En Pau Vidal Gavilán (Barcelona, 1967) ha abordat tants aspectes relacionats amb la llengua que no és exagerat d’afirmar que n’és un polifacètic: lingüista, novel·lista, narrador, assagista, traductor, enigmista, articulista i divulgador són alguns dels mots que escauen per definir la seva variada trajectòria. Ha col·laborat en el llibre Molt a favor: 57 propostes i un pacte per la llengua, que ha vist la llum aquest mateix mes de juny. Actualment, enllesteix un “llibret” d’autoria pròpia sobre empoderament lingüístic (sortirà a la tardor) i acaba de lliurar la traducció de l’avantpenúltim episodi de la saga Montalbano, d’Andrea Camilleri. A banda, és clar, d’escriure els seus articles setmanals a Vilaweb i a l’AMIC (Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació). Ha tingut l’amabilitat de concedir a l’Europeu aquesta completa entrevista que -us ho advertim d’entrada- supera els límits de quilometratge recomanats per l’OMS.
Podríem etiquetar la teva activitat professional de moltes maneres, però, per paradoxal que pugui semblar, potser la més ajustada és la més global: ets un apassionat de la llengua. Recordes quan i com se’t desperta, aquesta vocació?
Segurament es va despertar ella abans que jo, perquè vaig tenir la sort de ser net d’una senyora, àlies l’àvia Margarida, que havia estudiat a l’Escola Normal d’en Fabra i va fer de bibliotecària fins que el franquisme la va depurar (avui, ves per on, algú en diria empurar, que encara que sigui catanyolíssim deriva del mateix mot, pur). A casa, doncs, hi havia molts més llibres dels que tocaven en una llar menestral tirant a morts de gana. El llibre era un objecte irrenunciable, formava part de les fases del creixement: cavallforts, patufets, tebeios, novel·letes, novel·les, la MOLC, la MOLU, assaig… Si fa no fa la seqüència va ser aquesta.
I també hi havia, en el paisatge domèstic, aquella gran lectora que em va fer de model, és clar. L’àvia que no exercia gaire d’àvia perquè no era gens lloca. Com que la canalla l’atabalàvem (érem cinc, una bestiesa!), s’atrinxerava darrere els llibres. El gran disgust de la seva vida va ser quan, a tocar de la norantena, la vista li va fallar massa per poder seguir llegint. Allò li va fer passar les ganes d’arribar al centenar.
Vaig entrar a la llengua, doncs, a través de la literatura, indiscutiblement. I a la universitat vaig fer el canvi: vaig entendre que el meu amor era per la forma, pel material, sobretot, més que no pas pel concepte. Més que l’estàtua m’interessa la pedra amb què se cisella.
T’estrenes a l’esfera pública l’any 2002 guanyant el Premi Documenta amb el recull de contes Homeless. Poc després, escrius Aigua bruta (2007), i al cap d’un temps Fronts oberts (2012), i aquí s’estronca la teva tirada narrativa. Què és el que et porta a abandonar aquesta faceta? Tens pensat de recuperar-la?
Suposo que és conseqüència de la dispersió d’interessos. De fet, d’interès, en realitat, es pot dir que en tinc només un, que és la llengua i el llenguatge (entre els confessables, em vinc a referir); però en totes les seves manifestacions. Per això n’he volgudes tastar tantes com he pogut. La narrativa em feia molta gràcia com a experiment, i redactant els dos episodis de les aventis d’en Miquel Camiller vaig xalar molt; però la ficció vol molt de temps, si tens un mínim d’exigència d’estil, i és incompatible amb fer gaires coses més. Llavors vaig derivar la pulsió literària cap al teatre, encara que de moment només ho sé jo perquè la peça que vaig escriure, Sis personatges en cerca d’en Montalbano, no s’ha representat mai (només se’n va fer una lectura pública a la BCNegra del 2014, l’any que li van donar el Premi Carvalho a en Camilleri). I també m’ho vaig passar de primera. Però ja en vaig tenir prou.
De Camilleri n’has traduït una quarantena de títols. Els personatges d’aquest autor fan servir registres i dialectes diferents. Suposo que, al principi, fer-ne la transposició a la nostra llengua devia ser tot un tour de force. Quina metodologia has fet servir perquè no es perdés la flaire original?
