Benvolgut lector, ens acostem a novembre de 2020 (any parell) i això implica que s’acosten eleccions als Estats Units d’Amèrica. Cada dos anys, el primer dimarts del mes de novembre, el país que va fer néixer la democràcia liberal tria diversos dels seus representants electes a banda i banda de la nació. Senadors, membres de la Cambra de Representants, alcaldes, legisladors estatals, governadors i un llarg etcètera seran escollits d’aquí a un mes i escaig pel poble dels EUA. A més a més, cada 4 anys (i aquest any toca) els ciutadans americans escullen el nou líder global, el President dels Estats Units. Cada 4 anys la primera potència mundial no perd l’oportunitat de mostrar-nos a la resta del món les seves bondats més exquisides i les seves misèries més fosques. Durant aquests dies de campanya electoral podem observar, amb fascinació i desencant, tot un exercici de democràcia al més pur estil yankee. Llibertat d’expressió, insults, falses acusacions, mostres de suport, revelació de secrets, models de país ben diferenciats, propostes sinceres i d’altres de no tan sinceres, anàlisis, estratègia…
Tradicionalment les eleccions presidencials americanes solien ser un combat sense pietat entre “gentlemen”. Avui dia, s’han quasi convertit en un show mediàtic de baixa estofa, però sense perdre la seva essència. No cal parlar, que ja n’hi haurà temps a bastament, de les implicacions que el moviment Black Lives Matter, la pandèmia de COVID-19 i la crisi econòmica que aquesta ha comportat estan tenint, i tindran, en aquestes pròximes eleccions.
ELS CANDIDATS
Abans de les eleccions, els partits polítics nomenen els seus candidats a la presidència a través d’unes primàries REALS (allà tenen aquest bon costum). Les primàries constitueixen elles mateixes una campanya electoral que, en no poques ocasions, resulta ser més agressiva que les pròpies eleccions entre els candidats definitius. És habitual veure atacs oberts i deliberats entre companys de partit per tal d’aconseguir la nominació a la Casa Blanca. El poder és una addicció, ens permetem suposar.
En aquesta ocasió, els candidats a la presidència per part dels dos partits majoritaris han estat l’actual President dels EUA, Donald Trump, per part dels republicans (conservadors), i l’antic Vicepresident de l’administració Obama, Joe Biden, per part dels demòcrates (liberals a l’americana, que no pas a l’europea). És interessant saber que actualment Donald Trump, de 74 anys, ostenta el rècord d’accedir a la Casa Blanca amb més edat. “Honor” que li seria arrabassat per Biden en cas de guanyar les eleccions. El candidat demòcrata, de 77 anys, es proclamaria president amb 78 anys i arribaria a ser el primer president octogenari de la nació americana. Allà tampoc triomfa massa això del relleu generacional.
Per a Donald Trump no ha estat gens difícil optar a la reelecció (als EUA els Presidents poden governar un màxim de dos mandats). De fet, va guanyar les primàries republicanes amb un 93,9% dels vots i més de 18 milions de vots (quasi res). Ras i curt: podríem dir que la dèbil oposició interna no va ni aparèixer. Per al Vicepresident Biden, la cosa no va ser tan senzilla. A la casa demòcrata tenen moltes ganes de batre Trump, i tothom semblava voler ser l’escollit per a tal honor. L’exvicepresident va haver de batre peixos grossos dels liberals americans com la senadora Elizabeth Warren, el senador socialdemòcrata Bernie Sanders, la congressista Tulsi Gabbard, el multimilionari i exalcalde de Nova York Michael Bloomberg, o la senadora Kamala Harris entre d’altres… Precisament aquesta última ha estat escollida per Biden com la seva companya per a la vicepresidència, mentre que Donald Trump ha optat un cop més per Mike Pence per a continuar sent el seu Vicepresident.
Una cosa curiosa de les eleccions presidencials americanes és que els electors escullen el president i el vicepresident (com un pack). Així, si mai passés res i el vicepresident hagués d’agafar el control de la presidència, el comandant en cap hauria estat, en qualsevol cas, escollit pel poble americà. En conseqüència, els guanyadors de les primàries de cada partit trien un candidat (sempre amb perspectives electoralistes) per a ser el seu segon de bord. Tots dos seran nominats, respectivament, candidats a la presidència i vicepresidència dels Estats Units d’Amèrica pel seu partit.
