Enterrarà Donald Trump el segle XX? 

L’historiador marxista britànic Eric Hobsbawm (1917-2012) durant la seva vastíssima producció acadèmica va popularitzar una periodificació de l’edat contemporània basada en els grans fets històrics que van marcar època. Així va teoritzar que el segle XIX comença el 1789 amb la Revolució Francesa i acaba el 1914 amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, amb una duració de 125 anys. El “llarg” segle XIX es contraposa al “curt” segle XX, que hauria abastat del 1914 fins la dissolució de l’URSS l’any 1991, durant 77 anys durant els quals es passà d’un sistema internacional multipolar dominat per Europa i hegemonia del Regne Unit, a un sistema internacional unipolar de supremacia dels Estats Units, d’ideologia internacionalista i neoliberal i vocació universal, després del fracàs del socialisme, l’altre competidor ideològic de vocació universal.

Vaig a fer una esmena a aquesta definició del segle XX. I si aquest no va acabar amb la dissolució de l’URSS, sinó que acabaria en algun moment de la segona dècada del segle XXI, per exemple amb l’accés per segon cop a la presidència dels EUA de Donald Trump, en que inicia de manera oberta el desmantellament de l’ordre internacional i la globalització que els mateixos Estats Units havien creat el 1945 i redoblat a partir del 1991? Així hauríem passat d’un sistema internacional multipolar el 1914, a un sistema bipolar el 1947 amb la Guerra Freda, a un sistema unipolar el 1991 amb la caiguda de l’URSS, i la tornada a un sistema multipolar el 2024, com al 1914 però ara encapçalat pels EUA. En aproximadament 110 anys el sistema de relacions internacionals hauria fet un tomb de 360 graus, per tant l’acumulació de poder en una o dues potències durant el segle XX hauria estat una excepció a la història.

Els aliats es van enfrontar durant el segle XX a dues grans coalicions que van desafiar l’ordre internacional que ells havien establert i encara vigent avui. La primera durant la primera meitat de segle liderada per Alemanya, i la segona durant la segona meitat de la centúria liderada per la URSS. Ara la coalició d’estats estaria encapçalada per un país asiàtic, la Xina, i integrada entre altres per Rússia i l’Iran, amb possibilitats d’anar-s’hi afegint altres països dels BRICS depenent si els primers reïxen.

L’ordre internacional post Segona Guerra Mundial dels aliats, bàsicament el Regne Unit i els Estats Units, de matriu neoliberal basat en lleis i tractats i regulat per organitzacions internacionals, l’internacionalisme anglosaxó que ha impulsat la globalització fins a dia d’avui, un sistema internacional de vocació universal i que havia d’acabar amb la història segons l’historiador Francis Fukuyama, que va preveure que aquest sistema s’acabaria imposant a qualsevol altra ideologia i als nacionalismes, i s’estendria a tot planeta (teoria que el propi autor posteriorment ha reconegut equivocada), ara és repudiat per tothom, tant pels estats beneficiaris com pels estats perjudicats, amb l’excepció potser potser de la UE, que podria ser la gran perjudicada si es nega a acceptar el nou escenari, però això ja és tema per un altre article.

Diversos fets ja anunciaven un canvi d’era: El 2016 es va celebrar un referèndum al Regne Unit el resultat del qual el duu l’any 2020 a abandonar la UE, l’organització internacional per antonomàsia, en un procés inèdit de reversió de la integració europea. El mateix 2016 les eleccions nord-americanes dónen la presidència per primera vegada a Donald Trump. Aquests dos fets ja comencen a qüestionar seriosament el sistema de relacions internacionals basat en organitzacions internacionals i tractats.

Però encara faltava el fet històric més important del que portem de segle, l’inici el 2022 de la invasió russa d’Ucraïna, que rebenta el consens internacional establert el 1945 de respecte de la integritat de les fronteres i els estats, i que havia estat prou respectat fins llavors, ja que els pocs que havien iniciat una guerra de conquesta havien provocat la intervenció dels aliats per restablir l’ordre i la seguretat internacionals, ja fos a Corea, Vietnam o Kuwait.

Apart de Rússia, Turquia flirteja amb l’ús de la força a l’Orient Mitjà, i ha donat suport directe a la neteja ètnica efectuada per l’Azerbaidjan contra els armenis a l’Artsakh el 2023. L’Iran ha estat cercant un enfrontament obert a gran escala amb Israel a l’Orient Mitjà amb l’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, incendiant la regió. I finalment el 2021 el fracàs de la guerra d’Afganistan i la retirada precipitada dels Estats Units, suposa la victòria dels talibans després de 20 anys de guerra, certificant el fracàs de les intervencions “humanitàries” americanes, que no eren sinó un eufemisme per forçar un canvi de règim favorable al sistema internacional vigent, com abans havien fet a l’Iraq i Líbia.

En aquest context Donald Trump arriba a la presidència per segon cop i es troba un panorama internacional de desordre creixent a Euràsia, la creixent competència econòmica i tecnològica xinesa, la gran beneficiada per la globalització impulsada pels EUA, amb la creixent dependència de molts països respecte la seva economia (quedà molt de relleu amb la COVID), i animats per l’èxit xinès, la creixent assertivitat dels BRICS. I un gran malestar domèstic amb la globalització.

Els aliats estarien renunciant a l’ordre internacional vigent per una simple raó, el sistema que ells mateixos havien creat a la seva mida i per al seu benefici els havia deixat de ser útil, ja que la Xina per mitjà d’aquest mateix sistema està erosionant i amenaçant la seva hegemonia. Serà aquesta la fi del segle XX i resulta que al final no fou un segle tant curt?

Veiem com la geopolítica mai havia desaparegut, només se la va voler disfressar d’ideologia. El segle XXI sembla que tornem a l’era del conflicte geopolític i la competició entre grans potències. Per una banda Europa i l’Amèrica del Nord, considerant l’Amèrica del Nord com una prolongació de la civilització europea, englobats com Occident. I per l’altra banda l’Àsia. Fins l’edat moderna, l’Àsia fou superior en recursos a Europa, però a partir del segle XVI Europa va ajuntar els seus recursos als del continent americà, i això la va dur a un gran salt en desenvolupament i a la revolució industrial, i llavors pogué doblegar-la. Ara toca la revenja d’Àsia contra Occident?

La lliçó és que voler teoritzar sobre el present sempre és arriscat, les interpretacions del present s’han de deixar per als historiadors…del futur, sinó pot passar el mateix que a Hobsbawm i a Fukuyama, que potser van anar massa ràpid generant teories i el futur les ha acabat deixant en paper mullat, vàlid també per aquest article. Les condicions del present són sempre temporals, i l’avenir, malauradament, imprevisible.