[S’avisa el lector que la resposta a aquesta pregunta és molt extensa, o sigui que, si no li interessa la qüestió, pot saltar directament a la següent]
No saps què has preguntat, insensat. Aviam, la flaire original es perd, o es rebaixa, en qualsevol traducció, encara que això és un debat obert en el gremi (de fet, quedaríeu parats de la quantitat de debats oberts que hi ha en el camp de la traducció. I d’ençà que existeix la traductologia, és a dir, l’estudi acadèmic de la traducció literària, encara més. En els congressos que fem sobre l’obra camilleriana, i se’n fan molts perquè és un autor especial, traductors professionals i profes d’universitat ens ho passem de primera esbatussant-nos sobre les estratègies a l’hora d’adaptar una operació narrativa com la seva. Sempre elegantment i educada, això sí, que som gent d’estudi).
I, amb l’obra camilleriana, doncs encara es perd més. És molt fàcil d’entendre: ell fa una cosa que no es fa gaire, o que no fa gairebé ningú, que és emprar dos codis en un mateix text. Una opció sacrílega, en certa manera. En el seu cas, italià i sicilià. La manera com els fa anar i les consideracions sociològiques que se’n deriven és un tema que donaria molt de si, però que ara no podem abastar. Cenyim-nos al problema de traduir-ho. Com tradueixes una situació de contacte de llengües? La manera més fàcil de fer-se una idea de la pràctica impossibilitat de l’assumpte (per a qui hagi pensat “doncs res de més senzill: en català i castellà, no?”) és imaginar-te que ets un traductor francès i que t’encarreguen, per exemple, El càstig de Guillem Sala, una novel·la on s’alternen català i castellà. Què fas? Tires de francès i bretó, per exemple? O de francès i, posem, català? Però a quina li assignes cada una? I encara que resolguessis aquest primer dilema, l’editor no t’ho acceptaria, perquè perdria possibles compradors: quanta gent està en condicions de llegir bretó, o català, a França? (alerta, que aquest raonament és de l’editor, no pas meu). Però, fins i tot en el cas que l’editor fos prou temerari per acceptar-ho (i se li acudís, per exemple, de subtitular diàlegs, o d’enfarfegar el llibre omplint-lo de cursives, o de notes al peu), com resoldries les situacions concretes de conflicte lingüístic? Quan el comissari canvia de l’italià al sicilià per acollonir un detingut, posem per cas, o quan la seva xicota, que és de Gènova, l’esbronca perquè se li escapa alguna exclamació en vernacle, què fas? No li pots fer dir, per exemple, “T’he dit mil cops que no em parlis en occità!”, perquè l’acció passa a Sicília, i a Sicília no s’hi parla occità. I pensa que, a les novel·les camillerianes, la presència del fet lingüístic és permanent, i molt sovint té transcendència narrativa, és a dir, forma part de les converses i accions dels personatges.
No quedava més remei, doncs, que activar una altra estratègia. En el meu cas, consistent a aprofitar les possibilitats dels registres lingüístics. Al binomi italià-sicilià hi faig correspondre el duet llengua estàndard-registres informals lleugerament dialectalitzats. M’explico: allò que a l’original és italià (formal i semi-formal) ho tradueixo en català estàndard (també formal i semi-formal), com faig habitualment amb els autors diguem normals; i tot allò que a l’original és sicilià, que baixa des del registre semi-formal fins al més vulgar, a les versions catalanes es transforma en una varietat popular d’arrel molt oral, rica d’expressions no estàndards i de formes alienes a la norma, tant en el lèxic i la fraseologia (jonoi, aiga, xeic, veiguent, tenir de menester…) com, encara més, en la morfologia verbal i pronominal (hai, vaic, tenc, tinim, cante, meam, portà-ls, anem-se’n, anrecordà’s, tocon, i així quasi fins a l’infinit, perquè per sort la variació és riquíssima), i també (alerta que això és important) en fenòmens sintàctics que passen inadvertits a l’ull nu (la dislocació o desplaçament d’un element de la frase, la supressió o canvi de connectors, el relatiu col·loquial, el canvi de mode verbal, etc, tots típics de la parla espontània i que no se solen mantenir en l’escrita), però que confereixen al discurs aquest aspecte d’expressió popular no afectada, gens telenoticiesca, que es reconeix a nivell inconscient. Aquesta mateixa entrevista n’és un exemple, perquè sí que n’he mantinguts uns quants, sobretot dislocacions, que si estan ben fetes el lector no ha d’advertir però que en canvi li daran la sensació que està llegint una cosa que, tot i ser per escrit, té un gust com de parlat. El conjunt es complementa amb l’ús de localismes esparsos a fi de reforçar aquest allunyament de l’estàndard, però sense gaire pes, en una mena de supradialectalisme boirós, per evitar que qui ho llegeix associï la llengua popular a un dialecte català concret, que seria massa forçat per mantenir el mínim de versemblança que es requereix.