ARMES ESMOLADES PER A GUANYAR WASHINGTON
La batalla per esdevenir, o seguir sent, comandant en cap de la major potència global, ha començat, i no està sent pas un passeig relaxat per a cap dels dos candidats principals. Després de la nominació dels candidats de cadascun dels dos grans partits, ha esclatat la tradicional guerra entre blaus (demòcrates) i vermells (republicans).
NEBRASKA I MAINE
Nebraska i Maine, a diferència dels altres estats i districtes dels EUA, no atorguen la totalitat dels seus compromissaris al candidat més votat del conjunt del territori. En aquests 2 estats, cada candidat s’emporta un compromissari per cada un dels districtes electorals on guanya, i el guanyador absolut de l’estat se n’emporta 2 més.
Com ja sabràs, i si no ho saps t’ho expliquem nosaltres, que per això escrivim aquestes ratlles, el procediment de les eleccions presidencials dels Estats Units dista un xic d’allò que fem a casa nostra. Per a resumir-ho ràpidament, el seu funcionament es basa en el fet que cadascun dels 50 estats que conformen la nació i el districte de Columbia (la ciutat de Washington) aporten, segons la seva població, un número de compromissaris que seran els responsables de votar el nou president. La cosa curiosa és que, com que els EUA SÍ que són un vertader estat federal descentralitzat, cada estat s’espavila pel seu compte per triar a qui concedeix la totalitat dels seus representants. És a dir, que, a excepció dels estats de Nebraska i Maine (que tenen un procediment diferenciat), el guanyador en un estat s’emporta el 100% dels compromissaris d’aquest. Així, per exemple, si Joe Biden (actual candidat demòcrata a la presidència) guanyés, que guanyarà, per un 60% dels vots a l’estat de Nova York, s’emportaria el 100% dels compromissaris d’aquest estat (29). Diguem que en aquelles contrades no els agrada massa això de compartir, així que qui guanya s’ho endú tot. En principi, si tots els compromissaris voten allò que s’han compromès a votar, aquell qui arribi a 270 compromissaris o més, sobre un total de 538, serà el guanyador de la fita electoral i s’acabarà proclamant president de la nació el pròxim dia 20 de gener.
SWING STATES / BATTLEGROUND STATES
Aquells estats en que, bé ja sigui per un canvi en la seva demografia, bé per un canvi en la seva intenció de vot, bé perquè molts dels seus ciutadans es mostren indecisos, o bé perquè tradicionalment té uns resultats ajustats, les enquestes mostren un frec a frec entre els dos candidats principals (demòcrata i republicà).
Aquest sistema, que no reparteix proporcionalment els compromissaris de cada estat, sumat al fet que EUA té un sistema bipartidista gairebé perfecte, genera una lluita acarnissada en allò que s’anomena swing states o battleground states. En altres paraules, si un estat està en disputa, la majoria dels esforços i recursos aniran a parar en la lluita per aquest. D’altra banda, cap candidat no malbaratarà recursos i esforços en un estat que, d’entrada, o bé ja té assegurat o bé ja té perdut. Aquests últims tipus d’estats els anomenarem safe states. Així, per exemple, cap candidat dedicarà massa temps ni massa diners en fer campanya a l’estat de Maryland (amb quasi tota seguretat demòcrata) o a l’estat d’Alabama (amb quasi tota seguretat republicà). Seria, per part d’ambdós candidats, malbaratar temps, esforços i recursos molt preuats que bé poden fer servir en aquells estats que poden decantar-se cap a un costat o cap a l’altre per uns pocs vots de diferència. En canvi, tots dos candidats, i els seus equips de campanya, invertiran esforços ingents de capital econòmic i humà, temps i tot allò que calgui en els anteriorment anomenats swing states. Com a exemple, en aquestes mateixes eleccions, hem pogut veure com l’empresari multimilionari Michael Bloomberg ha fet una donació a la campanya de Joe Biden de, com a mínim, 100 milions de dòlars (sí, ho heu llegit bé) per a usar únicament a l’estat de Florida, on les actuals enquestes donen un 48% de suport per a cada candidat.
SAFE STATES
Aquells estats on les enquestes ja donen per assegurada la victòria cap a un dels candidats, o on tradicionalment sempre guanya el mateix partit i res fa pensar que aquest cop serà diferent.
