Per fi m’he pogut llegir el llibre “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Prou textos incoherents i confusos. Canviem el món i canviarà la llengua” que ha editat la Carme Junyent. Val a dir que l’interès em ve de lluny, des que, esclau del políticament correcte, em sentia incòmode no fent servir els desdoblaments innecessaris, els “personismes” impostats i tenint la sensació que era un heretge i un antidones per fer-ho així.
El títol del llibre, no pas curt, és prou explícit i significatiu dels temes que s’hi tracta: un estrès laboral de les lingüistes per les redundàncies no-sexistes; un plantar-se davant de tanta impostura superficial maquilladora i una voluntat ferma de canvi social per anar a l’arrel del problema: el masclisme que mata i menysté les dones. El fet de ser una obra polifònica arrossega un deix de repeticions que es combina amb un enriquidor detallisme en funció de qui escriu i a què es dedica. Sovint escoltar la Junyent 10 minuts és més senzill: el missatge és el mateix i arriba sempre clar i entenedor.
En destaco alguns articles: Ona Domènech fa explícit aquest rebuig a un llenguatge “sexista” que sigui incoherent; Marta Pontou ens fa dubtar entre una llengua inclusiva i una llengua que perduri però introdueix els adjectius pejoratius com un instrument més malèvol contra les dones; Anna Alonso és la més sintètica, la del resum perfecte i ho fa usant el terme “fal·làcia” sobre les normes que ens imposen; Irene Yúfera posa l’accent en maneres més efectives de practicar un feminisme actiu; Mariona Vernet, fa un repàs a l’indoeuropeu per validar la no-necessitat del sexisme al llenguatge.
La triple bondat del llibre és que situa el debat en la lingüística, reforça les dones que volen ser professionals i allibera els homes per seguir l’exemple filològic sense ser titllats de masclistes lingüístics.
Imatge: “La llibertat guiant el poble”, d’Eugène Delacroix (1830) de Wikimedia Commons
