L’escola catalana catalanitza, però ho fa de manera insuficient pel que fa a competència lingüística i sense resultats pel que fa a la revitalització lingüística, de manera que es mostra incapaç de revertir el procés de substitució. Pel que fa a això darre, és important fixar-nos en unes altres dades, del mateix estudi que vam citar al primer article, i completar-les amb les que ens aporta l’Estudi sociolingüístic de l’alumnat de quart d’ESO a Catalunya, de 2022, dut a terme pel Consell Superior d’Avaluació dels Sistema Educatiu.
Segons l’EDIAC 2021, entre els adolescents que cursen tercer any d’ESO a Catalunya, només el 57% dels qui es declararien catalanoparlants inicials es declararien també catalanoparlants habituals en el seu dia a dia (per un 79% de castellanoparlants inicials que es mantindrien habitualment en castellà), mentre que un 7’2% es passaria a la castellanofonia (per només un irrellevant 1’2% dels castellanoparlants que es mudarien a la catalanofonia) i un 35’7% que passarien a alternar habitualment català i castellà. Alhora, el 59% dels bilingües inicials es mantindrien com a tals, però un 28’7% es castellanitzaria i només un 12% es catalanitzaria. Per la seua banda, més de la meitat (el 52’2%) dels parlants inicials d’altres llengües esdevindria castellanoparlant habitual, per un 12’6% que es catalanitzaria (i un 18’1% que esdevindria bilingüe habitual).
Ara bé, per a valorar millor aquestes xifres caldrà que les comparem amb el que ens diu l’estudi abans esmentat del Consell Superior d’Avaluació, en el qual, a la pregunta sobre en quin grup lingüístic ―s’entén que segons la seua llengua habitual― se situen els estudiants enquestats de quart d’ESO en funció de la seua llengua inicial, només el 49% dels parlants inicials de català s’identifica com a parlant habitual d’aquesta llengua (menys de la meitat i 8 punts menys que en l’EDIAC 2021), mentre que el 35’2% (igual percentatge que en l’estudi de l’oficina del Síndic de Greuges) afirmaria fer un ús igual del català i del castellà, i la muda lingüística cap al castellà s’enfilaria fins al 16’8% dels casos (més del doble que segons l’altre estudi). Per contra, els castellanoparlants inicials es declararien castellanoparlants habituals en el 81% dels casos, mentre que afirmarien haver-se passat a la catalanofonia en un irrellevant 2%, i haver esdevingut bilingües habituals en un 16’5%, i això alhora que dos terços dels parlants inicials d’altres llengües declararien ser castellanoparlants habituals i haver-ho esdevingut pràcticament la meitat dels qui serien bilingües inicials.
Font: l’Estudi sociolingüístic de l’alumnat de quart d’ESO a Catalunya, de 2022 (Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu a Catalunya)
La conclusió és clara: els nostres infants i joves es castellanitzen de manera ràpida. Per tant, l’escola actual, és a dir, l’actual sistema de conjunció que té com a llengua de referència la catalana, no atura la castellanització, i, si ho fes d’alguna manera, ho faria en mesura insuficient. La societat catalana castellanitzada i castellanitzadora ha entrat a l’escola i aquesta, tal com està configurada en l’actualitat, no ho evita: no s’erigeix en un parèntesi on repensar la comunitat i restituir la llengua.
Més amunt hem dit que l’escola almenys catalanitza pel que fa als usos escrits i als usos lingüístics verticals (sobretot dins de l’aula), però cal matisar que tampoc no ho fa en el grau que caldria. Així, si tornem a l’EDIAC 2021, veiem que només en el 14’8% dels centres de primària i en el 17’4% dels centres de secundària (en l’etapa educativa d’ESO) s’imparteix la docència en llengua catalana fora de les matèries de Llengua Castellana i de llengua estrangera. La xifra puja fins al 34’4% de les escoles de Primària i al 32’1% dels instituts si hi afegim aquells centres on l’ensenyament no és només en català en els matèries no lingüístiques, però els mestres i els professors hi fan un ús majoritari d’aquesta llengua les hores de classe. Dit altrament: en pràcticament els dos terços de les escoles i els instituts d’aquest país el català no és la llengua predominant d’instrucció en almenys un 75% de les hores de classe, un percentatge que creix amb el grau de complexitat del centre. Podem concloure a partir d’aquí que, en l’actualitat, el model de conjunció implica, a la pràctica, una doble xarxa: la dels centres en què el català és, d’acord amb l’esperit de la llei, la llengua normalment emprada com a vehicular (un terç dels centres), i un altra en què el català és una llengua normalment emprada com a vehicular, però no l’única (com la lletra de la llei no descarta que passi: «no podría hacerlo»). En aquest segon cas, el bilingüisme escolar es decantaria a favor del català (al capdavall, el mateix EDIAC afirma que en el 71’6% dels casos a Primària, i en el 67’3% a ESO, en general la llengua majoritària ―que no única― d’instrucció seria la catalana), però ja no podríem parlar d’una escola plenament en català. A més, en aquesta segona xarxa bilingüe trobaríem una gran diversitat de casos, que anirien des de centres de Secundària on l’ensenyament es fa principalment en castellà fins a escoles de Primària molt catalanitzades (a grans trets podríem dir que, com més complexitat inclogui el centre ―i, per tant, com més important seria incrementar la presència del català―, menys català trobaríem).
La presència majoritària del català a la instrucció, però, caldria que fos encara més relativitzada a partir del moment que les metodologies educatives que ara es promouen, i que tendeixen a reduir el paper del docent al d’acompanyant del procés d’aprenentatge de l’alumne, fan que gran part de l’activitat de l’aula descansi sobre la relació horitzontal entre els estudiants, cosa que tindria l’efecte d’obrir una escletxa (més aviat un esvoranc) a través del qual els usos socials castellanitzants s’escolarien a l’aula.
