Alguns s’estranyen ara del seu activisme multidisciplinar, però el president sortint d’Òminum ja va manifestar, un llunyà 2016, en una campanya de l’entitat, que “aquest país s’ha forjat amb una sèrie de lluites compartides que ens han permès arribar on som avui”. Cuixart es referia a les causes socials que el sobiranisme havia de fer seves “per forjar el futur compartit plegats” i esmentava, entre altres, el no nukes dels vuitanta o la campanya contra el transvasament de l’Ebre. M’agradaria posar en valor l’incipient ecologisme de l’entitat cultural més important del país, i no només perquè penso que l’activista té raó, sinó perquè crec que Catalunya és, de fet, un exemple a seguir. Em refereixo al decreixement, una causa destinada a ser, anys a venir, el tema estrella de les causes compartides que es fan i es desfan, en funció del nivell de repressió de l’estat.
Marx no en va parlar mai, però avui dia pocs experts dubten que els límits del creixement, abans que la concentració de capital en poques mans, són el principal impediment per al benestar de la Humanitat. El de la fracció ultrarica i, encara més, el de la majoria que trampeja. Curiosament, la negació d’aquests límits ha estat una causa compartida pel socialisme i el capitalisme. També pel flamant capitalisme d’estat xinès. Agermanats anirem depredant. Cap economia, per definció i exceptuant la dels ianomamis, no està disposada a reconèixer els límits fisics del seu territori ni la seva derivada, la sobreexplotació de recursos. I, enmig de l’equació tramposa de l’economia de mercat (en la qual s’ometen variables), el veritable elefant a l’habitació: la superpoblació. Ja ens ho estem trobant.
A mi, al contrari que als partits independentistes (que sempre diuen que som massa pocs), em preocupa que en siguem massa. Al final, indepes, unionistes o unicornistes, tots agafem el cotxe, fem el turista i comprem tetrabrics. Personalment soc tirant a gros, i vaig encongit als busos, avions o raves il.legals de gent sense mascareta. Imaginin-se haver d’anar a buscar un gintònic entre milions de congèneres sense desodorant i amb accent xava. Jo no sé vostès, però a mi és una lluita compartida que no m’interessa.
Em recordo de petit llegint sobre demografia a la Larousse. Hi havia un dibuix, dantesc, amb milers de persones fent castells, sense folre ni manilles, que il·lustrava la capacitat de la Terra per a sostenir humans en condicions dignes (ja sabeu: DNI espanyol, macmenú i dues cerveses al dia). L’article parlava d’un màxim de 30.000 milions d’individus amb caseta i hortet. Com que es veu que hi ha marge, tots – els partits, la patronal, els mitjans o els sindicats- parlen de creixement com si fóssim en temps bíblics. Diuen “evitem la fallida del sistema de pensions” per no dir “creixeu i multipliqueu-vos”, com un Moisès qualsevol. Jo crec que molts d’ells, en privat, admeten que el sistema és una estafa piramidal en la qual sempre calen contribuents. Mireu, si no, el nou projecte de quotes dels autònoms, com si la classe mitjana fos un pou inexhaurible. Si callen com uns putes és perquè el Poder és una ludopatia i marxar del casino, ara que tenien tan bones cartes, una bestiesa. Per això, ni el control de la natalitat ni el decreixement són a les seves agendes. Ni que alguns països s’estanquin sense fer-ne cap drama, com el Japó, ni que els científics acreditats els adverteixin que una humanitat tan abundant aviat farà llenya. I vostè, europeu lector, no veu que ja en som massa, de gent, pels puestos? Star Trek és una fantasia i la Bíblia no preveia que la Terra era, en realitat, un interregne de dimensions modestes on, excepte el gerent de la Virgin, cap dels seus habitants pot fugir a l’espai.
El meu sogre diu que la gent viu como piojos en costura. Té raó, però no sé si ho han triat o s’hi ha trobat i ja s’hi ha acostumat. Alguns adorem la España vacía i els racons feréstecs, sense congèneres, a no ser que siguin naturalistes o es disfressin d’animals (la dona i jo tenim debilitat pels carnavals de llogarrets remots). Quan veiem gent sense prismàtics i parlant en veu alta, desconfiem: o són pixapins, o són caçadors, o motoristes, o votants de C’s. Llavors apressem el pas i desapareixem entre el boscatge, renegant en veu baixa i sense llençar cap paper a terra. A la catalana.
Mentrestant, els assessors animen els governs que facin coses, que les comissions animen l’economia i els votants ho agraeixen, ni que no portin enlloc. Que reprenguin Plans Hidrològics o donin llicències pel conreu de l’alvocat a Doñana, que total són quatre patos. Opinen que els científics són uns pessimistes insofribles- o uns bromistes, com els viròlegs; que el planeta ho aguanta tot, que el clima sempre ha canviat i que el mercat proveirà. Aleshores et treuen a col·lació el beneit del Malthus, el demògraf britànic. A principis del XIX deia que la fam i les plagues aviat imposarien un topall tan cruel com expeditiu al creixement de la població, tal com passava amb el bestiar de l’època. Malthus i la seva colla d’aixafaguitarres, venen a dir, van subestimar l’enginy dels humans per inventar antibiòtics, fabricar fertlitzants marca acme i extreure del subsòl el combustible més fabulós de la història.
