Guillem Fuster (Barcelona, 1980) és, des de fa tres anys, portaveu de Poble Lliure, partit polític enquadrat dins la CUP i que es reclama hereu del Moviment de Defensa de la Terra i de l’organització juvenil Maulets. Lector impenitent i membre del consell de govern del Consell per la República, és, dins de l’independentisme, una de les veus favorables a renovar discursos i actituds. Aposta per dessacralitzar l’aproximació a l’octubre del 2017 en la mesura que no fer-ho és un obstacle més per a la generació d’un nou embat democràtic. A L’Europeu l’hem entrevistat perquè ens expliqui com veu la situació de desorientació actual de la política catalana.
D’aquí poc teniu l’assemblea nacional de Poble Lliure. Quines seran les línies mestres de la ponència política que el secretariat presentarà als militants?
Ara mateix entrem en un debat intern del conjunt de les ponències, que és el pas previ a l’assemblea nacional que celebrarem el 2 d’octubre. La data no és en absolut casual, i està relacionada amb el nostre plantejament polític i la manera com creiem que cal abordar o tancar el cicle històric que va del 2015 al 2022. Ens hem d’atrinxerar in aeternum al fang de la controvèrsia sobre què és el que va passar el 2017, o comencem a fer-ne una mirada zenital per poder avançar?
Nosaltres tenim clar què va passar: el cicle del 2015 al 2022 és, amb totes les seves contradiccions i mancances, el cicle de ruptura amb l’estat espanyol més important dels darrers 150 anys. No s’obre ni es tanca res de cop i volta, sinó que s’inicia un escenari amb totes les contradiccions del marc autonòmic, que vol liderar un procés de ruptura, i amb les mancances a nivell de teixit associatiu i de solidesa confrontacional que es produeixen. Per exemple: volíem fer un procés d’independència sense disposar d’un sindicat nacional i de classe ben arrelat als centres de treball, amb la permeabilitat discursiva i la capacitat de desestabilització econòmica que suposa tenir-lo. En un altre àmbit, és obvi que no hi va haver prou comunicació entre la majoria independentista a l’executiu i el legislatiu amb la societat civil per tal de debatre què calia fer en cada moment.
Un cop feta la interpretació, nosaltres volem debatre què hem de fer i cap on hem d’anar. El 2017, la nació cultural i lingüística que tots coneixíem esdevé subjecte polític. L’estat espanyol això ho sap llegir molt bé, i actua en conseqüència en matèria social, econòmica i lingüística atacant la línia de flotació del nostre poble per acabar amb els grans consensos que permetin continuar el procés de ruptura.
Parles sovint d’articular un moviment polític nacional-popular o d’esquerra patriòtica. Què vol dir, això? Qui n’hauria de formar part?
Tenim molt clar que el nostre país és sociològicament d’esquerres. A partir d’aquí, es poden fer lectures de la realitat més progressistes, més socialdemòcrates o més marxistitzants, com seria el nostre cas. Hi ha un consens notable que el país ha d’avançar socialment i nacionalment, i aquest consens requereix una Unitat Popular àmplia que es vehiculi a través d’un procés nacional-popular que interpel·li tots els sectors a partir d’un programa polític diàfan. Percebem dos perills que caldria defugir: en primer lloc, els límits de les forces autonomistes són evidents, i per això aposten per la precarització i descatalanització del nostre país amb models obsolets i desarrollistas com el de Hard Rock al Tarragonès; d’altra banda, si no som capaços de crear aquest pol democràtic i popular, ens trobarem que el populisme antipartits experimentarà una tendència creixent i cada cop més dretana que no aportarà res.
Busquem la centralitat i la col·laboració als marcs d’intervenció política on som (Consell per la República, ANC, àmbit sindical i cultural, etc.), i on hem trobat un conjunt d’organitzacions cívico-polítiques amb les quals ens entenem perquè tenim un marc ideològic coincident. Aquí hi hauria des del Moviment d’Esquerres i la CUP fins als sectors progressistes de Junts o els sectors socialdemòcrates d’ERC. Tot aquest espai de l’independentisme popular ha de col·laborar, no tant per a crear un nou subjecte polític subordinat als cicles electorals com per a fer avançar el país des de l’entesa transversal. En aquest conglomerat també hi juga un paper Guanyem Catalunya, que se centra sobretot en la mal anomenada Àrea Metropolitana (alcaldia a Ripollet i Sentmenat, oposició a Badalona i Cerdanyola). Les candidatures de Guanyem són un espai de trobada de sobiranistes i independentistes d’esquerres que fan polítiques per avançar a nivell local. El món local també ha de reforçar la construcció nacional que desemboqui en una República catalana independent.
La CUP és un espai polític vàlid des del moment que, en algunes assemblees, hi ha un sector que coreja “anticapitalisme” mentre n’hi ha un altre que coreja “Independència”? Es pot solidificar, aquest magma, o és inconjugable per definició?
