El passat 11 de gener es va presentar l’enèsim partit que aspira a ocupar el centre del tauler polític català: Centrem Catalunya. La formació moderada es va donar a conèixer al World Trade Center de Barcelona, en un acte amb moltes cares conegudes i amb poc esperit de renovació. Fins al moment s’han integrat al projecte representants del PDeCAT, Convergents, la Lliga Democràtica i Lliures, i tenen l’objectiu de presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, veurem si amb Àngels Chacón al capdavant o no.
Des de l’extinció de CiU hi ha hagut molts moviments de sectors polítics, empresarials i econòmics que han intentat recuperar aquesta marca d’èxit a Catalunya que feia del pacte, la moderació i el catalanisme la seva senya d’identitat. Ho va intentar Ramon Espadaler amb Unió Democràtica a les eleccions del 2015, però no va entrar al parlament. El mateix pretenia el PDeCAT el 2021, i també es va quedar a les portes d’aconseguir representació a la cambra catalana. Això, per no parlar de la sopa de lletres en les quals ha anat mutant el partit hereu de Convergència. Ara bé: per què el centre no ha pogut fer-se un lloc en l’escenari polític actual? No en té, realment, o és una qüestió de manca d’unitat?
En primer lloc, sempre que es pretén fer un canvi substancial o crear un nou ordre s’ha de tenir en compte la complexitat i els perquès del moment. Com succeeix arreu del món – Catalunya no n’és una excepció- quan hi ha una situació de confrontació, el centre tendeix a esvair-se per deixar pas a posicions més estridents i radicals. Ho veiem diàriament als Estats Units, on la polarització entre demòcrates i republicans és motiu de revoltes constants, i fins i tot d’escarni polític, com en el cas de l’assalt del Capitoli de l’any passat. Hi ha moltes raons per les quals la societat nord-americana està tan dividida – la lluita racial, les desigualtats entre pobres i rics, l’absència d’un Estat del benestar fort que doni oportunitats a tothom o la religió -, però està clar que aquest escenari no ajuda a crear un clima de confiança i reciprocitat que cohesioni el país. Si no, que l’hi diguin a Joe Biden, que ha de fer autèntics malabars per calmar les veus més incendiàries del seu partit.
El mateix succeeix a França, on Emmanuel Macron s’enfronta cada dia a una cursa d’obstacles amb l’extrema dreta com a principal contrincant a batre. O a Itàlia, on fa anys que l’estabilitat política és un miratge que difícilment s’arribarà a aconseguir a curt termini. El país mediterrani ha tingut nou primers ministres des que va començar el segle. El cas de Catalunya, per tant, no és una anomalia. El procés sobiranista ha dividit la societat catalana en dos blocs: l’independentista i el no independentista. I no només això, sinó que el bloc independentista també està dividit entre els més unilateralistes i els més pragmàtics, que aposten per rebaixar la tensió i dialogar amb l’Estat. És evident que, amb un panorama polític tan polaritzat, és impossible que hi hagi un espai prou ampli pel centre. El Parlament de Catalunya té ara mateix vuit formacions representades i, segons l’última enquesta electoral realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió, només l’11% dels catalans es consideren de centre. La majoria asseguren ser d’esquerres (48%) i de centreesquerra (18,1%). Només un 4,5% es considera de centre-dreta i un 3,5% de dretes.
En segon lloc, el segrest emocional que pateix bona part de l’electorat català (tant el sobiranista com l’unionista) pel dolor que van ocasionar a ambdues parts els fets de l’octubre del 2017, dificulta trobar espais comuns entre els dos blocs. Aquest fet entrebanca encara més la voluntat de tornar a la calma i a la distensió d’abans del procés. Fóra bo que la classe política ho tingués present, en comptes de seguir apel·lant a l’èpica i la criminalització dels qui no volen convertir la política en una cascada emocional que ja s’ha endut massa víctimes per davant.
No obstant això, els qui volen canviar aquest malèvol ordre polític no poden caure en la resignació ni en el victimisme. En algun moment s’haurà d’equilibrar una societat que, amb el pas del temps i les múltiples crisis que ha patit, s’ha anat escurant cap a postulats progressistes per culpa de la ineficàcia de liberals i conservadors a l’hora d’afrontar els canvis que ens transcendeixen.
Els reptes que el país té per davant són enormes; des de la resolució del conflicte amb l’Estat fins a la revolució verda i digital, que hauran d’impulsar tots els governs amb l’arribada dels fons Next Generation EU. La consecució o no d’aquests objectius durant els propers anys obrirà una nova oportunitat per a fer polítiques transformadores i de progrés, que han de canviar la manera com entenem l’economia, el medi ambient i la pròpia vida humana si no volem acabar arrossegats per la barbàrie. És en aquest moment en què el centre haurà d’aparèixer i fer-se la següent reflexió: i jo, quines idees hi puc aportar, en aquest nou Renaixement del món? La resposta a aquesta pregunta decidirà si el centrisme pot ser una alternativa a la dinàmica guerracivilista actual i pilotar les transformacions que el país i la humanitat necessiten, o continua essent una quimera perseguida pels qui no volen deixar enrere el passat.
