Avui parlaria de Jorge Javier Vazquez que, a “Col·lapse”, diu que no parla català perquè li fa molta vergonya [ja que] “l’època del pujolisme va ser molt dura i l’idioma era un element que separava molt la societat”. Si parlés del vicitimisme trampós del presentador de Tele 5, hauria de fer-ho també del de Rita Payés, una jove promesa del jazz que, tot i ser catalanoparlant i no haver viscut el pujolisme, diu el mateix a la Vanguardia : “en català em sembla que em despullo massa, em sona cursi, em fa vergonya”. M’estimo més parlar del músic bretó Jacques Pellen, que aquí coneix molt poca gent però que no consta que digués imbecil·litats als mitjans. Potser em servirà per fer una paràbola sobre el bilingüisme. Vejam.
Pellen va ser un dels meus professors en un curs de música celta a An Orient, prop de Gwened (Vannes) fa gairebé trenta anys. Fa uns dies vaig fer aquest vídeo amb una peça seva i, tafanejant a la viki, veig que va morir per Covid, al principi de la pandèmia. La peça i l’article són el meu petit homenatge, doncs, al músic de Brest que va renovar el folk bretó fins al punt que va sortir-ne. Poc abans publicava a youtube una peça atmosfèrica, A-hed an Aber, en aquest vídeo premonitori. Hi veiem un home a la seixantena, ell mateix, passejant abatut per la desembocadura d’un riu, en ple hivern atlàntic (“Aber” vol dir “estuari” en gal·lès, bretó i còrnic, d’aquí Aberdeen).
El Jacques que jo recordo era un tipus divertit que em va influir musicalment. En aquell centre cultural de les essències bretones, hi feia el paper de torracollons; es fotia una mica de les gaites i defensava que el folk podia encomanar-se del jazz i sortir-ne beneficiats ambdós idiomes. Ho ha defensat fins el darrer dia: al seu darrer disc, interpreta Gershwin al costat de melodies cèltiques tan sincopades com una bossanova. Jo he tocat en grups on barrejàvem les gralles i el reggae, però el nivell de fusió que defensava Pellen era més agosarat. Improvisar i posar acords moderns en una dansa pagesa que es balla en rotllana? Aquest era Pellen -un bilingüista musical convençut-, i per això ha tocat amb gent com Didier Lockwood o Trilok Gurtu.
Llàstima que amb les llengües no funciona ben bé així: el contacte entre idiomes, sense un estat al darrera, sempre porta a la desaparició del més feble, com quan tirem una mica de farina a l’aigua, que en el millor dels casos emulsiona i en el pitjor fa grumolls i al final precipita. Al curs de folk jo vaig veure molt de pèl-roig de galtes vermelles bevent sidra i ballant content a la fest noz, però no hi vaig sentir bretó. Potser aquelles erres afrancesades me’l van fer indistingible de la llengua oficial, però érem al 1993 i parlava bretó cinc vegades més gent que ara: vora un milió. Trenta anys, només. Sembla evident que, com a cultura, aquells celtes continentals de nacionalitat francesa van pel pedregar. En parla a l’Ara amb recança el jove escriptor tarragoní Pol Guasch, qui, en una trobada literària a Carhaix, va trobar històries de tendresa i resistència, enmig d’un mar de resignació. El resum seria que, a Astèrix, els valents gaulois (noti’s l’apropiació cultural) van resistir la romanització, però al final no hauran resistit una república de la fraternité que, ja al 1917, els va enviar en una proporció de tres a un al camp de batalla, i que encara avui considera el bretó no oficial.
Contra el bilinguïsme no hi ha la famosa poció màgica dels gals i els catalans, amb immersió i autonomia, no tindrem millor sort: hi ha massa ciutadans com la trompetista de Vilassar i el presentador de Tele 5, a qui el català els fa vergonya, que és una manera diplomàtica de dir que se’ls enfot: si no és pel procés, és per Pujol, i si no, per “Les tres bessones”. Ja no cal il·legalitzar el català, perquè una part de la població ja ho fa fet -dins del seu cap. I molts catalanoparlants hi contemporitzen, i això és el més gros. Perquè no volen pensar-hi. No volen brega. Amb complex de minoria, maldant per mantenir l’hegemonia política amb proclames teletúbiques, no fos cas que s’enfadessin els altres. Els altres, que a Catalunya són bàsicament un grup imaginari -tal com defensen l’historiador Josep Ansensio o el filòsof Jordi Martí Monllau– convenientment alimentat perquè els catalans visquin amb la por al cos com els gals d’Astèrix, que temien que els caigués el cel a sobre; una por que interfereix en la perillosa percepció que, de fet, els bojos són els romans.
Recordo que en Jacques em parlava en anglès, ni que fos jo l’únic no francòfon a l’aula, que era el més habitual. Ja llavors em va semblar un senyal que els francesos tampoc aguantarien gaire temps la força de la globalització. Al francès, amb una francofonia potent, encara els poden quedar 30 generacions. Als bretons els en queden dues i ho saben, però com a mínim els quedarà la música, la cultura. S’equivoquen els meus amics celtes -com la cantant gal·lesa Lleuwen, que es va casar amb el poeta bretó Lan Tangi, quan veuen els catalans com uns herois. Potser manen els independentistes, però a nosaltres no ens quedarà ni la música de Rita Payés ni els programes del 33. Ens quedarà Estopa i Jorge Javier Vazquez. I, quan estiguem com els bretons i haguem donat la creu de Sant Jordi al presentador de Badalona, farem una Marató que tindrà com a lema: “parla sense vergonya, parla en català”.
