Recalibrar l’independentisme postProcés
Quan els mites del processisme van xocar amb la dura solidesa de l’Estat, poc a poc es va anar esquinçant el miratge de la independència a tocar. Gradualment, amb nocturnitat i en silenci, les tropes independentistes van anar desertant i tornant al corral autonomista, avergonyides. Ningú va tocar retirada, ningú va explicar per què tot allò en què havia cregut l’independentisme ara resultava ser completament diferent.
Ningú ha explicat on érem, on som ara i què toca fer, i això genera un buit narratiu que incrementa la frustració política i la depressió de l’independentisme. Les tensions s’han canalitzat de diverses maneres: despolitització i retirada, renúncia programàtica per la porta del darrera, victimisme i ploriqueig moral, replegament endogàmic, denúncia de traïció i caïnisme, intents de mantenir en vida les idees mortes, etc. La demanda d’aplicar el mandat de l’1 d’octubre ha anat perdent força fins a convertir-se en una broma de mal gust.
Es van fer moltes coses bé i altres de malament, i és un fet que els líders del Procés encara no han estat fiscalitzats per part del moviment. Ara bé, el problema que tenim és profund i anterior a una eventual traïció dels líders de 2017. Un dels punts febles nuclears és que ens vam empassar la temptadora mentida que trencar l’Estat espanyol seria relativament fàcil i ràpid: el turboprocessisme. Aquesta idea seductora va permetre assolir enormes i preciosos resultats, però estava predeterminada a fracassar i a provocar una ressaca terrible. Ara ens continua atraient cap al fons del fangar on som.
El motor s’ha calat i, en aquest pendent en què anem marxa enrere, la gent s’afarta i salta del cotxe. El pilot és incapaç d’acceptar la derrota tàctica, la correlació de forces insuficient, la baixada de cicle i la necessitat de replantejar la lluita. Això, en el supòsit optimista que existeixi algun pilot, algú que prengui les decisions pensant en global…
Ens cal aterrar sens falta a la realitat, reforjar anàlisis i teories adequades al repte que tenim enfront. Necessitem passar pàgina i establir una nova estratègia que ens permeti tornar a oferir l’esperança d’avançar cap a la dignitat i emancipació nacionals. I això exigeix, d’entrada, acomiadar el cadàver del processisme.
Així doncs, ens haurem d’empassar l’orgull i els somnis que havíem acariciat. Ens cal compatibilitzar el nostre objectiu revolucionari amb la política reformista dins l’autonomia i la democràcia liberal espanyola, ja sigui des de les institucions o la societat civil organitzada. Havent perdut temporalment la precària majoria independentista, caldrà reconstruir-la i ampliar-la sense prometre camins fàcils. I no, seduir nous independentistes no vol dir defugir el conflicte, renunciar al programa nacionalista i sobiranista ni oblidar l’1 d’octubre.
És amb aquesta mirada ambiciosa però aterrada i pragmàtica que hem d’avaluar el nou escenari que ens estem menjant amb patates: L’acord d’investidura de Sánchez de gener de 2020 amb la Taula de diàleg, la nova investidura de Sánchez el novembre 2023, i ara l’acord d’investidura de Salvador Illa. O les negociacions de Junts i sobretot d’ERC intentant assolir l’amnistia, traspassos competencials com els de Rodalies mig encallats o la promesa d’un eventual concert fiscal.
En aquest punt, ens cal discutir -i discernir- moltes qüestions: si ERC té un problema d’aversió al conflicte, si ha oblidat el 2017 i si està blanquejant el PSOE; com Junts juga a mantenir en vida els discursos processistes buits en la seva pugna electoral contra ERC; el fet que la CUP hagi desaparegut del mapa; l’ANC com a carcassa buida i desfasada; com podem remuntar la política lingüística i, finalment, el que vull abordar en aquest article: la batalla de l’autogovern i, en concret, per l’autonomia financera de les nostres institucions.
De què va realment el concert fiscal
En diem autonomia catalana, i és ara mateix la màxima expressió d’autogovern nacional, però quatre cinquenes parts del finançament de la Generalitat de Catalunya les paga el govern de Madrid. Res a veure amb països federals de veritat com Alemanya, Canadà, Suïssa o els EUA.
Els catalans portem 45 anys negociant més autogovern i poder, però en canvi Madrid ens ha traspassat problemes: competències de despesa que no podem finançar adequadament. A cada nou model de finançaments, un somriure forçat per dissimular la nova llufa a l’esquena.