És una operació, com es veu, complexa, però al meu parer necessària si volem conservar, o si més no acostar-nos, a l’esperit de l’original. Si no ho fas així (i de fet hi ha algunes tradicions literàries que no ho fan), quin sentit tindria, traduir-lo?
El fet que siguis traductor de l’italià comporta que, automàticament, siguis italianòfil? Dit d’una altra manera: què en penses, de la societat italiana actual? Què és el que te n’agrada més i què és el que menys?
La cosa va a l’inrevés: faig de traductor perquè soc italianòfil. Però italianòfil en el sentit idiomàtic, no pas per l’estat italià ni pels italians com a societat o conjunt, que en general em mereixen la mateixa consideració que la resta de la humanitat. Pràcticament tot el que em fascina d’Itàlia (descomptant la pizza i el cafè) és verbal; perquè, i aquesta és tota una paradoxa, la República italiana és un dels últims grans laboratoris dialectals d’Europa. Qui diu que la llengua italiana li encanta perquè és taaant musical és que no ha sentit parlar napolità, o romà, o calabrès. O sard, que és gustosíssim. Ni punt de comparació. Com que són llengües (dialectes del llatí) molt poc codificades, gairebé sense escriptura, han conservat millor l’expressivitat pròpia de l’oralitat, que és una cosa que amb l’estandardització va minvant. I encara hi ha uns quants milions de parlants que tenen alguna d’aquestes llengües per materna, per més que no gaudeixin de gens de reconeixement oficial. Cosa que, per cert, juntament amb la interrupció de la transmissió intergeneracional, és el que les està fent recular a velocitat supersònica.
Haver d’escriure un parell d’articles setmanals, és a dir, gairebé un centenar l’any, no deu ser fàcil. Segueixes alguna regularitat, a l’hora de redactar-los?
La meva tàctica és la de l’ensum: estar sempre pendent de què es parla, què es diu, què es discuteix. Que no és el mateix que seguir l’actualitat informativa, una cosa que fan molts articulistes i que els envejo, perquè estalvia feina. Però jo no en sé. No sé mai quan toca parlar de vacances escolars, o de Pasqua, o de la pròxima cimera de caps d’estat, perquè no sé mai quan cauen. Per això em centro en el que podríem anomenar “el respir del carrer”. Què òbviament és sobretot el respir de les xarxes i dels mitjans, ara mateix.
Els temes sobre els quals parlar són, al capdavall, finits, i la sensació de repetir-te et deu haver assaltat algun cop. Has patit mai la síndrome del full en blanc? En cas afirmatiu, com te n’has sortit?
Home, qui no l’hagi patida que llanci el primer sipi. I si a sobre només toques un tema, per més fractal que sigui, com en el meu cas, encara més. Però l’experiència és un grau, i amb el temps aprens trucs. Jo alterno peces diguem combatives o de denúncia (buscar-li les pessigolles a la Direcció General o maleir les enquestes sempre funciona) amb altres de més literàries, que al final són les que em donen més satisfaccions, perquè el lector que hi entra hi posa més emoció i, per tant, és més agraït. O bé en faig de dietari, a base d’apunts breus, que m’agraden molt. Però, tot i així, no repetir-se és impossible, és clar. Per això l’estil és tan important. Jo com a lector ja m’adono quan un meu articulista de capçalera s’autoplagia; però si xalo amb la manera com s’expressa, m’ho llegeixo igualment, perquè sé que hi passaré gust. Em passa amb la Rojals, amb el Ferran Sáez, amb la Moliner, el Burdeus, la Pontnou, el Galves… Hi ha una pila de gent que escriu, i raona, o argumenta, o exposa, molt bé. Aquí mateix a l’Europeu, sense anar gaire lluny, he descobert la Dallonsis, que trobo una veu molt interessant.
