Els que som educadors estem vivint una època de canvis (i alguns recanvis) vertiginosos. La nova llei del Ministerio de Educación (LOMLOE) i els terminis per aplicar-la ens obliguen a executar i programar a la vegada; “vejatz miracle”. Se suposa que estem en una “transició” educativa que ningú defineix detalladament: què vol dir un currículum de transició? Es pot aplicar una avaluació mig competencial? Es pot impartir docència en un terç competencial?
El summum del despropòsit és voler fer-nos ensenyar a l’estil competencial de la LOMLOE però fer que els alumnes facin unes PAU al 2024 tipus LOMCE “igual en part, diuen”. Però què passa amb assignatures que desapareixen, amb les noves, amb les que han canviat continguts?; no s’entén tanta pressa per imposar el nou currículum per al curs 2022-23 amb l’excusa de les noves PAU 2024 i al desembre de 2022 fer marxa enrere parcial quan s’ha vist que era impossible tenir-les mínimament ben estructurades. Aquesta mania de posar el carro davant dels bous només provoca rebuig i malestar, del tot innecessari, en un col·lectiu que ve d’una pandèmia educativa que ha provocat uns dèficits d’aprenentatge enormes als nostres alumnes.
Més enllà de la raó o no dels canvis el que cal tenir sempre present és que cal acompanyar-los; no n’hi ha prou amb la imposició. Cal saber gestionar el temps per fer-los possibles i bastir les necessàries complicitats i suports per evitar el naufragi fruit de la improvisació executòria. Fa uns anys que a l’institut Antoni de Martí i Franquès vam començar a virar el vaixell amb un seguit de formacions internes que buscaven consolidar el domini del Google workspace, les rúbriques, el tractament integrat de llengües, l’ús de les TAC a l’aula, el treball interdepartamental, recursos visuals i gràfics a l’aula, l’ús del Moodle, etc. Però ningú ens va avisar d’un canvi d’aquest calat. Tot just ara començaran unes formacions que generen més ombres que llums encara pel grau de dispersió: el batxillerat ja no és l’espai on els adolescents han de ser feliços i prou. Ens juguem com els enviem a les universitats per ser els futurs creadors de coneixement, riquesa, serveis, etc. Baixar el nivell a tot arreu només ens arruïna com a país.
La nova manera d’avaluar (i d’ensenyar) el batxillerat necessita de més temps (cal veure models reals que no siguin experiments i elucubracions de laboratori o receptes de primària) per ser implantat amb èxit. L’elevada ràtio, les hores de docència desajustades dels currículums i alguns dèficits d’infraestructures llasten una bona implementació dels canvis. L’escala de grisos ens ha de permetre, assignatura a assignatura, anar incorporant noves metodologies i enfocaments fins on sigui possible (no totes són iguals). Entre entendre els centres educatius com a catedrals del coneixement i ser un parc d’atraccions hi ha un terreny pel mig que cal llaurar, entre la cultura de l’esforç i el saber adaptar-nos als alumnes també. Ens cal trobar un equilibri imprescindible en aquesta “transició educativa inconcreta”.
Els educadors, senzillament, ho volem fer molt bé pensant en els alumnes. Aquesta indefinició genera angoixa. Per sort per a les famílies, la confiança en els professionals és absoluta: es fa i es farà bona docència. Saber que no s’estava ensenyant com fa 100 anys és una bona base d’actuació, però cal també deixar de veure els canvis com una cosa dolenta per se… “si és que són en la bona direcció”, com deia Churchill. El canvi pot ser una oportunitat no només una altra manera forçada de fer les coses. Fem-ho, bé, tot i possible, no?
Imatge: Nowelties – Change Is the Only Constant in Life
