Certament, és curiós que avui dia el mot conservador tingui tantes ressonàncies negatives si tenim en compte que, a grans trets, les reivindicacions més importants dels darrers anys han demanat precisament de conservar alguna cosa. Si tot allò bell i digne es marceix i se’n va i, sovint, ni en persisteix el record, es demanava Pla, «¿com és possible de sospitar que hom pugui deixar d’ésser conservador?»1. O, si es vol, com diu Roger Scruton, el conservadorisme prové d’un sentiment que tota persona, passats els primers anys de joventut, pot fàcilment compartir: «the sentiment that good things are easily destroyed, but not easily created»2 . Potser ara que el futur ja no se’ns apareix com un paradís a la terra és el moment adequat per repensar el terme conservador, enllustrar-lo i treure-li del damunt les connotacions negatives.
El conservadorisme que normalment Catalunya i Europa hem conegut és un conservadorisme liberal – fins a cert punt paradoxalment, com provarem d’explicar raonadament –i, en la gran majoria dels casos, més que no pas lluitar per conservar una comunitat determinada, les seves tradicions, particularitats culturals i materials, com pretenien, s’ha enfocat finalment a conservar els interessos dels qui tenien el poder econòmic i cultural, és a dir, preservar l’status quo fos quin fos. Aquesta hipocresia del conservadorisme polític ha topat a Catalunya amb el fet que, com que aquests interessos sempre han estat en darrer terme en mans d’Espanya, cosa que ha fet que el mot conservador – com el mot «dreta» – generés ja d’entrada desconfiança i recels. Dins del marc hispanocèntric que ha caracteritzat sempre la política catalana, i enlluernats encara per la idea d’haver estat els pioners en la industrialització de l’Estat espanyol, calia no només fer el contrari del que feia Espanya, sinó idealitzar-ho. És per això que s’ha sublimat la idea de República, com explicava el nostre company aquí3 i com els catalans del nord i nostres germans occitans, agonitzant dins de la République, ens han recordat sovint. També és per això que, si Espanya és monolingüe, Catalunya ha de ser bilingüe – en castellà, de l’occità pocs se’n recorden – encara que això suposi la mort de la llengua pròpia.
Catalunya ha jugat sempre la carta de la modernor i el «progrés», fos quin fos el preu, sense demanar-se gaire què era el que més li convenia per sobreviure com a nació en cada moment. Perquè s’ha d’entendre que hi ha posicions polítiques o ideologies que poden funcionar en alguns països, però que no funcionen en altres, sobretot quan es troben en una situació de minorització. La paradoxa, que no és tal si s’examina a fons, i que han copsat tan bé pensadors com Chesterton, és que els principis liberals, dels quals beuen tant l’esquerra com la dreta occidental – en siguin conscients o no – , en el fons no són altra cosa que una antropologia que situa l’individu abans (i sovint en contra) de la comunitat4 i que, per tant, en darrera instància, entren en conflicte amb qualsevol que pretengui defensar una comunitat determinada i les seves pràctiques.
Història del concepte
En realitat, l’associació liberalisme i conservadorisme històricament no és tan clara. El mot conservador, de fet, l’encunyà per primer cop François-René de Chateaubriand, francès d’origen bretó, per referir-se a aquells que s’oposaven a la Revolució Francesa i als principis de la Il·lustració, sobretot la francesa, molt més ingènua respecte la idea de progrés que no pas l’alemanya. No cal estar d’acord fil per randa ni subscriure els interessos de molts dels conservadors de l’època per admetre que van veure i preveure moltes febleses que ara són fàcils de detectar, talment com Pascal va veure millor que ningú en alguns pressupòsits i actituds del seu temps el que ens duria a la inevitable secularització actual.
