“En un país com el nostre, sacralitzar massa la llengua materna ens aboca a l’atrinxerament ètnic; enaltir la llengua dels afectes, a la cohesió social dels lligams comuns”
En un plec del Montseny, dins una fondalada fresca sota una capçada de faigs, hi raja la Font de Sant Marçal. Vora la deu generosa, però sense afany de protagonisme, una estela de pedra molsosa recita els versos de Guerau de Liost: «Déu te guard, vianant! Que t’imposi el Montseny / una mica d’amor i una mica de seny. / Ací tens una font que parlar-te podria…» Per a aquells que el llegeixen, el poeta es revela per sempre com a genius locii d’aquell indret. Que les fonts parlin és cosa ben nostrada, i jo ho vaig aprendre allà en algun racó dels anys noranta i amb menys de deu anys. El meu pare ens va aturar al meu germà i a mi per fer l’esforç de llegir aquella epigrafia humida i serena, passant-ne el significat com podíem al castellà, la llengua en que fins aleshores havíem xisclat entre els faigs. No era fàcil: vianant ho sabíem per allò del pas de vianants que un urbà ens va venir a ensenyar al col.le, però a Sant Adrià de Besòs paraules com pedrís, rajolí, esbandir, ullada o planyent no se sentien sinó a la rerebotiga d’algun Oller o d’algun Bartoll vingut de terra amunt. Les mal pronunciàrem i els hi vam donar dins nostre algun significat benvolent que no puc confirmar si vam encertar, com tampoc quan més tard el meu pare va dir que a continuació aniríem a veure «aquel congost de abajo». Però, durant els anys de la meva infantesa, sovint ell ens demanava «Os acordáis del poema de la fuente del Montseny?», i entre els tres el recomponíem de memòria: «decía así: Aquí tens una font que parlar-te podria…» i aquell so antic anava així arrelant dins nostre com una molsa lenta.
A Anglaterra, un país on la no-ficció és fecundíssima a l’hora de conrear el que ells anomenen sense of place, la idea que ésser només és possible en la mesura que s’és en un lloc sembla arrelada i mereix una presència constant a les llibreries. Alguns sostenen que en l’antic anglès hi ha una correspondència entre el verb ser i el verb habitar: som, en la mesura que som en un lloc, i per tant l’existència plena s’esdevé en la sintonia amb el que ens envolta. Per això els lectors anglesos mai es cansaran de reflexionar sobre el seu verd camp, sobre la pedra de les seves cases, com qui es mirarà tota la vida les ratlles del palmell de la mà. A Catalunya, país cansat d’existencialisme nacional, el lloc s’oblida perquè defugir les essències locals hi ha esdevingut dogma per abjurar col·lectivament de qui sap què, però el meu dubte creixent és si el cosmopolitisme, a banda d’una sana corrent d’aire per ventilar la casa, pot ser un lloc feliç on viure, com ens han dit. Es pot viure plenament sentint estranya la llengua que traspua tot el que t’envolta?
No ens cansem de dir que som un país mestís, però amb aquesta dèria de repetir-ho fervorosament potser, -potser-, només estem donant valor al lloc d’origen per llevar-li al lloc comú on vivim ara plegats, tant se val d’on venim. A Catalunya, més de deu segles de llengua catalana amaren els noms de tota cosa, la història i els rellotges de sol, els noms dels camps i de les cales, i, per a qui ho sap, les fonts parlen a cau d’orella i les muntanyes verdaguerianes conversen entre trons: «Deia Puigmal: ‘Amic Montseny, no et sembla que minva la nissaga catalana?». M’ha costat d’aprendre totes aquestes coses: soc fill de pare i mare andalusos, els meus avis es van fer a Sant Andreu una xabola els anys 60 amb les seves pròpies mans, el català a la meva infància no el sentia fora de l’escola i el Club Super3, i per raons que se m’escapen fins i tot una paternalista esquerra independentista s’entesta en allunyar el català del que va ser el meu barri, com si un fill d’andalusos hagués de sentir per sempre aliena la llengua catalana, com si no pogués assumir-la com a pròpia, com si la identitat i la llengua dels meus avis de Granada fos incompatible amb que jo n’assumís cap altra, com si hagués d’heretar l’estranyesa vital de l’immigrant a qui el so de les paraules del país d’acollida no li mou res a dins, tot i haver nascut aquí, com si tingués vetat sentir com a meu el so dels poemes de les fonts per on brolla aquí i allà el manantial de la llengua catalana després de ploure-hi més de mil anys, servat dins l’entranya de les muntanyes on he passat els estius.
Han passat els anys i m’he adonat de com d’estranya és aquesta religiositat amb què es lloa el cosmopolitisme des de la trinxera de la llengua materna. Una llengua materna que només importa si és l’espanyola, i que s’entén com una determinació vital excloent, no és sinó una excusa per no acceptar que la llengua en que et parla el lloc on vius, on arreles, on tens fills, la llengua en què t’enamores o fas amics o puges muntanyes, pot ser tant o més forta que aquella en què t’ha parlat la mare, i, encara més important: et dona les claus per entrar, per comprendre, per immergir-te, per inscriure’t dins del paisatge que veus cada dia i heretar-lo i transmetre’l sencer, entenent que ho has de fer perquè existia abans que tu. No som fundadors de Catalunya, en som continuadors, vinguem d’on vinguem, i com que som de procedències diverses, el que ens uneix i ens consolida com a societat és Catalunya, no pas els nostres orígens. Com podem els fills dels immigrants viure-la plenament si se’ns ensenya el català com una llengua atàvica i carrinclona? Es pot comprendre un lloc sense parlar-ne la llengua que l’ha fet ser? És un model per a nosaltres aquesta França occitana on els seus habitants troben estranya la vella toponímia dels llocs on viuen i les cançons d’infantesa de fa només vuitanta anys són tan críptiques com el llatí d’una llosa d’una església?
En un país com el nostre, en el qual la immigració caracteritza el teixit social, sacralitzar massa les llengües maternes ens duu irremeiablement a la trinxera ètnica -i ja sabem qui la perd, aquesta guerra-; enaltir la llengua dels afectes, en canvi, ens porta a la cohesió social dels lligams comuns. Tant se val la llengua materna d’uns i dels altres, serà sempre part de nosaltres, però estimant el català entendrem el lloc on vivim i ens entendrem entre nosaltres. Sense el català, però, les fonts líquides, orals, escrites i petrificades on la terra se’ns explica als que avui l’heretem quedaran eixutes, i ja no ens podran parlar.