Si ens fixem en la següent gràfica, feta a partir de les dades de l’Estudi sociolingüístic de l’alumnat de quart d’ESO a Catalunya, de 2021 (del Consell Superior d’Avaluació), podrem constatar la magnitud d’aquesta castellanització i, alhora, valorar què signifiquen realment aquells usos predominants del català com a llengua d’instrucció que apuntava l’EDIAC 2021.
Gràfica extreta del document Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana. Pacte Nacional per la Llengua. Departament de Cultura(Generalitat de Catalunya )
Si parléssim en termes de Serveis Territorials podríem dir que l’escola resultaria especialment inoperant, en relació amb els objectius d’ensenyament del codi i revitalització de la llengua, als àmbits del Baix Llobregat i de Barcelona Comarques, però també als del Maresme-Vallès Oriental i de Tarragona, i al del Consorci Educatiu de Barcelona. La situació seria millor ―sense ser bona―a Lleida, Girona, Catalunya Central i Vallès Occidental, i només seria positiva a Terres de l’Ebre (justament l’àmbit amb menys població escolar).
A aquest estat de coses vol fer-hi front el Decret del règim lingüístic del sistema educatiu aprovat el passat 14 de maig pel govern en funcions d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Aquest decret, conjuntament amb el Decret 6/2022, de 30 de maig, pel qual es fixen els criteris aplicables a l’elaboració, l’aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius,desenvolupa el títol II, sobre el règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació (LEC) i la més amunt esmentada Llei 8/2022, del 9 de juny, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari, i ho fa intentant treure’ls el màxim suc i mirant de catalanitzar fins al límit que el marc legal permet la docència i els usos lingüístics verticals, alhora que es preocupa pels usos horitzontals entre els estudiants, tot recolzant-se en els baixos indicadors pel que fa a coneixement de la llengua catalana en comparació amb els de la castellana i en la situació sociolingüística general del país, que exigirien un increment de la docència en català i una més gran implantació de programes d’immersió, si és que es vol complir amb allò que prescriu la Llei d’Educació de Catalunya en el seu article 10.1, on s’estableix que cal «garantir el ple domini de les llengües oficials catalana i castellana en finalitzar l’ensenyament obligatori», en correspondència amb el mandat estatutari segons el qual els estudiants «tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l’ensenyament» (article 35.2) i amb allò previst en l’article 21.3 de la Llei de política lingüística, de 1998. El decret de 14 de maig deixa en mans dels centres l’elaboració del seu projecte lingüístic, però estableix indicacions prou precises de com s’ha de fer, inclou la necessitat que sigui validat per part del Departament d’Educació via els diversos Serveis Territorials i inclou la possibilitat (que no l’obligació!) de realitzar proves d’avaluació externa que serveixin de criteri objectiu per a determinar el pes que se li ha de reservar a la llengua catalana.
Sembla la millor solució possible. Ho és, però?
A ningú no se li escapa que és molt difícil que un país tingui una escola només o fonamentalment en una llengua que no és la majoritària de la seua societat i que té en la franja dels infants i en els joves en edat escolar un dels segments de població en què el seu ús és especialment baix. Com evitar que la realitat penetri per totes les clivelles en l’entorn escolar i a classe? I sobretot: com fer que la voluntat d’una autoritat subestatal prevalgui en un context social de conflicte lingüístic en què la contrapart compta amb la complicitat (política, legal, jurisdiccional i simbòlica) dels poders centrals de l’estat? Com aconseguir una escola catalana i catalanitzadora en un context en què, a més, la ideologia lingüística dominant beneeix el bilingüisme i posa cada cop més en qüestió el sentit mateix de la normalització lingüística? Com aconseguir el compromís generalitzat dels claustres i de les famílies amb projectes lingüístics de centre que converteixin l’escola en un focus efectiu de catalanització? Es podran realment aconseguir els objectius cercats pel decret? Sembla que ens cal ser escèptics.
Fins i tot suposant que la nova majoria parlamentària sorgida de les darreres eleccions catalanes i el govern que en pugui sortir no acabin derogant-lo (i derogant fins i tot la llei que reglamenta), fins i tot suposant que, mantenint-lo, tinguin voluntat d’aplicar-lo, i suposant també que el Tribunal Superior de Justícia, davant del qual ja ha estat recorregut, el validi (ja veieu que estic suposant molt, perquè, mentrestant, aquest tribunal curtcircuita en casos concrets la llei que desplega canviant la referència als percentatges per la referència a matèries troncals o anàlogues), i suposant encara que, si no fos validat pel TSJC, el govern de la Generalitat (i això ho hauria de fer el nou govern) presentés recurs davant del Tribunal Suprem i aquest li donés la raó (i com podeu comprovar, he acabat suposant per damunt de les meues possibilitats), allò raonable seria pensar que poc canviaria la situació actual, que la realitat sociolingüística continuaria escolant-se als projectes lingüístics de centre i, quan no ho fes, s’escolaria en els claustres i en les aules, i, per descomptat, encara més en la resta de l’entorn escolar, a tots nivells, tant els usos verticals com en els horitzontals.
Seríem on som: en una escola en progressiva bilingüització que, a la pràctica, ha esdevingut un mitjà més de submersió en castellà dels infants i joves catalanoparlants inicials, i de progressiva convergència del conjunt la població escolar cap a aquesta mateixa llengua.
I davant d’això, què podríem fer? En parlarem al tercer article d’aquesta sèrie.
