Fa anys que tinc clar que la Catalunya que els pares ens havien de llegar no arribarà, i que als de quaranta en avall se’ns va projectar una realitat nacional que mai no existirà. No tant per les ombres xineses de Pujol i Maragall, a qui no tinc gaire res a recriminar-los, sinó perquè els seus hereus han venut el país a la globalització. I aquesta percepció personal de nació venuda i derruïda tinc la sensació que cada cop la comparteix més gent. No descarto que sigui un biaix social meu, però estic bastant convençut que no és el cas. Cada cop veig més gent conscient que la nació catalana entesa com ens la van explicar s’ensorra. Hi ha qui hi arriba mirant dades, hi ha qui hi arriba guaitant l’entorn, i hi ha qui hi arriba observant el fill, el net o el nebot. És una fase que, quan la passes, fot, però que és necessària i que està bé externalitzar. Cal recordar que “El nostre mal no vol soroll” era una màxima per negociar amb els espanyols, no pas per autoenganyar-se de portes endins.
A tota aquesta gent que se sent desanimada nacionalment, que veu que la llengua i cultura catalanes no tenen ja cap opció de recuperar el seu territori històric, ans al contrari, que cada dia que passa se’n perd més, que la normalització somiada és ja impossible, els dic que no desesperin, que la fase que ens ve pot ser molt bonica. Però, abans de fer-ho més llarg, deixeu-me ser clar com un cop de puny: com a nacionalista (cívic, cap problema) català, el meu objectiu somiat, i el que fins el 2018 creia possible, era, evidentment, una restitució progressiva i plena de la nostra llengua i cultura a tot el nostre territori històric. Més clar encara: que l’idioma hegemònic de la part de país que em pertoca, el Principat, tornés a ser el català de punta a punta. Però aquest objectiu és mort. Per molt que la nostra literatura i filosofia ho intentin maquillar, és un objectiu matemàticament mort.
Dic, doncs, que la fase que ens ve és bonica i pot omplir tant l’ànima com quan ens pensàvem que optàvem a tot el nostre territori històric, perquè interioritzar que a sobre del territori català hi haurà ja sempre més diferents comunitats nacionals és acceptar que la nació no mor, sinó que senzillament s’adapta a una nova realitat. És, de fet, acceptar que la nació catalana és a la prellista per arribar al segle XXII, el segle del decreixement poblacional en el qual, culturalment, tot podrà passar. Pot semblar boig pensar a setanta-cinc anys vista, però les viudes de la Mancomunitat de Catalunya som com som. Ser una de les diferents comunitats nacionals d’una de les millors zones del món per viure (sí, tot i el canvi climàtic, va, amunt coi), i ser-ne la més antiga i arrelada és una situació somiada per la majoria d’humans.
Fer brollar la teva comunitat nacional, amb principis innegociables, durs, i amb la porta oberta perquè s’hi apunti absolutament tothom qui ho vulgui, és una empresa que, un cop començada, només et pot donar alegries i plenitud. Una doble xarxa amb una opció escolar 100% en català des d’on treballar usos lingüístics i multiracialitzar la llengua, fer que el seu aprenentatge i identificació no depengui d’orígens o codi postal, n’és el primer exemple. Tenir la xarxa escolar amb més matrícula, la televisió més vista, la ràdio més escoltada, els supermercats més responsables amb l’entorn, etc. A més, tot i que numèricament estiguem a molta feina de poder ser majoria, els membres de la catalanofonia serem els primers responsables que totes les comunitats nacionals del país es duguin bé, s’estimin i facin xarxa. I dic que en serem responsables perquè és innegociable que a la Catalunya derruïda nacionalment que ens han llegat, el veïnatge i la barreja hauran de ser sagrats. Jo no puc ser un sol poble amb qui no vol ser part de la meva cultura, però el veïnatge connacional i les relacions interculturals són la clau de volta de la Catalunya futura. Mai voldré ser alemany, però em sembla perfecte que el meu fill s’enamori d’algú que en sigui. Serem la nacionalitat de les arrels nadiues i la que més connexions tindrem amb els paisatges culturals i naturals; a més, però, li devem a la terra mirar per tothom qui visqui entre nosaltres amb independència del seu sentiment nacional.
Sé perfectament com espanta al catalanisme això que defenso, sé que prefereix continuar repetint-se els mantres bonics que duen la llengua i cultura catalanes a la desaparició, però ja fa temps que vaig decidir no viure del catalanisme, sinó des del catalanisme. Perdoneu aquesta última frase, no l’he sabut expressar millor. No hi ha drecera: no es pot fer tot alhora, són matemàtiques, eixamplar la base sempre ha estat la millor opció, i ho continua sent, però qui s’ha quedat la marca ha pervertit la lògica de l’axioma. Si per eixamplar ràpidament he de renunciar a la llengua i la cultura catalanes, no estic eixamplant res. És només un exemple, però si eixamplar la base és regalar el nivell C1 de català a tothom per poder falsejar la base, o no heu entès res, o sou tan pobres que només teniu càrrec.
Tenir un espai on cuidar la nostra nació i sentir-nos, forts, còmodes i desacomplexats, des d’on protegir-nos d’agressions lingüístiques fent valdre els nostres imprescindibles escons, un espai des d’on fer que la llengua -la nació- sigui multiorígens, i que l’adscripció nacional catalana no depengui del teu codi postal, ens donarà molta felicitat. Molta realització. Estiguem contents; si som sincers amb nosaltres mateixos, si acceptem amb intel·ligència que altres pobles han perdut part del seu territori històric i no han desaparegut, se’ns acosta una etapa de construcció nacional de les que omplen l’ànima. Però, si us plau, no ens mentim a nosaltres mateixos fixant-nos objectius impossibles maquillats de literatura, filosofia o premonicions virals i antimatemàtiques. Cal dir-se la veritat per adaptar-se al segle. Si més no, que no sigui culpa teva.
