Fa algunes setmanes vaig assistir a una jornada sobre llengua que organitzava l’Ajuntament del Palau d’Anglesola, La Mira i Òmnium Ponent. Sempre hi ha ocasions d’aprendre coses o de refrescar pensaments que has tingut i que la situació et fa endreçar. De les intervencions que més em van agradar en destaco la darrera, la dels nous catalanoparlants amb Carla Junyent, tiktoker catalana i cofundadora de Tindercat, Arnau Rius, cofundador del Canal Malaia i Alex de la Guia, creador de Desdelsofà.cat.
La radiografia mediàtica del català passa, en primer lloc, per veure l’enèsima presa de pèl del PSOE a ERC (i Podemos) al front de Madrid: uns pressupostos a canvi d’una llei de l’audiovisual que pacten amb el PP a darrera hora i que dinamita la petita indústria mediàtica catalana a favor dels grans grups mediàtics espanyols. Recordo un proverbi xinès que diu que quan t’enganyen una vegada la culpa és del que enganya però que la segona vegada ja és culpa teua.
La Isona Passola va descriure la traïció encara com una finestra petita (el 6% i 7 milions d’euros) millor del que teníem però lluny de la necessitat real i com el xuclador mediàtic de Madrid s’ha emportat bona part del talent del nostre país… caldrà veure si podem construir, sembla que sí, alguna alternativa catalana.
La bifurcació entre audiovisuals professionals (la CCMA i altres) i els amateurs (sovint via Youtube, Twicht o TikTok) és un bri d’il·lusió. Hem de posar en valor, com a mínim, els més de 2 milions de catalans independentistes perquè siguin capaços de seguir (els joves principalment) les noves tendències de consum amb un estol de creadors en català amb ganes de fer sentir la seua veu però cal que TV3 posi els euros proporcionals al target per recuperar un públic infanti i jove (l’1 d’octubre del 2012 es va liquidar el canal infantil!).
Potser aquí, en aquesta “batalla per la supervivència del català” enfront dels oligopolis mediàtics mundials i dels estatals, ambdós amb l’inestimable suport de les estructures d’estat i partitocràcia de la nació castellana, és quan pren més valor l’esforç (un altre) de la societat civil, amb el jovent al capdavant, per posar continguts en català a la xarxa malgrat tots els riscos sobre el consum excessiu que aquests fet suposa. I potser, els centres educatius també hi podem jugar un paper important… per reforçar el rol “normal” de la llengua del país.
Catalans, jovent, a les pantalles! A l’#estiktokat!
