com un oligopoli natural. És un bé inherentment escàs i limitat, i un règim de propietat privada i lliure mercat tendeix a possibilitar abusos de poder en què un dels bàndols domina clarament l’altre a l’hora de definir les condicions del contracte “lliure”.
Convé recordar també que la propietat privada no emana de la naturalesa com la pluja o les onades de la mar. És una institució social, sorgida d’una norma social, i no defineix la relació entre persones i objectes, tal com pot semblar a priori, sinó una relació entre persones. La filosofia jurídica així ho raona, i l’ordenament legal ho estableix: la propietat està subordinada a l’interès general.
Potser no queda clar per les llàgrimes de cocodril de promotors immobiliaris, patronal turística, fons d’inversió i postconvergents, però recordem que aquí no es planteja ni una reforma terratinent ni cap limitació seriosa al dret a propietat, sinó una simple regulació que prohibeixi els pitjors abusos particulars que estan provocant situacions absolutament indignes. Perquè, sense cap esforç i sense alçar la veu, un propietari pot exercir avui dia molta violència contra un conciutadà, i els poders públics fins ara han estat mirant cap a una altra banda.
2. Model productiu parasitari:
On ha quedat aquella burgesia catalana històrica, emprenedora i industriosa, que va convertir Catalunya en la fàbrica de l’estat? Avui els seus hereus s’han venut les accions i prefereixen dedicar-se a negocis molt més “terrenals”, segurs i mandrosos: inverteixen en immobles, no en produir res, i “treballen” gestionant patrimoni immobiliari, cobrant percentatges del treball d’altres que sí que produeixen, siguin llars o empreses. I ho fan a canvi d’una cosa que no costa res: el permís d’ocupar un espai.
És obvi que construir habitatges és valuós socialment, com també ho és reformar-los i mantenir-los. És obvi que l’habitatge té un cost, i que el lloguer pot prendre formes prou diferents. El que no és coherent amb una noció mínima de justícia és que un any un propietari cobri 1.000€ i l’any següent cobri 1.100€ pel mateix pis només perquè l’escassetat d’habitatge al barri ha empitjorat.
Si tens capital i vols invertir a Catalunya, avui dia allò més lucratiu i segur és comprar pisos amb la perspectiva de cobrar-ne rendes o revendre’ls en un futur via especulació. Cada cop més, aquest sector sucós concentra la inversió d’un capital famolenc de lucre en detriment d’altres sectors que van quedant enrere. Així doncs, s’alimenta una nova bombolla amb l’expectativa de beneficis per a uns i la por al futur d’uns altres. Que aquest sigui el sector econòmic estrella és la decadència d’un país.
Parlem d’un tipus d’inversió que no es basa en produir i augmentar la riquesa nacional, sinó en lluitar contra altres més febles per apropiar-se de la riquesa preexistent. Aquest sector, descontrolat com un tumor metastàtic, esdevé una càrrega cada cop més feixuga, un sobrecost per a la resta (i no només per a la gent més humil).
Qualsevol empresa catalana productiva i exportadora es veu obligada a perdre competitivitat per pagar aquest tribut, ja sigui en forma de compra o lloguer de locals, ja sigui en tota la part del sou necessària perquè el treballador tingui un sostre. Per això el govern del PSOE va aprovar, en el marc de la lluita contra la inflació dels últims anys, limitacions a l’actualització de lloguers.
Un apunt històric: un dels motius pels quals Catalunya fou un nínxol de gran creixement econòmic al segle XIX fou l’existència d’institucions com el contracte de rabassa morta. Un tipus de contracte d’arrendament agrari existent des del segle XVII que permetia inversions, projectes emprenedors a llarg termini i desenvolupament de l’economia rural precisament perquè garantia durades llargues i limitava l’extracció de rendes dels terratinents. En contra del que diuen alguns, protegir els privilegis dels més rics no incrementa el desenvolupament econòmic d’un país. És justament el contrari.
3. Crisi de vertebració social-nacional
Que el país no pugui oferir una vida digna i estable no només és un problema per a la capa creixent de població directament afectada o sota l’amenaça de ser-ho properament. Tolerant aquest problema i aquests abusos de poder avancem cap a una selva i ens allunyem de la civilització. En lloc de projectar-nos com una comunitat unida, avancem cap a un fangar de violència civil legalitzada amb perdedors i guanyadors, exclosos i esclafaveïns.
La nació no és una agregació d’individus que simplement comparteixen veïnatge administratiu i jurídic, i que poden alçar-se sobre el cadàver de la llar del costat. Aquest somni distòpic ultraliberal no podria funcionar mai. La nació és un relat d’unitat de destí i solidaritat, basat en fets reals i materials que la validin quotidianament. La pàtria importa en la mesura que és font de drets i benestar, i no de pals.