Els accionistes tenen dissonància cognitiva i els polítics un cinisme a prova de tsunamis, però de moment no troben límits més enllà del tipus d’interès i quatre lleis mediambientals fetes a mida i plenes d’exempcions. Al capdavall, es diuen, el progrés tecnològic ens ha permès explotar, millor que els fongs o les paneroles, tots els recursos naturals disponibles- i els no disponibles també, via mercats financers. De fet, ho hem fet tan i tan bé que la nostra empremta a la biosfera ja dona per una era geològica- l’antropocè-, que serà recordada pels plàstics que es trobaran quan facin pàrquings o refugis contra la calor, d’aquí a mil anys. El cas és que som al 2022, i mentre les oenagés s’entesten a espantar-nos amb imatges de canalla desnodrida, la fam no ha parat de reduir-se. El problema és més aviat l’allau de ciutadans rodanxons crescuts amb greixos insaturats; i tot això, amb set vegades més gent que a l’època napoleònica. Quin error de càlcul, oi, els malthusians? També s’equivocava el 1972 el Club de Roma amb la fi del petroli però, com tantes profecies, només necessitava temps per a confirmar-se: ja tenim el peak oil a sobre, just quan més gent viu en una casa adossada, piscina i utilitari a benzina. Just ara que tothom volia viure a Madrid. I ara què?
Mentre hi anem pensant, els demògrafs asseguren que la població s’estabilitzarà al voltant de 12.000 milions a finals de segle perquè la fecunditat està caient arreu, lenta però inexorablement. Si serveix d’exemple, els companys de l’EGB just ens hem replicat, i em consta que és la tònica general del pais. Catalunya a l’avantguarda de tendències: un terç amb parelleta, l’altre amb fill únic -a la xinesa, com jo- i la resta sense fills. Segurament la meitat amb gossos, que donen menys maldecaps. A mi em preocupen aquests darrers: fa uns dies un pitbull es va abraonar sobre les rodes de la bicicleta i gairebé que m’estavello amb la frenada. “Collons de gos”, se’m va ocórrer de dir, i l’amo per poc que no em fa una cara nova. L’anomenat sistema català de reproducció, teoritzat per la demògrafa Anna Cabré, és això: si no tens prou gent per fer funcionar un país, n’importes. Ni que siguin animalistes hostils: a la segona generació ja tenen tan pocs fills com tu i a la tercera, adopten gos d’atura, el petaner nacional. Aquesta era la teoria, fins que hem vist que la demografia també funciona amb dissolucions i precipitats.
Catalunya s’enmiralla en Holanda i Dinamarca, però sense la seva pulsió extractiva seria més aviat com Eslovènia: de mida semblant i un PIB que Déu n’hi do, però amb quatre gats repartits folgadament en un pais bucòlic, entre boscos, platges i serrats. “Som tres milions” hauria dit la propaganda pujolista d’haver estat una república socialdemòcrata i ecologista. A la Catalunya real, en canvi, la majoria ha triat viure atapeïda, fer odes als suburbis i ballar amb música de reines poligoneres. Completament al marge de l’activitat industrial, sota una col, canta Quimi Portet: “Adéu turons amics. Adéu rieres. Boscos d’alzines i de roures i fagedes”.
Pel que fa a la fecunditat, a Catalunya fa 200 anys que vam preferir atreure talent a tenir fills: occitans, italians, aragonesos, murcians, andalusos. Tot aquest al.luvió humà ha configurat el país fins ben entrats els 90. Ara ens hi arriba tothom, perquè S’Univers és una festa i, com deia Dalí, el centre del món és a l’Estació de Perpinyà. Segons myheritage el meu arbre geneaològic és com l’estació de França, i no m’estranyaria que a bona part de la catalanor li passés el mateix. Per a puresa de sang la castellana, amb expulsions, genocidis i progroms; com la del meu avi de Burgos, que tenia cara de basc i en català només deia collons, no fos cas que la llengua el confongués amb un autòcton. Amb tot, la famosa “màquina de fer catalans” és com una liquadora que no ha parat, fonent material divers com una farga, trampejant la proverbial escassetat d’aborígens.
Tot això fins avui mateix, que la màquina dona símptomes d’esgotament i els catalans comencem a ser una colla més dins el pais; influent i sorollosa, sí, però estancada i melangiosa, com els etruscs a la Roma republicana. Els catalans minvem, i en això ens assemblem a la resta de societats postmaterialistes. Falta veure si, convertits en barrufets al país de Gargamel, tindrem prou força per seguir accionant la liquadora al nostre favor. ERC diu que sí. Treu-me la C i aguanta’m el gintònic.
Mirem-li el costat bo: en un món que necessita decreixement, els catalans som al costat correcte de la història. Una història que, amb una mica de sort i algun ensurt víric, desmentirà el vell Malthus i esvairà els meus malsons d’hordes cyberpunk en fosques megalòpolis. És la història d’un país en suau decreixement; que no importa talent perquè ja en té; que es mou amb renovables perquè no estira més el braç que la màniga; que compra productes de proximitat perquè portar mangos del Brasil és un miratge que, d’aquí deu anys, ja et semblarà un pecat de lesa humanitat. A l’independentisme no li calen causes compartides: pot exportar la seva a la Humanitat sencera. Parafrasejant Clinton: el món serà català o serà malthusià. Només falta que el món ens miri i el govern no se n’avergonyeixi.