La majoria de gent associa el liberalisme a un sistema que es basa en la «llibertat», però no és només que el terme llibertat sigui un dels més polisèmics i enrevessats de la història – seguir els propis instints o desitjos per a alguns significa llibertat, mentre que per a altres és precisament el contrari, és ser-ne esclaus, i llibertat és poder-los superar – , sinó que aquesta lectura no permet veure les bases i axiomes més essencials del liberalisme. Sense negar tot allò que la reivindicació de l’individu ha aconseguit, el cert és que el punt cec del liberalisme (o l’axioma acceptat) és partir d’un individu ja format abans de la comunitat i no entendre que conceptes mateixos com el de llibertat que es fan servir són fruit de la mateixa comunitat a la qual l’individu creu oposar-se.
Si mirem els debats de teoria política als Estats Units – la filosofia anglòfona és sempre molt més comprensible que l’abstracció verborreica francesa – , potser ens és més fàcil d’entendre què volem dir i quines implicacions polítiques té. En concret, el que ens interessa es el debat entre liberals i «comunitaristes». Els liberlas estatunidencs – que s’assemblen molt més al que aquí anomenaríem «progres» i a autors com Derrida i gran part dels estructuralistes – defensaven la possibilitat d’un Estat on cap idea de Bé fos superior a cap altra i, per tant, un Estat on diverses comunitats amb els seus valors poguessin «conviure». La crítica comunitarista, però, en senyalava el punt dèbil: ja es pressuposa una idea de Bé – forta i hereva de la tradició liberal occidental – en l’intent de conjugar l’existència de diverses comunitats en un Estat, i en el fet de reivindicar la «igualtat» i la «llibertat» com a bases de l’Estat liberal. Contràriament a allò que sovint els liberals pretenien fer-nos creure, o com a mínim no explicitaven gaire, ja s’imposava una moral – una idea de Bé – de filtre per tots aquells que volguessin viure en aquell Estat. I, lluny de ser uns principis de mínims, superficials, eren principis i axiomes de fons5. A més a més, i sintetitzant, alguns dels «comunitaristes» es demanaven fins a quin punt aquest intent no expulsava el més humà dels humans: la necessitat de la comunitat, del grup, i com ens fragmentava socialment, tot creant comunitats paral·leles que se sentin poc representades i en disputa unes amb les altres dins d’aquest Estat6. Tot i que la denominació «comunitaristes» és un mot que els crítics han aplicat a molts pensadors que han discutit les postures liberals, però que sovint no se n’apartaven tant o no es consideraven tals, el cert, però, és que tots els autors que s’hi encabeixen esmenen molts dels postulats que la Il·lustració i el liberalisme han erigit gairebé com a veritats, alhora que mostren com alguns dels seus postulats només podien acabar tal com han acabat. De fet, si avui dia algú vol defensar molts dels pressupòsits ètics que alguns autors com Kant defensaven, no ho podrà fer tret que accepti que la seva ètica formal i el contingut que pressuposava no són quelcom universal, sinó fruit d’un temps i d’una tradició moral, la tradició cristiana-protestant, ço és, fruit d’una comunitat humana determinada.
Què fa un conservador?
O, més ben dit, què fa un conservador? Si conservador vol dir només lluitar per conservar els propis interessos, tot moviment polític seria conservador i no sembla, tampoc, gaire intel·ligent anar en contra dels propis interessos, més o menys immediats i diferents segons els principis de cadascú. I si vol dir, simplement, conservar l’status quo, també ho serien els qui en règims comunistes aposten per conservar el comunisme vigent enfront dels cants de sirena del capitalisme liberal. El terme, d’aquesta manera, només seria possible en un sentit de contraposició a alguna cosa i no tindria, per tant, contingut propi. Ser conservador podria voler dir alguna cosa i ser molt més actual del que pensem si realment el conservadorisme fes honor a la seva raó original ser un moviment que pretén conservar els valors, costums, creences culturals, nacionals i/o religioses d’una determinada comunitat. Llavors, un cherokee que pretengués fer perviure la seva cultura i un català que volgués el mateix serien tots dos uns conservadors i la seva posició seria legítima en tots dos casos.