Quan va passar això vaig veure amb claredat que la Unitat Popular, que havia de ser el motor de l’independentisme d’esquerres des d’una concepció allendista, tenia algunes limitacions, i que potser no havíem acabat de fer un bon allioli amb sectors propers (que no iguals) favorables a la tranformació social. Per a nosaltres, la contradicció màxima que viu la lluita de classes al nostre país és el conflicte nacional, i quan aquest se solucioni estarem en disposició d’entrar en un procés nítid de lluita de classes.
Al nostre país, són precisament les classes populars catalanes les qui han resistit la descatalanització a què bona part de la burgesia autòctona s’havia deixat arrossegar. No es pot, per tant, renunciar a aquest conflicte. Tot i això, el batibull ideològic es va veure superat pel que va passar l’octubre del 17, moment en què tots els sectors socials de l’allioli van arribar a la conclusió que, per principi democràtic, havien de ser presents i actius en la votació popular i tot el que se’n va derivar. Ara bé, el repte de relligar l’allioli reapareixà cíclicament en temps de desorientació.
La no entrada per poques dècimes del Front Republicà al Congrés espanyol va canviar la història de l’independentisme?
Soc, per principi, molt reaci a la història-ficció. A nosaltres, com a Poble Lliure, ens va saber molt de greu no entrar, perquè era una bona oportunitat de crear el pol nacional-popular amb més facilitat. La representativitat a la llar dels lleons, al Congrés de Diputats espanyol, brinda uns altaveus que permeten arribar a molta més gent. Potser vam pecar d’ingenuïtat i ens va mancar múscul organitzatiu (no tant ideològic en el sentit de no haver sabut llegir amb qui fèiem més frontera de vot, etc.). A més, les eleccions que esmentes van tenir lloc abans de les reaccions post-sentència. Les lectures del que hauria pogut passar les deixo per als politòlegs o per als futuròlegs, però el cert és que molta gent es pregunta què hauria passat si el Front Republicà s’hagués presentat després.
Va ser, per tant, una qüestió de momentum?
No soc gaire partidari del concepte momentum, perquè penso que sempre hi ha condicionants que actuen de catalitzador dels esdeveniments. Potser van faltar un reguitzell de condicions totals perquè es produís l’eclosió definitiva d’allò que construíem.
Se sol dir que l’esquerra del nostre país ha viscut permanentment acomplexada per l’esquerra espanyola en el fet nacional, i que això ha propiciat durant molts anys victòries del centre-dreta pujolista.
La major part de l’esquerra catalana (no tota) ha estat molt sucursalista en la construcció de referents, en la cosmovisió espanyola. A mi m’obsessiona que la gent hagi llegit tan poc homenots com Josep Termes i Josep Benet, o sobre altres temptatives de construcció d’una esquerra catalana pròpia, com quan Joan Comorera va ser expulsat del PSUC i de la Internacional Comunista després de ser acusat de “titista”, que seria un eufemisme de “nacionalista”.
Cal assenyalar que també hi ha hagut una esquerra nostrada molt montserratina en alguns aspectes, com el de “quedar bé” davant l’status quo nacional que representava Convergència. No podem obviar que el noucentisme pujolista i el nacionalisme conservador que assumeix quadres del franquisme per sobreviure políticament amaga intencionadament molts referents per no veure’s abocat a posicions rupturistes. No podem renunciar als 150 anys de republicanisme federal i de nacionalisme progressista de Narcís Roca i Ferreras, Caimó, Abdó Terrades, Monturiol, Teresa Claramunt, i fins i tot Maria Aurèlia Capmany o Montserrat Roig. Han estat negligits per omissió o per ignorància? Jo aventuro que ha passat per ignorància, i aquest és el problema: no hem reteixit un espai que en el marc català, i fins i tot de Països Catalans, ja existia.
El fil catalanista i republicà ha estat obviat també perquè el PSUC, que al seu moment va ser el gran partit nacional de l’antifranquisme, es va erigir en el partit d’amortització de la lluita en clau nacional en el postfranquisme. És per això que l’independentisme es va dotar de noves organitzacions des de la perspectiva marxista com el PSAN. Amb els anys s’ha demostrat que aquest sentir, ben organitzat, era molt més general del que molts s’imaginaven.
La major part de l’esquerra catalana (no tota) ha estat molt sucursalista en la construcció de referents, en la cosmovisió espanyola.
Per què Poble Lliure, que és una organització pertanyent a la CUP, opta per entrar en solitari al Consell per la República?
