D’un parell o tres d’anys ençà, s’ha començat a estendre amb força entre gran part dels catalanoparlants la idea que la nostra llengua té seriosos problemes de salut. Ha estat una constatació que s’ha construït a través de múltiples experiències pròpies durant molt de temps. I és que, malgrat que les dades recollides pels organismes oficials eren i són sempre presentades com a positives, la realitat de molts catalanoparlants diu una altra cosa. Alhora, els qui defensen que el català està en el seu millor moment de la història, argument molt emprat entre els qui proposen acabar amb la immersió lingüística o diluir-la, tenen part de raó en els seus arguments.
Mai en cap moment de la nostra història hi ha hagut tantes persones amb el català com a llengua materna (només a Catalunya n’érem poc més de 2 milions el 2018 segons l’enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat de Catalunya, una mica més que el nombre de gent que vivia a Catalunya l’any 1900). Tampoc hi ha hagut mai tanta gent que manifesti saber parlar el català (a tot el domini lingüístic manifestaven saber-lo parlar poc més de deu milions de persones el 2018, segons un recull de dades oficials feta per Plataforma per la llengua). El català ha florit en el segle XX en els àmbits de la literatura, les ciències socials i les ciències físiques. Després del parèntesi de la dictadura, la nostra llengua s’ha expandit en tots els àmbits imaginables, des de l’administració pública a l’ensenyament i, fins i tot, en l’ús a internet.
Per què, doncs, hi ha aquesta impressió cada cop més generalitzada que estem fent passes cap a l’abisme de la desaparició del català com a llengua d’ús habitual? Perquè és la veritat. El nombre total de persones amb el català com a llengua materna és relativament estable tot i que la població hagi augmentat significativament, i les dades amaguen que, d’entre els que no tenen el català com a llengua d’origen però manifesten que el saben parlar, gran part no l’empra habitualment o mai. Encara és més preocupant la dada que, segons l’enquesta d’usos lingüístics, tal i com consta a l’Idescat, només el 7,5% dels les persones nascudes a l’estranger i residents a Catalunya fan servir el català de forma habitual, i, d’aquests, parla predominantment en català el 60%, un 4,6% del total. Entre els residents nascuts a altres punts de l’estat la xifra d’ús habitual de la llengua és el 17%, que es divideix entre un 6,9% que fa servir el català i el castellà indistintament i un 10,1% que fa servir predominantment el català.
És clar que els models d’acollida lingüística que tenim no funcionen tan bé com es desitjava i que el model d’immersió no ha estat, per si sol, la panacea que tots ens pensàvem que seria. El més preocupant, però, és que és fàcil preveure que la correlació de forces en el futur serà encara més contrària al català i a la seva possibilitat d’acollida lingüística si se segueix el camí que transitem actualment. Les projeccions de població de l’Idescat el 2018 preveuen que el 2030 la població de Catalunya, que ara és de 7,6 milions d’habitants, serà de 8,4 milions en l’escenari més elevat, de 8 milions en un escenari mitjà i de 7,5 milions en un escenari de poca rebuda de persones migrants, fet que ara mateix s’albira improbable.
En definitiva, és ben possible que ens trobem, actualment, en una posició precària de la qual només fa poc que hem començat a adonar-nos. El català perd a marxes forçades la seva fama de llengua de prestigi, especialment entre els segments joves de la població que, si no estan conscienciats, cosa difícil en tractar-se d’infants o preadolescents, s’adapten a la llengua majoritària per pura pressió de grup, ja que el dels joves és un dels segment en què els catalanoparlants són més minoritaris.
La força percebuda del català ens ha fet sentir segurs durant molt de temps en la idea que la nostra llengua no corria cap perill. La realitat, però, és que segurament la nostra situació sigui, més aviat, un símptoma de l’inici del nostre estat final. La nostra llengua és, potser, com una gran estrella amb una aparença estable en les observacions superficials, però amb tots els signes d’entrar en supernova evidents sota la superfície. Aquest és el procés pel qual algunes estrelles col·lapsen i exploten quan el seu nucli queda exhaurit i en resulta una estrella nana i freda o un forat negre en el lloc de l’estrella original. Si ja no som a temps de fer-hi res, segurament veurem encara una última expansió de la llengua en tots els àmbits abans del col·lapse definitiu i la caiguda a l’altra banda del llindar de la irrecuperabilitat. Si és que encara hi som a temps, però no actuem efectivament en el futur immediat, és ben probable que el resultat sigui el mateix tard o d’hora: la desaparició després d’una llarga agonia.
Els més optimistes poden pensar que les garanties que hem aconseguit faran d’aquest un escenari improbable, però els atacs a la llengua, últimament més bel·ligerants, i els casos de desaparició de llengües properes, ens haurien de fer reflexionar sobre el camí que sembla que seguim. Per veure l’exemple que ens és més proper, només cal que ens fixem en el cas de l’occità, llengua germana nostra: el 1904 Frederic Mistral va guanyar el premi Nobel de Literatura pel seu corpus d’obres escrites en occità. Pocs anys després, Joseph Anglade reportava que el 1921 la llengua era parlada per entre 12 i 14 milions de persones. En canvi, el 1999, 78 anys després, només uns 526.000 occitans parlaven occità a casa, segons un estudi fet pel govern francès. La població d’Occitània avui dia supera els 17 milions de persones. En menys d’una vida l’occità ha passat de rebre el premi Nobel a ser en perill d’extinció. El cas de l’occità no és exactament el nostre, però hi podem establir paral·lelismes preocupants.
Personalment, desconec si hem passat ja el nostre propi punt de no retorn o no en el camí cap a la nostra extinció lingüística, i si és reversible o no, però el que és clar és que, si som a temps de rectificar-lo, ho hem de fer el més ràpidament possible. Cal tenir present, però, que la llengua no morirà d’un dia per l’altre, sinó que se seguirà transmetent i parlant, cada cop per menys gent, i cada cop serà entesa per menys catalans. En aquest procés, si és irreversible, els catalanoparlants anirem perdent pes polític fins a arribar a un punt en què les polítiques a favor del català, o el simple ús de la llengua, esdevindran una molèstia innecessària, com ja passa en les comunicacions d’alguns ajuntaments del País Valencià en zones on la llengua ha quedat completament minoritzada i la política municipal es duu a terme quotidianament en castellà.
Comprenc que el retrat de la nostra situació és, per a molts, desesperançador. Tanmateix, que hàgim arribat al punt de no retorn, o no, no significa que ens hàgim de rendir. Cal continuar reivindicant l’ús de la llengua en tots els àmbits de la societat, cal mobilitzar-se fins i tot en moments com l’actual, en què la desesperança ens ha calat a fons, i, sobretot, cal pressionar perquè es facin i s’apliquin polítiques lingüístiques i culturals valentes des de l’educació a l’entreteniment i que vagin més enllà dels càlculs electorals a curt termini. Cal prendre consciència i continuar facilitant que altres en prenguin i, sobretot, cal reforçar els llaços amb els nostres germans del nord, oest, sud i de mar enllà que es troben en la mateixa situació que nosaltres. La llengua és tan nostra com seva i, si no lluitem per preservar-la junts, no la preservarà cap de nosaltres.
