Entrevista de Jaume Marfany a Gerard Furest publicada a la revista número 49 de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL).
A la ciutat de Barcelona, en dades del 2020, l’ús habitual del català entre els joves ha passat del 35,6% al 28,4%. A Nou Barris, només hi ha un 5% d’ús habitual del català, a Ciutat Vella el 16%, a Sants, Sant Martí i Sant Andreu el 23%. Les dades són molt dolentes. Als centres educatius, els alumnes catalanoparlants i castellanoparlants parlen castellà entre ells. Què està passant?
La llengua catalana, com les altres llengües minoritzades, es veu afectada per fenòmens diversos, el principal dels quals és la globalització. Aquest procés d’abast mundial, que ens ha empetitit el món, és el cosí de Zumosol de les llengües hegemòniques, i un entrebanc afegit a les llengües no només petites, sinó de mida mitjana com la nostra. Si a això hi afegim la terciarització de l’economia barcelonina, la manca de visió holística del fet lingüístic de les diverses administracions catalanes, la baixa natalitat del segment catalanoparlant, l’incompliment de la vehicularitat del català als centres educatius i la manca d’una oferta cultural i d’oci per als joves catalanoparlants, entre d’altres, les dades queden explicades a bastament.
Hem tingut o tenim tendència a autoenganyar-nos sobre la situació del català?
Per descomptat, i de fa molts anys. El poble català és un poble que ha estat molt baquetejat els darrers segles, la qual cosa ha fet que tingui la reacció instintiva de no voler patir més del compte. Això l’ha portat a l’autoengany en diverses qüestions, com les que afecten el compliment les normatives sobre la llengua catalana (sobre els drets lingüístics dels catalanoparlants, per dir-ho en puritat). La proactivitat que se suposava als governs de la Generalitat, també s’ha vist que no ha estat tal. Actualment, som en una situació de caiguda de màscares que fa que molts catalanoparlants se sentin a la intempèrie. La resposta no s’ha de basar en la queixa ni el victimisme, sinó l’autoexigència i l’exigència col·lectivament organitzada a les administracions.
Som a l’inici d’un procés de substitució lingüística?
Si et refereixes a la substitució lingüística familiar, no tenim dades que ens ho corroborin. La darrera EULP 2018 indicava que la transmissió intergeneracional familiar és (encara) positiva, per bé que s’ha alentit. En canvi, si ens referim a una substitució lingüística en els usos que es produeixen a l’àgora pública, aleshores la resposta és que sí, i que està avançada. L’anormalitat en l’ús de la llengua en diversos espais s’ha incrementat els darrers anys. Si això acabarà afavorint un trencament de la transmissió entre els segments joves que encara no han tingut fills, està per veure.
El sistema d’immersió no s’ha aplicat precisament en aquells centres on era més necessari. Les inspeccions no han actuat. Per què?
Per manca de voluntat política i per incapacitat de saber exercir el poder. És obvi que la Inspecció no pot fer expedients a tort i a dret per l’incompliment de la normativa dins d’un marc espanyol, però també ho és que fa com a mínim 20 anys que es deixa tot en mans del liberalisme lingüístic dels diversos agents educatius, i això és absolutament inacceptable. Les competències hi són per exercir-les, i la mentalitat d’estat ens ha de servir per a fer gimnàstica per si mai som independents. També cal dir, per evitar de caure en la demagògia, que el paper de les famílies ha estat d’un perfil molt baix en aquesta qüestió. La responsabilitat és de l’Administració educativa, però també de la manca d’implicació social. L’omertà ha estat generalitzada.
Al País Basc, que té doble xarxa escolar, les ikastoles han funcionat i l’ús de la llengua ha millorat molt. A Catalunya, caldria optar per un sistema de doble xarxa escolar?
Jo sempre he pensat que el model ideal és el de conjunció lingüística, perquè és el que dona cohesió social al país. Ara bé, si les darreres dècades no s’ha aplicat amb un marc legal en teoria favorable (i ara en veiem els resultats), m’han d’explicar com ho pensen fer amb un marc limitat per les sentències judicials i cada cop menys favorable. I com ho pensen fer si, com em va dir la subdirectora general d’inspecció educativa, la senyora Núria Martín, no tenen la intenció de fer cap control. Si pensen deixar la decisió de l’ús del català a l’arbitrarietat dels mestres i professors, potser sí que al final haurem de fer un pensament i deixar que tinguin immersió els fills d’aquelles famílies que la volen, que segurament serien moltes més que les que són estrictament catalanoparlants.
El procés independentista ha perjudicat la llengua perquè els partits i les entitats no l’han considerat un tema prioritari?
En efecte. I el més curiós és que, quan menys política lingüística s’ha fet i menys s’han defensat els drets dels catalanoparlants, més es diu des de l’altra banda que “els independentistes s’han volgut apropiar del català”. Potser és hora que els líders independentistes entenguin que el cinisme d’alguns no té límits i que, facin el que facin, els adversaris no aturaran el seu assetjament conceptual. Posats a rebre insults i estigmatitzacions, que sigui perquè fan la feina per la qual els han votat -també- els seus electors: defensar la llengua i la identitat nacional amb dents i ungles en tots els àmbits on sigui possible.
Malgrat disposar d’una autonomia controlada, l’administració pot millorar la situació lingüística? De quina manera?
És clar. A mi el marc teòric que només amb un estat independent es poden fer coses per la llengua sempre m’ha semblat tòxic i desempoderador. Cal un Estat perquè la CCMA reobri el canal 3xL, o només cal redibuixar algunes prioritats i destinacions pressupostàries? Cal un Estat perquè les 800 alcaldies controlades pel sobiranisme -si cal de manera consorciada- facin polítiques culturals i socials que reforcin la llengua? Cal un Estat perquè es deixi d’acollir els nouvinguts únicament i exclusiva en castellà, perquè tenim una administració tan diglòssica com molts catalanoparlants? O és que tot plegat només respon a una manca de visió global i de comprensió de per què els han votat els seus electors barrejada amb una mandra supina?
Aspectes com el sistema econòmic, la demografia o l’urbanisme incideixen també en la situació lingüística?
De fet, no hi ha res que hi incideixi més. El model econòmic i urbanístic d’un país subordinat influeix molt més en el devenir de la seva llengua que el pressupost de la Secretaria General de Política Lingüística multiplicat per deu. Per a entendre l’argumentari que hi està relacionat, recomano al lector que faci una ullada a l’article en dues parts “Economia i llengua: germans, gairebé bessons” que vaig publicar recentment a Octuvre.
Què podem fer individualment i col·lectivament per frenar aquest procés negatiu envers la llengua catalana?
Individualment, no canviar mai de llengua i compartir-la amb els al·lòglots en tants contextos com sigui possible, així com fer un consum responsable i enfortir aquelles empreses que ens reconeixen tots els drets com a catalanoparlants al nostre territori històric. Col·lectivament, a banda de prendre consciència que sentir-se una nació implica unes determinades actituds, podríem exigir a l’Administració que faci complir la normativa vigent, així com esdevenir un Estat tan aviat com sigui possible. Ep!, però sense alterar l’ordre dels factors. Primer s’és una nació plena i autoconscient i després es fa cristal·litzar en forma d’estatalitat, i no pas a l’inrevés. En aquesta vida tot es pot modular segons l’àmbit i el context, però el que és segur és que l’independentisme no nacionalista ni ha funcionat ni funcionarà. Amb complexos, jugades mestres que treuen valor públic a la llengua i manca d’autoestima, l’únic que ens espera és el no-res.
Imatge: Jordi Borràs