Materialista. La necessitat de conservar allò que som, sense que signifiqui que no puguem criticar-ne coses, està en realitat més present del que volem creure. És una necessitat que sent qualsevol, però que també té els seus oficis. No es tracta pas de fossilitzar una cultura i exposar-la, com una cosa externa, aliena i sense context, en un Museu, sinó de conservar-la en la seva vivesa material i espiritual. I és que tot conservador és o hauria de ser profundament materialista, perquè un conservador sap millor que ningú que són unes condicions materials determinades – un territori, un clima, una pràctiques, etc. –, i no pas l’essència platònica d’esperit, les que garanteixen la supervivència d’un poble. L’ànima, ens podria dir qualsevol conservador, la fa el cos, la matèria i l’acció.
Ecologista profund. El materialisme del conservador el duu inequívocament a ser també ecologista en el sentit més profund del terme en la mesura que considera la humanitat i cada comunitat particular part i forma d’un entorn que no és un simple mitjà aliè, sinó que la defineix tant com ella a l’entorn.
Així, i des de la consciència que l’existència humana, com la de qualsevol espècie, sempre ha transformat i transformarà d’alguna manera el seu voltant, que, de fet, mútuament es transformen i es necessiten, un conservador creu que cal fer-ho d’una manera equilibrada i harmònica, sense destruir el món que ens permet de viure, i sabedors que els éssers humans som dels molts organismes que interactuen en el planeta. Lluny de la caricatura que alguns en volen fer, no és tracta d’emular els monjos jainistes i menjar només allò que hagi caigut de l’arbre i evitar de menjar patates o pastanagues per la violència que suposa arrencar-les de terra. Podem assumir que tota existència té un grau de violència – les posicions més extremes de la no-violència porten, precisament, a la violència de l’autodestrucció – , i que els humans com altres animals maten per alimentar-se, i tanmateix saber que hi ha maneres de conjugar aquesta necessitat amb els recursos disponibles i amb l’existència dels altres éssers vius. Per a un conservador, doncs, la manera com la pròpia comunitat ha conviscut amb l’entorn li dona les claus per revertir, no de manera superficialment estètica, sinó d’arrel, el model de vida que destrueix el planeta. Implica també posar uns determinats valors abans del benestar fàcil i la comoditat que és la serp temptadora de la humanitat.
Qüestionar el model econòmic actual. En la mesura que el liberalisme, el capitalisme actual i la globalització galopant duen en teoria i en fets a la desaparició dels vincles comunitaris i l’extinció de multitud de llengües i cultures que no tenen la sort de tenir Estats, ser demogràficament molt potents o comptar amb altres eines que els permetin sobreviure (a un preu més o menys alt), un conservador ha d’oposar-se també al sistema econòmic actual. Oimés si s’és un conservador català que sap que l’economia del creixement constants no ens ha dut altra cosa que la minorització. Un conservador no ha de creure, com bona part de l’esquerra, que els mals de la humanitat provenen del capitalisme – com si no fossin de la humanitat, en realitat, o com si el comerç i l’intercanvi no haguessin existit mai abans – sinó que és molt probable que no sigui ni de bon tros el millor sistema econòmic ni el més convenient si ens mena a la destrucció. Això, és clar, implica també qüestionar-se un model dependent de la immigració, en qui sovint es releguen les tasques més precàries.
Abans que ningú s’escandalitzi, n’hi ha prou de gratar una mica per veure que la mateixa Església Catòlica va qüestionar ja de bon principi algunes bases del capitalisme, i n’hi ha prou amb revisitar Chesterton i la seva aposta pel distribucionisme per veure com fa molt de temps que se cerquen sistemes diferents des de postures conservadores. A Chesterton devem, a més a més, la brillant constatació que no hi ha sistema més oposat a la propietat privada que el capitalisme, perquè, en la mesura que tendeix a concentrar la riquesa i les propietats en pocs individus, deixant a la resta d’homes sense una casa pròpia i un jardí per conrear, l’únic que fa és negar-la – la propietat privada només existeix perquè s’accepta com a condició la propietat privada de l’altre – .