Això últim ens porta a parlar del ja conegudíssim sistema de finançament de les campanyes americanes. És sabut que és legal, i de fet és el més habitual, que grans fortunes, empresaris i multimilionaris facin generoses donacions a qualsevol dels dos candidats (fins i tot hi ha qui fa donacions a ambdós, per allò d’assegurar-se formar part de l’equip guanyador). De fet, qualsevol ciutadà és lliure de donar tants diners com vulgui a qualsevol de les campanyes. Són habituals els sopars de recaptació de fons, els voluntaris de campanya que es dediquen a trucar persones per demanar donacions (com si fossin un comercial de Vodafone), els SMS que es poden enviar a números de pagament amb els texts “Joe Biden” o “Donald Trump” i, per descomptat, les reunions a porta tancada en grans despatxos de Wall Street des d’on es gestionen les donacions que compten. Aquestes últimes donacions, les milionàries, són aquelles que tenen un impacte més important durant la campanya (ja que evidentment són la principal font de recursos), i les que tenen més afectació durant el mandat del futur president (ningú no fa una donació multimilionària per pura generositat, tot es cobra d’una o altra manera). Hi ha qui diu que les donacions no només compren favors, sinó que més aviat compren un pacte de no agressió. Vindria a ser una mena de pacte no escrit que diria “jo hi poso els diners, però si guanyes no legislis sobre allò que no m’interessi”. Potser per això trobem casos, no poc habituals, de donants, com Bill Gates, que en unes mateixes eleccions donen milions a la campanya demòcrata i a la republicana indistintament (així s’assegurarien que mani qui mani ningú els farà mal).
QUÈ PASSA EN CAS D’EMPAT?
És complicat que una cursa presidencial a la Casa Blanca acabi en empat, és a dir, 269 compromissaris d’una banda i 269 compromissaris per l’altra. Però les eleccions americanes són punyeteres i la possibilitat existeix. Aleshores, què passaria en un cas així? En un cas hipotètic com aquest, el primer que caldria veure és que tots els compromissaris respectin allò per què se’ls ha votat i votin el candidat pel qual l’han triat. En alguna ocasió això no ha estat així i, per tant, en cas d’empat a 269, aquest factor faria tombar la balança cap a un costat o altre.
Si tots els compromissaris són fidels a qui se suposa que ho han de ser, o si bé les traïcions són les mateixes en una banda que a l’altra, arribaríem a l’empat definitiu. En aquest cas, és la Cambra de Representants dels EUA qui triaria el President i el Senat qui triaria el Vicepresident. Com que tot fa pensar que la majoria a la Cambra de Representants es mantindrà per als demòcrates, i la majoria del Senat seguirà sent republicana, us imagineu Joe Biden de President amb Mike Pence de Vicepresident? Esdevindria el govern més poca-solta de la història dels EUA!
ALTRES ELECCIONS
Amb tot això, no oblidem que el mateix dia seran escollits molts altres càrrecs electes del país, entre ells tots el membres de la Cambra de Representants (la Cambra Baixa del Congrés) i un terç dels senadors (la Cambra Alta del Congrés). Això funciona així, ja que els representants són escollits cada 2 anys, i els senadors cada 6.
Cal saber que cada districte electoral, que està format per una població similar en número, escull un representant de la Cambra de Representants. Cada estat té, a més, 2 senadors al Senat.
És important no perdre de vista aquestes eleccions, ja que el Congrés dels Estats Units representa el poder legislatiu de la nació americana i, per tant, amb total seguretat condicionarà el mandat del proper president.
PREPARATS PER GAUDIR
Enmig d’una pandèmia, una crisi econòmica i un munt de revoltes arreu del país, la campanya ha començat! Joe Biden ha optat per fer una campanya peculiar, a causa de la pandèmia, i no organitza cap esdeveniment massiu. El conservador, Donald Trump, ha optat per mantenir la tradició americana de grans trobades, grans esdeveniments i grans banys de masses. Aquests dies podem gaudir de mítings, entrevistes i declaracions, i d’aquí pocs dies (la nit del 29 al 30 de setembre) viurem en directe el primer debat presidencial del 2020 entre ambdós nominats. De debats en tindrem quatre, tres entre els nominats a la Presidència (Joe Biden vs Donald Trump) i un entre els nominats a la Vicepresidència (Kamala Harris vs Mike Pence). Així doncs, si ets un nerdy de la política com nosaltres: relaxa’t i gaudeix de l’espectacle!
