Aquesta ampliació de l’Aeroport del Prat és il·legal. Torno a dir-ho: l’ampliació, si més no en els termes en què s’ha plantejat fins ara, està fora de la llei. Considero imprescindible constatar això amb tota claredat, atès que tinc la sensació que s’està ignorant –deliberadament- aquest element fonamental del debat.
El projecte plantejat és fer una terminal nova i ampliar una pista uns 500 metres –amb les vies de comunicació i elements adjacents-, cosa que comporta l’absoluta invasió de les àrees protegides del Delta del riu Llobregat, amb la destrucció inclosa de l’Estany de la Ricarda. Parlem d’una de les àrees ecològiques més importants del Mediterrani occidental, com ens recordava recentment el diari The Guardian.
Des d’un punt de vista estrictament jurídic, la construcció sobre el Delta del Llobregat, inclòs a la Xarxa Natura 2000, implica la violació de la Directa 92/43/CEE “Directiva Hàbitats” de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestre, i la Directiva 2009/147/EC de 2009, de conservació de les aus salvatges. Així mateix, des d’un punt de vista doctrinal, és contrària al Pla del Green Deal Europeu i a l’Estratègia Europea de la Biodiversitat.
L’article 6 de la Directiva Habitats explica clarament que està prohibit danyar aquestes àrees protegides, excepte per raons d’interès públic, i sempre prioritzant alternatives. La Comissió Europea ha publicat un manual d’interpretació fruit de la jurisprudència de la justícia europea durant els darrers anys, on dona indicacions per poder interpretar l’esmentat article. La primera regla d’aquest apartat és que s’ha de fer sempre una interpretació restrictiva de les possibles excepcions, ja que es tracta d’una exclusió a la prohibició per norma general de l’article 6, de manera que només es puguin aplicar quan es reuneixin totes les circumstàncies exigides.
Així, si es constata que una obra o infraestructura genera danys en una àrea protegida, només un cop s’hagi comprovat i documentat de manera inequívoca que no hi ha alternatives apropiades, i es pot acceptar l’existència de raons imperioses d’interès públic de primer ordre, se’n podrà tirar endavant l’execució, sempre que s’adoptin totes les mesures compensatòries necessàries per garantir la protecció de la coherència global de la xarxa Natura 2000.
Per altra banda, les suposades “compensacions” que es proposen per part dels impulsors de l’ampliació no només són alienes i absurdes (com el trasllat de la llacuna de la Ricarda, o ampliar el Parc Agrari del Baix Llobregat, que és una àrea de característiques totalment diferents) sinó que, a més a més, aquestes “compensacions” no s’han complert tampoc en el passat pels danys que ja va patir aquest espai, tal i com ha constatat la Comissió Europea.
Així les coses, la proposta d’ampliació que tenim sobre la taula queda fora del marc jurídic exposat, ja que és evident que les afectacions al Delta del Llobregat serien molt grans, no s’han acreditat raons d’interès públic de primer ordre, no s’han explorat alternatives com ara la reforma del mateix aeroport del Prat o del sistema aeroporturari català, ni les compensacions proposades són les adequades.
Fins aquí la valoració jurídica. Pel que fa a la valoració del debat públic que hi ha sobre la taula, cal dir que la preservació del medi ambient no és disposable o expendable (d’usar i llençar, prescindible o descartable, en català). Aquesta és la raó per la qual, per exemple, no arrasem el Parc Natural de Collserola malgrat els problemes en matèria d’habitatge que hi ha a Barcelona. Així, cal rebutjar els plantejaments consistents a posar entre l’espasa i la paret la ciutadania, fent-la triar entre la devastació del medi ambient o no tenir habitatge, o viure en la pobresa o passar gana, tal i com hem vist en alguns mitjans.
Com explica el Professor de la Universitat de Columbia Steve Cohen, és la gestió descuidada, la fam de diner fàcil i els beneficis a curt termini, i la rigidesa ideològica, el que fa creure que cal sacrificar el medi ambient per al creixement econòmic. Aquest és un criteri anacrònic que fa més de 30 anys que està superat, i un xantatge emocional no admissible.
En un context d’emergència climàtica, de compromís internacional de preservar els ecosistemes i de reduir les emissions de gasos contaminants, estem obligats a cercar alternatives. En definitiva, l’única opció que resta és una redefinició del projecte plantejat. La imposició, com sembla que alguns pretenen, de l’actual projecte d’ampliació de l’aeroport és, senzillament, inviable.