Anticentralista i antiimperialista. Un conservador serà el primer interessat en un model no centralista, no només dins d’estats plurinacionals, sinó dins de la mateixa nació i comunitat, perquè és conscient que cada vila i població tenen també les seves particularitats i la seva manera de relacionar-se amb l’entorn. És conscient, més que ningú, que els límits, naturals i socials, són els que creen la veritable diversitat. Així mateix, també s’abstindrà de fer el paper que Occident ha fet els darrers segles, el de pare instructor que ha de dir a cada país i comunitat quina ètica ha de seguir. Potser és difícil d’acceptar que altres comunitats als seus territoris – és ben diferent de si ho fan al nostre país – accepten determinades pràctiques o principis, però immiscir-se, des d’una posició de poder, per explicar-los què han de fer, talment com ho feien i ho creien fermament alguns colonitzadors, no ens ha dut res de bo7. Un conservador, a més, se’n guardarà molt, de fer-ho, perquè és el primer que demana poder fer al seu país allò que creu més convenient sense la necessitat d’aprovació ni permís dels altres.
Defensar la pròpia tradició, els costums i la família (extensa). No hi ha cap malson més horrible per un conservador que veure que la seva cultura s’ha fossilitzat, que s’ha convertit en una farsa i que, un dia determinat, cal muntar el decorat i abillar-se amb vestits emmidonats per representar un paper que els seus actors ja no comprenen. Un conservador, que simplement no creu que tot canvi sigui bo pel fet de ser canvi, no s’oposa per se als canvis – la vida és canvi –, només es demana com s’ha de fer per preservar-ne el nucli dur i, sobretot, exigeix que els canvis es basin en el coneixement del sentit de la tradició8. Tampoc creu que els seus costums siguin millors o no millors en el sentit de tenir dret a imposar-los als altres països. Simplement, els valorarà perquè són els seus i responen a determinades necessitats de la comunitat. Perquè, a més a més, sap del cert que algú incapaç de preocupar-se per la terra que el sosté i la seva història, algú incapaç d’estimar-la (malgrat, com tot, els seus defectes), serà incapaç realment d’estimar-ne i valorar-ne una altra. Serà, per tant, el primer a valorar la gastronomia pròpia – fet de producte local i adaptat a la terra –, així com les festes i celebracions que marquen l’any al ritme de les estacions. I, és clar, dirà «Bon Nadal» a tothom perquè sabrà que no hi ha res de més estúpid i hipòcrita – sigui creient o no – que amagar determinats orígens històrics de les pròpies tradicions per una visió extremadament maniquea i presentista de la història.
Un conservador també defensa la família com a base de la comunitat, perquè, i malgrat la diversitat de formes que pot prendre avui dia9, un conservador sap quines són les seves virtuts, funcions i la seva essència. Perquè la família d’una banda és, innegablement, aquella que ens posa les bases d’allò que som: ens transmet uns principis, uns costums i l’estima i respecte pel nostre entorn i la nostra llengua. Sense una família que ens vesteixi, l’únic que pot fer la resta de la societat és posar pegats. Encara més, la família té una virtut essencial que incomoda la modernitat: no ha estat triada «lliurement». La família és – i ha de continuar essent – l’oposat a un club d’escacs. Allò que uneix una família és l’atzar, i no pas els gustos compartits; i l’atzar pot ser cruel (també ho és l’elecció), però ens acosta al que són veritablement les relacions humanes i la pròpia nació: el desacord, la contradicció, la lluita i l’entesa necessària, molt més que no pas un club d’escacs els membres dels quals estan ja prèviament filtrats pels gustos compartits.
