Una saragossana que vaig conèixer fa uns mesos em va dir que si li continuava parlant en català no voldria tornar-me a veure. Deia que no entenia quin problema tenia a parlar-li en castellà, si és una llengua que tots dos dominem a la perfecció i faria la conversa més còmoda. El català, en canvi, li costava d’entendre, tot i viure des del 2017 a Barcelona. A més, insistia que tots els seus amics catalans sempre li parlaven en castellà i que no havia conegut fins ara ningú que actués com jo. No ens vam veure més.
Amb aquesta anècdota pretenc mostrar que, si bé la coexistència del català i el castellà a Catalunya es pot plantejar en termes de privilegi i discriminació des d’una òptica sobretot política, també és fonamental per al nostre argumentari entendre-la en termes de capacitats i preferències. Així doncs, igual que aquesta aragonesa, molts castellanoparlants residents a Catalunya, siguin autòctons o immigrants, creuen que és absolutament lògic que els catalanoparlants els parlem sempre en castellà, pel simple fet que saben que nosaltres el dominem, mentre que una part significativa d’ells, en canvi, té dificultats per expressar-se espontàniament en català. És a dir, segons el seu discurs, nosaltres tenim la capacitat de parlar en castellà, mentre que part d’ells no la tenen en català o és molt minsa. Massa sovint, però, aquesta incapacitat provisional la plantegen com a definitiva i justificada, fins al punt que la seva incapacitat de parlar català es presenta com un dret i la nostra capacitat de parlar castellà com un deure, cosa que impossibilita que mai aprenguin català perquè mai s’hi exposen ni el practiquen.
En un vídeo que circulava fa poc a Twitter, una noia hispanoamericana que treballa de cara al públic afirmava que no ens hauria de molestar canviar de llengua perquè tenim la sort de saber dos idiomes. Moltes persones que subscriuen aquest argument (independentistes inclosos) també solen afirmar que, en tota conversa, allò lògic és triar aquella llengua en què els dos parlants tinguin més capacitat i que, com que l’objectiu principal és comunicar-se i en segon lloc fer sentir còmode l’interlocutor, és il·lògic mantenir una conversa bilingüe en què cadascú parli la seva llengua preferida. També ho seria tenir una conversa en una llengua que un dels dos domina molt menys que l’altre si en comparteixen una altra que dominen per igual. Per a ells són tries lingüístiques totalment absurdes, que fan la comunicació més distant i sovint menys fluïda. Per què complicar un acte tan banal com una conversa?
Tanmateix, aquest argument a priori utilitarista trontolla quan se’ls planteja que el castellanoparlant jove estàndard del barri de Salamanca de Madrid, amb un elevadíssim nivell d’anglès o de francès i envoltat d’interlocutors que també dominen per igual el castellà i una altra llengua internacional, preferirà parlar amb ells en castellà i no una altra llengua per raons que no tenen a veure amb la capacitat comunicativa, sinó amb la identitat i la pertinença a un col·lectiu. En altres mots, ells prefereixen parlar en castellà quan “se senten a casa”, és a dir, quan es troben al territori on la llengua en qüestió ha estat parlada des de fa generacions pel gruix de la població i és alhora la llengua amb què han creat vincles profunds amb altres autòctons. Exactament igual que nosaltres, que quan ens “sentim a casa” preferim parlar català i no cap altra llengua. I el castellà no n’és una excepció, sobretot si es té present que se’ns ha obligat a aprendre’l a banda de la nostra llengua familiar i íntima i que es pretén vendre el relat que ens és absolutament indiferent fer servir una llengua o l’altra perquè les sentim igual de pròpies.
I aquesta preferència per parlar en català tot i saber castellà és probablement la idea que genera més indignació entre castellanoparlants (i catalanoparlants submisos), ja que per a ells és inconcebible que quan interactuem amb ells no ens regim per la lògica utilitarista comunicativa i que no concebem únicament les llengües com a instruments neutres de comunicació. El català parleu-lo entre vosaltres, protesten, però a nosaltres no ens compliqueu la vida, si ja tenim una llengua comuna i que a més és d’abast internacional. A més, aquesta no és una llengua qualsevol, sinó que és la llengua del nostre país, que també és el vostre. És l’argument que solen esgrimir quan s’adonen que hi ha llengües que proporcionen més eficàcia comunicativa que el castellà i que podrien discutir-li l’hegemonia, o quan s’assabenten que a Puerto Rico el castellà ha patit envers l’anglès un procés semblant al del català a Catalunya amb el castellà.
Com he dit, però, molts catalanoparlants sovint també compren aquest marc i acaben parlant-los en castellà o bé per automatisme o bé perquè pensen que així establiran una relació simètrica i no generaran incomoditat, de manera que l’aparent capacitat d’escollir que tenim es converteix en una presó. Perquè, davant d’un determinat estímul, sentim que estem obligats (socialment) a adoptar una conducta específica, que considerem que és la previsible i que no causarà problemes. Alhora, reforcem que ells s’acostumin a la seva situació privilegiada i que per a nosaltres sigui cada vegada més difícil parlar-los en català i exigir-los que l’aprenguin, sobretot en situacions informals. I això, insisteixo, els permet mantenir el discurs segons el qual és de sentit comú que nosaltres els parlem en castellà perquè sabem parlar-lo i que en canvi els fem sentir exclosos si preferim parlar català amb ells.
Els que ens mantenim en català no som, doncs, com la majoria, sinó que estem disposats a delatar-nos i a denunciar el privilegi dels castellanoparlants habituals, tant autòctons com procedents d’Espanya o Hispanoamèrica, i a afirmar que no tolerem que la seva aparent incapacitat, que emmascara tal privilegi, condicioni sistemàticament la nostra preferència, com és parlar català a Catalunya, o simplement poder escollir entre català i castellà.
En definitiva, tant l’argument segons el qual “cal utilitzar sempre la llengua que els dos interlocutors dominin millor”, com l’argument segons el qual “cal prioritzar l’ús de les llengües amb més parlants”, són arguments buits que pretenen encobrir la voluntat d’un col·lectiu concret de mantenir la seva posició hegemònica com a comunitat lingüística i com a nació per sobre de les que consideren inferiors. Per tant, és en el fons la seva ideologia nacionalista imperialista basada en la superioritat del castellà el que els impedeix analitzar amb objectivitat un conflicte que països com Canadà o Suïssa han sabut desactivar a través de la reciprocitat entre comunitats.
