La caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, un fet que per si mateix ja va ser prou potent, va oferir la imatge emblemàtica de l’esclat dels canvis que es covaven a l’est del teló d’acer a conseqüència de la “Perestroika” engegada per Gorbatxov; uns canvis que van posar fi a la Guerra Freda, que van fer caure un seguit de dictadures comunistes i que, amb la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, van permetre l’accés a la independència de tot un seguit de nacions d’Europa, del Caucas i d’Àsia Central, fins aleshores pràcticament desconegudes per nosaltres.
No és per atzar que, al cap d’un mes dels fets de Berlín, el 12 de desembre de 1989, la Comissió de Cultura del Parlament va aprovar reconèixer el dret de Catalunya a l’autodeterminació, a partir d’una proposta de l’aleshores diputat d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira. Els vents de canvi que cantaven els Scorpions es feien notar també a la banda occidental del continent, des d’on assistíem, entre la meravella i l’astorament, a una successió d’esdeveniments impensables poc abans, protagonitzats per múltiples moviments que aplegaven la defensa de la llibertat i la reivindicació de la sobirania per als seus països, tant dels que formaven part de la Unió Soviètica com dels que, formalment independents, estaven subjectes al control de Moscou. La mateixa reunificació alemanya es va justificar en l’exercici de l’autodeterminació dels pobles, i Txèquia i Eslovàquia, una vegada alliberades del règim promoscovita, van pactar la partició de Txecoslovàquia en dos nous estats. Lituània va ser la primera república bàltica que va reclamar la recuperació de la seva independència, i el seu triomf, assolit de forma quasi incruenta tot i enfrontar-se al gegant soviètic, va tenir un gran impacte en el món del nacionalisme català, fins al punt que el president Pujol va haver de refredar els ànims amb una important puntualització: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l’URSS”. Certament, l’onada autodeterminista no va arribar gaire més enllà de la riba dreta de l’Elba, però va deixar una gran empremta en l’independentisme català, que l’ha tinguda molt present com a model i inspiració durant tot el “procés”. El caràcter predominantment pacífic dels processos seguits a l’Europa Central i de l’Est va evitar que les posteriors guerres dels Balcans fixessin la idea que les independències tan sols es podien assolir a través d’un conflicte violent.
L’onada autodeterminista dels anys 90, com la de 1918, va ser possible gràcies a l’enfonsament d’uns imperis, però la fi dels imperis no determina la fi de la ideologia imperialista. El nazisme, entre altres coses, era un moviment revisionista que pretenia restaurar el domini germànic sobre l’Europa centreoriental i anar més allà, ocupant l’espai de l’antic imperi rus fins als Urals. El revisionisme imperialista mai no ha desaparegut de la Rússia postsoviètica i n’explica les intervencions armades als països del seu entorn, el manteniment de conflictes congelats a Geòrgia i a Moldàvia, així com el desplegament de múltiples mitjans de propaganda i influència a Occident i arreu del món. Avui, amb la invasió d’Ucraïna, assistim a la manifestació més agosarada, violenta i criminal d’aquest revisionisme que té per objectiu retornar Rússia a la condició de gran potència i capgirar l’ordre internacional sorgit de la fi de la Guerra Freda. Qui se sent més amenaçat, a banda dels ucraïnesos que pateixen l’agressió en la seva pròpia pell, són les nacions europees que més es van mobilitzar a finals dels 80 i principis dels 90 per desempallegar-se del jou soviètic: les repúbliques bàltiques, Polònia, Txèquia i Eslovàquia. Tot i que el paraigua de seguretat de l’OTAN teòricament els protegeix d’una invasió com la que devasta part d’Ucraïna, els bàltics no poden descartar atacs llampec que els prenguin part del seu territori. Al seu torn, els polonesos, txecs i eslovacs amb memòria històrica temen una Rússia ressorgida amb capacitat per imposar una nova arquitectura de seguretat europea que els situï de nou sota la seva òrbita o, si més no, sota la pressió constant d’un Kremlin victoriós. No són els únics països que se senten amenaçats, però sí els que, en proporció amb les seves dimensions i recursos, dels que més s’han compromès amb Ucraïna i la seva resistència contra la invasió.
A l’assaig “El teló”[1], publicat l’any 2005, l’escriptor txec Milan Kundera, resident a França des de 1975, ens aporta algunes de les claus que es troben rere el compromís de les nacions bàltiques i de l’Europa central: hi recorda com l’any 1938 el destí de Txecoslovàquia es va decidir a Munic, mentre els representants del govern de Praga s’esperaven a l’avantcambra, i conclou: “A Europa hi ha, d’una banda, els grans països, i de l’altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades a les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l’avantcambra”. Més endavant, en el mateix assaig, aprofundeix en aquesta distinció: “El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d’habitants; és alguna cosa més profunda: l’existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc. Estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure”.
Ser una nació gran o petita, a criteri de Kundera, no depèn de les dimensions demogràfiques o geogràfiques, sinó que ve determinat per l’experiència històrica. Ho exemplifica contraposant els espanyols amb els polonesos: “Els polonesos són tan nombrosos com els espanyols. Però Espanya és una vella potència que mai no ha sentit amenaçada la seva existència, mentre que la història ha ensenyat als polonesos el que vol dir no ser privats del seu Estat, han viscut durant més d’un segle al corredor de la mort”. (…) “Polònia no ha mort encara” és el primer vers, patètic, del seu himne nacional, i no fa pas més d’una cinquantena d’anys, Witold Gombrowicz, en una carta a Czeslav Milosz, va escriure una frase que no se li hauria pogut acudir a cap espanyol: “Si, d’aquí a cent anys, la llengua polonesa encara existeix…”. Tot i que en aquell assaig Kundera ignora totalment l’existència de la nació catalana, el sentiment de fragilitat que descriu és identificable i plenament compartit per qualsevol català amb un mínim de consciència (potser per això els castellans ens diuen “polacos”). Aquest mateix sentiment de fragilitat i de lluita per la supervivència, per molt que parlem de nacions que avui disposen d’un estat propi, és el que anima la resposta enèrgica que els bàltics i els eslaus centreeuropeus han donat a la invasió russa d’Ucraïna; és la mateixa energia que els va permetre plantar cara a l’imperialisme soviètic per recuperar la seva sobirania i que tant va inspirar l’independentisme català.
Amb les seves accions, Putin vol revertir els efectes de l’onada autodeterminista de 1991. Per llunyà que a alguns els pugui semblar el conflicte, Rússia ataca la idea d’una Europa en què les nacions petites, segons la definició de Kundera, puguin decidir lliurement el seu futur. Una idea d’Europa de la qual Catalunya hauria de fer bandera per tal de reivindicar-hi el seu lloc.
1 Milan Kundera, “El teló”. Tusquets Editores (2005).