Ets capaç de donar als teus textos diversos tons: des d’un to dur i sentenciós a un d’ironia amable, gairebé afectuós malgrat la crítica, fins a un de sarcàstic. N’hi ha cap en què et sentis especialment desimbolt? Sigui com sigui, d’on diries que et ve, la inclinació per l’humor que et caracteritza?
Sobre l’humor i la funció que compleix hi ha moltes teories, i sempre ens acabem agafant a la que ens convé més. Jo sovint m’apunto a la psicoanalítica, perquè em fa gràcia que qualsevol cosa pugui ser al·legada com un mecanisme de defensa. Però altres vegades diria que és hereditari, perquè el pare va ser un explicador d’acudits llegendari. Una mena d’Eugenio encara més vergonyós. Però amb una particularitat: en tenia un repertori limitat, no gaires dotzenes, i els repetia constantment. Eren curts, d’aquell humor blanc típic de la postguerra (“Ep, com va, què fan a casa? Tots vius?” “No, n’hi ha un que treballa” o aquell altre “Un Campari! Un Campari!, i com que ningú el va parar es va fotre de lloros”), combinats amb els escatològics, sempre presents. La cosa curiosa és que, com més els repetia, més gràcia ens feien. Estic segur que algun el vaig arribar a sentir més d’un miler de vegades, i sempre em cargolava. I suposo que amb això completem el cercle psicoanalític, no? L’humor em protegeix contra l’hostilitat del món perquè jo, que soc un gran insegur, només em sento a recer parapetat rere el llenguatge del pare, que encara era més fràgil que jo. Quadra, oi?
En canvi, quan em poso impertinent i acusador, un poc xèrif i un poc botxí, pedant i sobrat, llavors és que preval el model matern. Una altra forma clàssica d’ocultar la fragilitat: disparar primer. Agredir. Mossegar perquè no et mosseguin. Ho veus, que sempre tornem a Freud?
De tota manera, a mesura que vaig pagant rebuts de la hipoteca em va sortint un costadet emotiu que abans reprimia i ara ja no. Si cal ensenyar ferida, si cal mostrar debilitats pròpies i comprensió (que ara es diu empatia. ‘Comprensió’ ha passat a la secció de mots-de-tota-la-vida-que-aviat-enterrarem-i-que-quan-els-sentim-direm-ohquebonicelsmeusavistambéeldeienapartirdaraeldiré), comprensió, deia, per les ferides dels altres, doncs endavant. Ja no fa por aquella por adolescent de quedar al descobert. I això sí que no ho he après a casa, eh? Allà hi regia una cultura molt pròpia del temps i del lloc: els sentiments, com més dissimulats millor, no fos cas. Suposo que això d’ara ho haig d’agrair a les meves terapeutes, que alguna cosa de bo m’han ensenyat. I a les patacades de la vida, és clar, que de vegades, de tan putes com són, proven i tot.
Com a divulgador lingüístic, la teva presència als mitjans de comunicació ha estat recurrent, tant als escrits com, de manera molt especial, als audiovisuals. Ara mateix tens una secció de llengua a la TDT de Catalunya Ràdio i al programa Fet a mida de La Xarxa. Com la vius, la teva dimensió pública? Suposo que no ens sortiràs amb l’estirabot d’afirmar que ets tímid… Sabries destriar què hi ha de persona i què de personatge a les teves aparicions mediàtiques?
