L’altre dia vaig tenir la mala pensada -la ingenuïtat- d’expressar la meva opinió sobre la famosa qüestió dels noms dels primers nascuts aquest any a Catalunya a Twitter. Lamentablement, el debat –per dir-ho d’alguna manera- que es va generar va ser una desfilada de mala educació, barroeria, estupidesa, fanatisme i simplisme; presidit en tot moment, a més, per tones d’hipocresia i prejudicis. El format d’article permetrà entendre, si més no, a qui vulgui entendre.
Com és evident, és propi de psicòpates carregar individualment contra una criatura acabada de néixer. Per tant, això no va sobre l’Abdul Jabbar, en Zakaria o en Pau, malgrat els intents d’alguns de desviar el tema. La qüestió dels noms –que, a més a més, en qualsevol cas és una decisió dels pares i no dels nounats- és l’expressió d’una problemàtica, que és la capacitat d’integració que té la societat catalana. Una capacitat que es troba atrofiada a moltes àrees per causes diverses i que es demostra també amb la manca d’igualtat i cohesió que implica que sigui el sistema públic el que atén, gairebé en exclusiva, aquests nous naixements.
La branca materna de la meva família prové d’Andalusia, i la generació dels meus pares i tiets es diu Jorge, María Teresa, Juan o Natividad. Els seus fills, però, entre els quals em compto, ens diem Jordi, Quim, Ferran o Mireia. Per tant, sí: de la mateixa manera que celebràvem l’onomàstica dels Jordis fills de Marianos o Cármenes que van néixer als anys 1970 i 1980, també ara m’agradaria celebrar que els nounats tinguessin més noms en català. Ni podem ni volem obligar-ho, però sí que el meu projecte de país –no sé pas el vostre- inclou aquest desig, que, en cas de materialitzar-se, seria un símptoma d’una bona cohesió cultural i social. Com també prefereixo que els negocis que en un futur s’obriran al barri es diguin Fleca, en lloc de Bakery o Boulangerie. Ara mateix aquest plantejament, per a alguns, és pràcticament un sacrilegi i un acte criminal.
Tinc clar que no soc cap dels ninots de palla que es munten els acusadors professionals de racisme, de la mateixa manera que no em responsabilitzo de les bajanades que pugui etzibar l’extrema dreta. Em faig responsable de les meves pròpies paraules, i aquestes són que Catalunya fa anys que viu un procés demogràfic que dificulta sobre manera l’acollida i la integració, i tendeix a l’acumulació de capes de gent i a la consolidació de societats que viuen en paral·lel. Tot plegat és fruit d’onades de nouvinguts quasi impossibles de gestionar que deriven d’un model socioeconòmic com el que vaig denunciar en aquest mateix diari, i de la desídia en matèria d’integració lingüística i cultural que han demostrat els nostres governs els darrers 20 anys. Aquest és el debat real de fons els noms dels nounats no és altra cosa que una punta més de l’iceberg. I sí, de totes aquestes qüestions -problemàtiques- n’hem de poder parlar partint del respecte i de la voluntat d’aprofundir.
Per acabar: aquells que coincidiu amb el punt de vista que he exposat, que segurament sou la majoria, faríeu bé d’expressar-lo més habitualment. El terreny que deixeu lliure amb el vostre silenci excessivament calculat és el que ocupen els fanatismes, els simplismes i els partidaris de la cultura de la cancel·lació. I d’això no en traurem res d’interessant.