Erigint-nos en punta de llança en la lluita contra el centralisme, els nacionalistes catalans hem acabat submergits en el café para todos. Tractats com la resta de territoris que, vulguin l’autogovern o no, han acabat igual d’infrafinançats. Bé, igual no, perquè aquest model és opac, disfuncional, caòtic, injust, pseudosolidari i arbitrari, i casualment fa 40 anys que espolia els Països Catalans, protegeix el privilegi foral i dopa el creixement econòmic de Madrid.
És per això que, si volem que al Parlament i al Govern catalans es decideixi alguna cosa rellevant, necessitem una major autonomia financera i control dels impostos, la tinguin altres territoris o no. El pacte fiscal, el concert econòmic, el finançament singular o com en vulguin dir ara. No són paraules buides al programa electoral: és la base material de l’autogovern. És una necessitat imperiosa per als 8 milions d’habitants d’aquesta país, se sentin catalans o no, víctimes tots d’un tracte discriminatori i una privació de sobirania.
L’acord per investir Illa és ambiciós en aquest àmbit. És una bona carta als reis. Es reconeix l’infrafinançament i les mancances de l’actual model, la necessitat de compensar la manca d’inversions del govern espanyol, la defensa d’un concert fiscal a la basca o defensar l’ordinalitat en el repartiment de recursos entre autonomies.
Aquest pacte, tanmateix, s’assembla perillosament al Pacte del Tinell de 2003 que impulsà el primer Tripartit. Un pacte que era també ambiciós i no es va acabar complint pels límits competencials i les retallades a l’Estatut executades pel PP, pel Tribunal Constitucional però també pel PSOE.
Aquest acord potser té alguna millora de concreció en relació al del 2003, però aquell pacte tenia avantatges: ERC entrava al govern i s’explicitava el problema dels costos diferencials (prestar el mateix servei a Catalunya és més car) o els costos associats al fenomen immigratori. Tot això, sense entrar a valorar el fet que entre el PSC de Maragall i el d’Illa hi ha hagut canvis i esdeveniments sobrevinguts.
Així doncs, l’independentisme aliè a ERC ha posat el focus en negar les possibilitats que aquest pacte es compleixi i plantejar-lo com una baixada de pantalons, una reiteració de camins ja transitats. Deixant de banda que em sembla injust carregar només a ERC l’assassinat del Procés i la derrota electoral de l’independentisme, aquí algú hauria de plantejar una alternativa. I l’alternativa ha d’incloure, necessàriament també, la batalla pel finançament autonòmic.
Per què? Perquè si el concert fiscal és inassolible, aleshores la independència encara ho és més. Perquè és innegable que el concert fiscal ens dotaria d’un grau d’autonomia important, que ens acosta a la independència. Perquè algun tipus de concert singular per Catalunya ens permet sortir de la trampa del sistema multilateral que homogeneïtza autonomies.
Hi ha més motius per impulsar aquest programa: un 80% de ciutadans d’aquest país hi estaria a favor, encara que ara mateix no aparegui com un dels principals problemes a les enquestes. Aquesta qüestió ens situa en una potencial aliança socialment molt àmplia, i en canvi fractura l’espanyolisme català i el nacionalisme espanyol. A més, Espanya se sustenta sobre el nostre espoli fiscal i, per tant, aquí hi tenim un focus de conflicte i no un final de la història.
L’independentisme havia deixat enrere aquest tema. Amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, el fracàs del Pacte fiscal de Mas el 2012 i l’assoliment d’una majoria de diputats independentistes, es va considerar que ja no calia perdre el temps assenyalant els greuges fiscals ni batallar per millorar l’autogovern.
Ara bé, batallar per millorar l’autogovern no és contradictori amb la defensa de la independència, sinó que és la manera de continuar-la projectant com a necessitat i de mantenir el conflicte nacional en escena. Sobretot quan 10 anys de Procés ens han deixat igual -o pitjor- en matèria de drets nacionals.
Potser l’Informe de 2023 de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern sobre la viabilitat d’un concert fiscal era massa optimista. Potser el projecte (de)caurà en mans del PSC, del PSOE, del Congrés o del Tribunal Constitucional. Ara bé, això només és rellevant fins a cert punt. La política és, en bona mesura, la capacitat per definir l’agenda pública i la frontera principal del conflicte en clau favorable. En aquest sentit, la del concert fiscal és una via per tornar a projectar esperances i preocupar els nostres enemics. És una batalla que ens permet, de nou, avançar.