M’agrada molt que em facis aquesta pregunta perquè així puc continuar amb el rotllo psicològic de l’anterior, que és un tema que m’atrapa. Més que una màscara o una disfressa, el personatge públic que et surt en el moment que s’encén la llumeta vermella és una més de les teves cares. Si més no en el meu cas, vaja. El Pau més eixorit, més faceciós (mira, ara feia estona que no la ventilava, aquesta. Faceciós. Veus que bé?), doncs el Pau que surt als mitjans, deia, no és pas cap impostor, sinó un dels molts paus que tragino. La vedette que hi ha dintre meu, que es posa les plomes de filòleg superficial i juganer.
A l’inrevés dels textos escrits, on sovint has de bregar perquè el contingut resulti interessant i l’estil llegidor, aquells cinc o deu minuts d’emissió són volàtils per definició i per tant, en el fons, el missatge verbal té poca importància. El suport audiovisual, si més no avui dia, és antipedagògic per naturalesa, i pretendre que compleixi una funció didàctica em sembla una ingenuïtat. Per això trobo més útil prendre-s’ho com el que és, un espectacle, i sortir a fer una mica el ximplet; que és una manera de transmetre’n un altre, de missatge, més profund, el de dir “d’aquesta secció no n’aprendreu res de concret, però si més no ens quedarà la idea que amb la llengua (o la reflexió lingüística) també s’hi pot jugar”. Perquè una cosa que ens aniria bé a tots plegats, però molt i molt bé, començant pel professoram i seguint pels aimadors i aimatrius de la nostra-estimada-llengua, altrament dits llirilingüistes, seria desdramatitzar el fet lingüístic, deixar de venerar un ideal sovint mal conegut i tractar-lo com un material a explorar sense prejudicis.
Un dels teus darrers llibres es titula Corregir mata. T’has mostrat molt crític amb la gent que corregeix constantment els altres a xarxes socials com Twitter. Per què consideres que fer-ho és lesiu per a la llengua? Quina alternativa proposes?
Corregir fora dels contextos on cal fer-ho (és a dir, a classe, a les redaccions dels mitjans, als cursos…) és contraproduent per dos motius: primer, perquè encega amb el miratge de la falsa millora, ja que per regla general es corregeixen qüestions menors (apostrofets, faltetes d’ortografia, barbarismes…) i això oculta el veritable problema de la degradació lingüística, que és la interferència sintàctica i fonètica; l’estructural, vaja. El corregit creu que millora la qualitat del seu vehicle comunicatiu quan en realitat, amb sort, es limita a repintar una mica les ratllades de la carrosseria; i segon, perquè crea inseguretat, que és un mal més greu del que molts volen entendre. Si et corregeixen una cosa vol dir que no la fas bé, per tant pot ser que n’hi hagi més, i sobretot que tu no sàpigues quines són. Et tornes insegur, desconfies del teu idiolecte. I el parlant insegur és un parlant castrat, acovardit, que no innovarà ni s’arriscarà a fer derivats, compostos i totes aquelles creacions que conformen la molt necessària evolució del codi. Per què manllevem tanta innovació del castellà i de l’anglès? Doncs entre altres coses perquè desconfiem de la nostra capacitat creativa. Només una comunitat acomplexada pot pensar que porfi, rahar, zasca i les mil merdes suardoses i vulgars que importem contínuament del castellà són millors que les que podrien sortir de dintre nostre.
Sense oblidar, és clar, que el mestretitisme encara té dues pegues més. Una: el model que propugna. Una cosa és que t’esmenin un castellanisme flagrant, però quan algú et corregeix, per exemple, ‘sapiguent’, t’ha de dir que és pròpia de la llengua oral en contextos informals; si no, fa trampa i no és un bon corrector. Aquest dia vaig veure una pobra xicona a Twitter prometent solemnement que no tornaria a dir ‘boranit’! Ara la mossa deu pensar que tots els seus avantpassats parlaven malament, rústec i pagès… i la llengua genuïna, que és la base del sistema, a tomar pel sac. Per no dir res dels ultrancers que proposen mots arcaics o desautoritzen el diccionari normatiu: a tu i a mi que hem anat a col·legi segurament ens rellisca, però a la bona gent que no té defenses els ho colen, i això no fa sinó augmentar la confusió general, com si no n’hi hagués prou i massa.