Potser una nació amb estat no s’ha de preocupar d’això i pot operar senzillament en la “normal” pugna dreta-esquerra. Però els catalans lluitem diàriament per defensar i construir una nació sense estat, privada de les eines per existir sense qüestionament. Catalunya, simplement, no pot permetre’s el luxe de més neoliberalisme campi-qui-pugui. El nacionalisme català necessita construir xarxa social, vides dignes i estables i esperança col·lectiva.
Mireu sinó on va ser més fort l’1 d’octubre, i contempleu la força oculta que tenen els barris amb més teixit social i associacionisme. Mireu sinó com el 2 d’octubre vam haver d’anar tots a treballar i a pagar els nostres tributs a la hisenda espanyola, perquè vivim en una societat mediada pel mercat i atomitzada. És aquesta atomització caïnita del mercat el que ens fa febles i indefensos enfront l’estat.
El problema de l’habitatge, a més, suposa una fractura intergeneracional i una porta tancada a la integració dels nouvinguts. Fa inviable per a molts joves emancipar-se, formar una llar i tenir criatures, cosa que haurien de plantejar aquells que es preocupen per les taxes de natalitat. El problema de l’habitatge contribueix, a més, a aquesta horrible conversió de la capital del país en un parc temàtic per a turistes. Estem erosionant els fonaments de l’edifici social; estem desnonant un poble.
4. Vendre’s la terra
Hem elevat l’ànim de lucre individual a principi suprem i ens disposem a sacrificar tot el que calgui al seu altar. Ni tan sols establim límits nacionals. Tal és el nivell de de lluita veïnal autodestructiva al qual ens hem entregat per trenta monedes de plata. Ja no és un capital català explotant el poble treballador català, sinó que els propietaris nacionals es lucren venent cada cop més a expats o a inversors immobiliaris estrangers, totalment desvinculats de qualsevol idea de catalanitat.
Aquí ja no parlem, doncs, només d’abusos contra els veïns, convertits en enemics a extorquir sota amenaça de desnonament. No només parlem d’erosió del pacte social i de les possibilitats de desenvolupar una vida digna. Ens estem convertint en una colònia extractiva al servei de capitals forans, i tot per tal de garantir que uns quants hereus puguin tenir més marge de guany sense suar cap esforç.
5. Injustícia de classe:
Per acabar, crec que això és el més obvi. Avui dia la posició en l’estructura de propietat d’habitatge és un clar marcador de classe i un instrument d’expropiació de treball aliè. Situar-se a un lloc o a un altre d’aquesta piràmide de propietat determina molt l’experiència vital que t’espera. Parlem d’un sistema més estamental-feudal que liberal-meritocràtic. Parlem d’un conflicte creixent que fractura la societat catalana.
Aquesta perspectiva d’injustícia social és clara, i jo no espero que Junts posi per davant el dret de l’habitatge de les classes treballadores als interessos dels inversors i propietaris. Allò que sí que em sorprèn és que aquesta priorització del lucre dels propietaris no entengui cap límit i que els postconvergents no tinguin cap recança a l’hora de prioritzar-la per davant dels interessos nacionals. És un problema similar a quan defensen la lliure inversió desregulada en un model productiu turístic basat en vendre barris i explotar legions d’immigrants exclosos de la ciutadania.
Resumint, crec que una part de l’espai convergent acostuma a omplir-se la boca dient que posa per davant el país a les “ideologies”, i ho diu mirant a l’esquerra. Tanmateix, sembla que fa tot el contrari, i que ven cada dia la pàtria (ja sigui amb el sector immobiliari o amb l’actual aposta per determinat turisme) per obtenir un fugaç guany particular. El país ha d’estar per sobre d’aquests interessos facciosos, parasitaris i curtterministes, aquestes forces que volen esprémer la terra i els seus habitants fins a deixar-lo convertit en una societat fallida.
La regulació de lloguers pot no ser la via més efectiva davant d’un problema complicat de solucionar, però l’esperit que mostra és el correcte: la priorització del col·lectiu per davant dels que més poder tenen. Cal defensar la idea que hi ha coses prou més importants que salvaguardar el dret a fer el que vulguis amb el teu pis. Crec que el país ja no es pot permetre per més temps protegir els capricis d’aquesta gent. És prioritari defensar la Catalunya productiva contra la Catalunya rendista, protegir el dret a l’habitatge i guarir la vertebració social.
