Gerard Furest, activista per la llengua, filòleg i professor de català, analitza el retrocés de l’ús social del català
La llengua catalana està experimentant una clara disminució del seu ús social. Ho reflecteixen dades com que l’ús del català entre els alumnes de 4t d’ESO als treballs en grup va passar d’un 67% el 2006 a un 21,4% el 2021. Ara bé, què ha portat a aquesta situació? Per resoldre aquesta incògnita cal tenir en compte aspectes sociolingüístics com l’entreteniment, la política i l’educació. Per aprofundir-hi hem parlat amb Gerard Furest, autor de diversos articles digitals que aborden el tema i del “Decàleg irreverent per a la defensa del català”.
Segons l’IDESCAT el nombre de catalanoparlants habituals era d’un 46% el 2003. Tanmateix, l’últim estudi fet el 2018 mostrava que ja només ho era d’un 36%. Com explicaries aquest fenomen?
Breument, la situació del català és conseqüència de dos factors: la manca de poder polític de la comunitat catalanoparlant i la globalització. Aquest últim ítem no afecta només la comunitat catalanoparlant; la globalització està afectant moltes llengües minoritzades o minoritàries.
Quin paper han tingut els partits polítics i la Generalitat en el retrocés de la llengua?
El que crec que ha passat és que els últims vint anys hi ha hagut una política lingüística insuficient. Durant els últims anys de Jordi Pujol i amb el primer tripartit es van crear normatives de protecció del català, però no es va abordar amb decisió la part important, que és aplicar-les.
D’altra banda, quin ha estat el rol de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?
El problema principal de la CCMA ha estat d’inadaptació a la modernitat. Es veu clarament en aspectes com la creació tardana d’una mena de Netflix en català com ho és el 3Cat. A banda d’això, el contingut per a joves és millorable. La quota de pantalla del Súper 3 havia arribat a ser d’un 8% del share total. El 2022, en canvi, era d’un 0,5%. A més, crec que la Corporació hauria de fer una política lingüística més consistent a l’hora d’afavorir els creadors de contingut íntegrament en català. D’aquesta manera, l’audiència consumiria contingut en català també a xarxes i s’omplirien espais que actualment només ocupa el castellà. També caldria deixar de reproduir estereotips que reforcen la idea que determinats perfils de persona només parlen en castellà.
Com s’ha passat del suposat èxit de la immersió lingüística dels anys vuitanta a la situació actual de l’escola en català?
La societat ha canviat: s’ha passat d’una majoria de catalanoparlants del 50% en aquella època a l’actual 36%, que amb tota seguretat es veurà reduït a la propera Enquesta d’Usos Lingüístics que es publicarà el 2024. La majoria de catalanoparlants propiciava que molts instituts i escoles funcionessin en català per inèrcia, és a dir, que les relacions entre alumnes i amb els professors fossin per defecte en català. Ara la situació és inversa, hi ha un major percentatge de castellanoparlants i al·loglots i la llengua de comunicació, sovint, acaba sent el castellà. Cal afegir-hi dos factors: el primer és la manca d’inspeccions als instituts per part de la Generalitat, i el segon és que, a causa de la globalització, la llengua d’ascens social per als immigrants ja no és tant el català com el castellà i l’anglès.
Breument, la situació del català és conseqüència de dos factors: la manca de poder polític de la comunitat catalanoparlant i la globalització.
Quina diferència hi ha en la relació que hi havia entre immigració i llengua catalana en un passat i ara?
Les correlacions etnolingüístiques són molt importants. Un exemple de gruix etnolingüístic seria per exemple un lloc on hi ha un 65% de catalanoparlants. La immigració s’integra molt bé a llocs on hi ha majories etnolingüístiques. En canvi, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on els catalanoparlants han esdevingut una minoria minvant, la integració a la catalanitat no té tanta força. És més, en alguns joves comença a produir-se en favor de la castellanoespanyolitat.
Quina diferència hi ha entre diglòssia i bilingüisme en el cas concret de Catalunya?
Normalment s’entén diglòssia com a subordinació lingüística. No obstant això, aquest significat és erroni. La veritable definició és la que la descriu com a “situació que es dona quan en un indret on hi ha dos idiomes es fa servir la llengua dominant en àmbits formals i la subordinada en àmbits informals”. Pel que fa a bilingüisme, n’hi ha de dos tipus: el social i el territorial. Bilingüisme territorial significa que en un mateix estat hi ha diversos territoris i a cada un es parla només el seu idioma propi. Bilingüisme social significa que en un territori hi ha dues llengües en contacte i una es va cruspint l’altra. La diglòssia és una de les manifestacions pràctiques del bilingüisme social i de la submissió lingüística i és, evidentment, un fenomen molt habitual a Catalunya.
Creus que les campanyes que fa la Generalitat darrerament tenen o tindran algun efecte real?
Les iniciatives del Departament de Cultura i 3Cat les considero efectives. La llei de l’audiovisual, per exemple, obliga Netflix i Amazon Prime a doblar un 6% en català amb els seus recursos. La campanya de la Queta, en canvi, em sembla ingènua. L’important aquí és que els representants públics facin un discurs públic adient, que no sigui un tret al peu, i que hi hagi continguts d’oci en català, així com que la resta de normatives es compleixin.
Com ha influït el procés independentista en l’ús de la llengua?
Per tal d’eixamplar la base en el procés polític cap a la independència, no s’ha fet gaire política lingüística per no molestar els sectors socials no-catalanoparlants. Tot això ha fet que durant més de deu anys no s’hagi fet gaire política lingüística i que avui dia el retrocés sigui exponencial. Paral·lelament, algunes entitats de defensa de la llengua s’han definit com a independentistes. Penso que és un error històric que hagin solapat la seva actuació amb la d’altres organitzacions sociopolítiques per deixar en un segon terme la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans.
A la teva obra parles de “prejudicis, pors i perversions que ens tenallen a l’hora de parlar el català”. Podries posar-ne algun exemple?
Els nostres avantpassats van ser molt baquetejats per parlar en català, i en certa manera la seva por ha anat passant de generació en generació. La situació és cada cop és pitjor perquè els catalanoparlants ja no són majoritaris i, com a parlants d’una llengua subordinada, tenen més complexos. Per complexos entenc una mena de por light, ja sigui conscient o inconscient. Tot plegat crea un cercle viciós de minorització.
Per acabar, quines petites accions podem fer com a persones individuals per ajudar a revertir la situació?
N’enumeraré unes quantes, sense cap pretensió d’exhaustivitat: autoensenyar-nos a no canviar de llengua, consumir productes d’empreses que facin servir el català, exigir als polítics el compliment de lleis i participar en grups de conversa en català amb nouvinguts. Per últim, incentivar els fills i nets a participar en espais de socialització en català com els esplais o caus, i donar suport a tota iniciativa que persegueixi acostar l’idioma als joves.