I dues: la capacitat de qui ho fa. La prova de l’enorme complex que té el poble català amb la llengua és que la gent fan cas del primer indocumentat que passa i et diu que cinturó no és bon català o que ‘mar’ ha de ser sempre en femení, perquè repeteixen com lloros consignes que no han entès. Em recorden el vers de Foscolo dedicat a Vincenzo Monti, que havia traduït la Ilíada sense saber grec: “traduttor dei traduttor d’Omero”. Aprenents d’aprenents de mestretites. I els corregits, pobres, en comptes de respondre “Escolti, on li han donat el títol, a vostè?”, encara els donen les gràcies. És com si per arreglar-se la dentadura et deixessis remenar el queixal del seny pel primer xarlatà de bar, “Nano, tu tranquil que jo això sé com es fa, mira, veus quines alicates que tinc?, obre la boca i no pateixis, això està fet”. Oi que no ho faries?
El problema del qüestionament de l’autoritat (que és general, no només de la llengua) el simbolitza molt bé una amistat que tinc, que sovint discrepa dels meus parers lingüístics perquè a internet hi ha trobat això i allò. Per més que li explico, és incapaç de diferenciar entre un bon diccionari i un blog que parli de llengua. Per a qui no té formació i, per tant, ni disposa de criteri, qualsevol cosa que aparegui a Google és legítima. I això provoca una paradoxa dramàtica: si algú pren el teu propi contingut digital i el reelabora o el fa circular donant-lo per bo, pots acabar convertint-te en la teva pròpia font d’autoritat. Perquè la xarxa és això: la democratització del no-saber, la subversió del valor científic. Dit amb una imatge catastrofista, legions d’ignorants confonent i deseducant altres ignorants. Amb tanta bona fe com vulguis, però amb una falta absoluta de criteri i d’esperit crític.
Quina alternativa proposo, dius? Doncs la dels bons models. Bons models literaris (tant d’obra autòctona com traduïda) i bons models audiovisuals. Més quimmasferrers en el camp del monòleg, xaviergrasets en l’informatiu, latedetés en l’esportiu. Llengua de qualitat. I teatre. Teatre ben fet, si pot ser del que esmenta el nom del traductor (i amb textos preferiblement revisats per un corrector, encara que ja sé que demano la lluna). I, no cal dir-ho, bons youtubers, tiktokers i etcèterers del país. N’hi ha molts, només cal començar per un i anar estirant el fil. Us regalo un nom, va: Maria Bouabdellah.
Si no m’erro, estàs ultimant la publicació d’un nou llibre. De què tracta?
És un llibret curt, teòric, que vol complementar el Corregir mata fent incidència en un aspecte que està poc o gens treballat: el de l’autoconfiança lingüística. Però no referida a l’ús (allò de no canviar de llengua, que ja han tocat gent com Ferran Suay i Gemma Sanginés o David Vila) sinó a l’idiolecte. I això comença per ser conscients del propi, és a dir, de la manera com parlem. És fascinant comprovar la distància que hi ha entre com ens veiem i com som realment, lingüísticament parlant; i això distorsiona en gran mesura la percepció col·lectiva de l’ús i, per extensió, de la situació de la llengua.
A partir d’aquesta presa de consciència, intento insuflar confiança en la pròpia manera d’expressar-se per combatre aquella síndrome paralitzadora que ja va denunciar Joan Solà: que tots parlem malament. Oi que si no t’agrada la roba que tens a l’armari no te la posaràs? Doncs es tracta d’això. És una crida a valorar l’herència rebuda, a no seguir a ulls clucs el model de la llengua estàndard (la roba de Zara que ens volen ficar al guarda-roba) i valorar més la genuïnitat i l’expressivitat, a no tenir por de la col·loquialitat, a deixar-se estar de quelcoms, mai-nos i construccions forçades i potenciar la llengua expressiva, saborosa i popular, encara que no surti al telenotícies. Un manual d’instruccions per a l’empoderament lingüístic.
Hi ha una tendència política, que ha anat a l’alça amb el Procés, que repeteix la sonsònia que només amb un Estat es podrà dur a terme un redreçament lingüístic. Sense negar-ne el rerefons, que en part és òbviament cert però que té el perill d’una procrastinació letal, ens podries dir quatre cosetes que podem fer ara i aquí per tal de millorar la salut de la nostra llengua?