Per ventura, i malgrat tot el que s’ha exposat aquí en quatre ratlles, molts seran encara reticents al terme «conservador ». Tant se val, però, perquè els actes estan sempre per davant del terme emprat per definir-los. Potser alguns fugiran de dir-se’n, però no llençaran el receptari de cuina catalana, ni n’eliminaran la carn i hi posaran xia, sinó que reduiran el consum de carn adequant-lo a una producció d’escala, ritme (i tracte) humà, tal com feien fins no fa gaire els nostres avantpassats que, per raons materials, no podien fer la matança del porc cada setmana. Així mateix, tampoc plantaran gespa al jardí ni gastaran tones ingents per a fer créixer arbres, arbustos, hortalisses i flors pròpies d’altres climes, sinó que recordaran com eren i què es plantava als jardins i horts de ca nostra i hi posaran grava o, en alguns casos, grama que necessiti poc reg, per combinar bé amb els boixos, els marfull, l’olivera o la farigola. I no ho sabran, no voldran dir-se’n, però en realitat seran uns perfectes conservadors. Al capdavall, com deia Pla, l’element vital de la cultura és la memòria, i la memòria és la lluita contra el temps o, més ben dit, la lluita per preservar del temps el passat, l’experiència transmesa dels avantpassats i dels nostres morts. I això, és clar, tenir cura de la memòria, no ho fa ningú millor que un conservador de cor.
1 Pla, Josep; Per què sóc conservador. Cultura contra naturalesa. L’escrit es pot trobar en línia aquí, http://www.lletres.net/pla/placons.html
2 Scruton, Roger; How To Be A Conservative. Bloomsbury: 2015. pàg. VIII.
3 https://www.leuropeu.cat/el-monarquisme-com-a-termometre-dels-mals-de-la-catalunya-moderna/
4 L’esquerra actual és capaç d’acceptar arguments «culturals» d’altres cultures, però no les dels occidentals. Poden acceptar que totes les dones (sexe) provinents de certes comunitats africanes es facin trenes de ben petites, fins i tot justificar una qüestió tan delicada com l’ús del vel als països occidentals, perquè són pràctiques que formen part d’un entramat cultural i identitari més complex que la «decisió lliure» presa en base a uns valors i principis més condicionats per la cultura i l’època que ens pensem, però s’escandalitza si s’opta per posar faldilles i vestits a les nenes i no als nens, coartant-los la «lliberta personalt» i associant-los a un gènere determinat (com fan, per cert, les comunitats africanes i musulmanes també).
5 Com ho són per exemple els “Drets humans”.
6 En relació amb aquest punt, és molt interessant llegir el que comenta Christophe Guilluy a No society. La fin de la classe moyenne occidentale per veure la relació entre liberalisme i el cosmopolitisme que renega dels llaços comunitaris-nacionals.
7 Com tot, cada cas concret s’ha d’analitzar. Alguns, on ja s’ha intervingut abans, són encara més enrevessats. No es tracta de renunciar a la política internacional, sinó replantejar-ne els fonaments i deixar de fer de policia del món.
8 Cosa que no es fa, si se’ns permet un exemple, quan es condemnen certes cançons infantils com El senyor Ramón o El gall i la gallina. Deixant de banda que un dels trets de certes composicions culturals són les múltiples lectures que se’n poden fer, sembla que ningú les hagi escoltades realment.
9 «Yes, it’s about equality, but it’s also about something else: commitment. Conservatives believe in the ties that bind us; that society is stronger when we make vows to each other and support each other. So I don’t support gay marriage despite being a Conservative. I support gay marriage because I’m a Conservative», va dir un cop David Cameron, ço és, és perquè trobava desitjable i beneficiós el matromini, la promesa de lleialtat i compromís mútu i en vers la societat, que defensava. Font: https://www.theguardian.com/politics/2011/oct/05/david-cameron-conservative-party-speech