La primera seria conjugar menys condicionals (hauríem de fer, caldria bastir, fora bo de plantejar…) i anar més de cara a barraca. Com a consigna general, tant per a manaires com per a manats. Si tant t’agradaria, doncs fes-ho. Una altra: menys opinar i més llegir. Que vol dir menys exposar públicament les teves mancances, que és una cosa que no fa profit a ningú, i més mirar d’omplir-les (i no a Twitter, per lamortdedéu! Als llibres. Aneu a les llibreries, caratxo!). Una altra de bàsica: fer present la llengua, brandar-la, compartir-la. Pensa que si tu no t’hi adreces en català, aquesta persona a qui l’hi acabes de negar potser avui se n’anirà a dormir sense haver-la sentida en cap moment del dia. Com vols que l’aprengui, com vols que la practiqui? I quarta: exigir, demanar, reclamar. Als altres i a tu mateix: configurar els dispositius en català, per exemple, per pressionar els algoritmes. Els algoritmes són uns grans agents propagadors de llengües hegemòniques, i si tu els ajudes encara els ho poses més fàcil. Et claves el cop de martell al cap tu sol.
Has escrit gavadals d’articles, has publicat una desena de llibres i has traduït vora un centenar de llibres de diversos autors italians. Alguns, com Els virreis de Federico de Roberto, de recent aparició, tenen prop de mil pàgines. La pregunta és inevitable: disposes de temps lliure? A què t’agrada dedicar-lo?
Me’n queda, me’n queda, ja ho crec. I el dedico sobretot a homenatjar l’àvia: llegeixo. Novel·la, assaig (cada dia més), una mica de biografies, revistes, piulades… I encara em queden estonetes per a l’esport i per fer una mica el burro en moto, que és la meva vàlvula d’escapament (això últim ho ha dit la meva terapeuta, no en feu cas).
Un cop hagis traduït tot el cicle de Montalbano, el diluvi? Què faràs amb la teva vida?
Bona pregunta. Tenia pensat jubilar-me, però els editors ja comencen a trobar altres autors i no em deixen. I amb molt de gust per part meva, perquè traduir és una de les feines que faig de més bon grat.
Quina és la traducció amb què has xalat més?
El Gattopardo, indiscutiblement. Perquè em vaig identificar molt amb l’estil de l’autor (aquella retòrica de copalta, aquelles frases llargues però tan ben estructurades…) i sobretot amb la personalitat del príncep de Salina, un home clarivident que vivia amb el consol que “mentre hi ha mort hi ha esperança”.
Has de triar: llengua com a artefacte lèxico-sintàctic o sociolingüística, i per què.
La primera. Perquè està lliure de la temptació de deixar-se manipular per la política. És feina de xiruca i de laboratori, i els despatxos oficials no li escauen.
El català depèn de tu o depèn de l’administració?
De tots dos. Però jo haig de donar exemple. Per això no entenc el corrent que ho delega tot en mans del poder. Si tu t’estimes una cosa, deixes que la defensi algú altre?
El teu llibre de capçalera.
Bufa. Necessitaria una capçalera de molts metres. Algun d’en Joan Francesc Mira, va. Els treballs perduts, o Purgatori. Però és que n’hi ha tants, que ens han fet feliços…
Què és “l’enxandallament del món”?
He he. És la meva etiqueta per denominar la nova fase evolutiva de l’espècie, aquella que Alessandro Baricco va batejar ja fa vint anys com ‘els bàrbars’ i que es caracteritza per uns valors que als de l’antic règim, els sòmines que creiem en el poder de l’esforç i la necessitat de saber, ens desconcerten, ens irriten, ens superen. https://www.vilaweb.cat/noticies/ultims-nadals/
Parla’ns del futur del català amb un adjectiu:
Metamorfosat. Multiètnic. Desensucrat.
Defineix-te a tu mateix:
Impossible.
Acaba la frase. D’aquí vint anys, en Pau Vidal… callarà, sideuvol.