Per coherència amb la nostra trajectòria: allà on l’independentisme d’esquerres no hi ha volgut ser, nosaltres, per petits que siguem, creiem que cal ser-hi. Ho vam fer a l’ANC al seu moment, quan bona part de l’Esquerra Independentista no hi va apostar, i ho fem amb el Consell per la República, que és un espai consubstancialment contradictori, tant per les aliances que forja com per la gent que el co-dirigeix. És un espai d’una complexitat irresoluble si te’l mires des d’una perspectiva d’esquerra dogmàtica, però nosaltres som una esquerra oberta que vol treballar les contradiccions sense complexos.
Fa molts anys que diem que qualsevol procés de confrontació amb l’estat espanyol s’ha de fer fora del marc autonòmic. L’autonomia, si continua existint, no ha de renunciar a mantenir les majories independentistes, però ens cal complementar-la amb una institucionalitat pròpia que treballi des de fora, com ho fa el Consell. A més, implicar-se en el Consell també suposa reconèixer un govern deposat que és a l’exili.
Qui és el president del país? Carles Puigdemont o Pere Aragonès?
Aquesta és una pregunta que té un punt capciós i provocador (riu). El President Aragonès va ser votat per les urnes i, per tant, va ser escollit de manera democràtica. És un president legítim que respon a unes majories parlamentàries. Ara bé, el President Puigdemont és i continuarà sent el president legítim a l’exili perquè fou destituït per l’estat espanyol i la repressió del 155, i aquests dos fets no són excloents per si mateixos. La defensa de la institucionalitat de l’exili és clau, no només per una qüestió de drets humans, d’empaties personals, etc., sinó bàsicament perquè és la font que, ara mateix, explicita l’existència del conflicte nacional.
La defensa de la institucionalitat de l’exili és clau perquè és la font que, ara mateix, explicita l’existència del conflicte nacional.
Vau presentar un acord amb la corporació local de Torres de Segre sobre identitat digital republicana i de bones pràctiques que tenen a veure amb el consum estratègic que ja ha estat recorregut a la justícia per Ciudadanos. Què creieu que pot aportar, aquesta via? Està previst que s’hi sumin més corporacions locals?
Aquest acord parteix d’una reflexió: hem de combatre la retòrica i el simbolisme eixorcs, i controlar el territori no és posar un check-point a l’entrada d’un poble. De fet, ningú ha definit mai què vol dir control del territori. Per tant, el Consell per la República va considerar que era important treballar alguns elements que ens podrien ajudar a exercir un control efectiu del país.
Allà on hi hagi un ajuntament amb una majoria independentista, el Consell l’ha d’interpel·lar i ajudar en diversos vessants. En primer lloc, amb l’assessorament en la contractació pública, és a dir, a cercar les alternatives existents des d’una perspectiva democràtica i republicana a les empreses de l’Íbex 35, i fer-ho mitjançant unes clàusules de desconnexió concretes com ho són la clàusula de l’ús prioritari de la llengua catalana i la clàusula de reversió dels beneficis al país. En segon lloc, hi ha la identitat digital republicana, que és una aplicació digital que permet fer gimnàstica identificativa en diversos termes, perquè és un fet que encara no podem substituir del tot (i cal dir-ho) el DNI espanyol. És una identificació pròpia que l’ajuntament reconeix també com a vàlida als equipaments municipals i en els tràmits que es fan amb el consistori, a més de permetre als registrats del Consell de fer consultes i generar debats interns. En últim lloc, aquest acord suposa que el Consell, com a entitat sobirana, coopera amb una altra institució democràtica després que així ho aprovi el ple municipal. Es produeix, per tant, un reconeixement mutu que demostra la funcionalitat del Consell com a eina de construcció nacional.
La de Torres de Segre és una prova pilot, i al setembre es farà públic un llistat d’ajuntaments amb els quals hem anat treballant. Confiem que això propiciarà que s’estengui la taca d’oli. Vull puntualitzar que no volem que els ajuntaments aprovin simplement una moció, sinó que estiguin plenament compromesos amb els punts que he esmentat.
Ets molt crític, també a les xarxes, amb Gabriel Rufián, a qui qualifiques de “mediocre”. Per què?
Per a mi, Rufián és la gran decepció d’alguns sectors del republicansme que no saben com fer-s’ho per eixamplar la base del projecte independentista. No es pot sumar més gent des d’una cosmovisió espanyola que ho basa tot en la cultura de l’espectacle més folklòric i en el menysteniment a cop de tuit, no ja del teu enemic, sinó del teu propi company de viatge. Amb totes les crítiques que es puguin i vulguin fer, tractar de “tarats” la gent de l’exili o donar credibilitat a un sumari de la Guàrdia Civil amb gent detinguda sota la llei antiterrorista, com va passar al cas Vòlhov, posa molt en dubte que aquest senyor sumi en lloc de restar tant en el to com en la forma i la perspectiva. Pot anar a la Feria d’Abril, si així ho vol, però a mi també m’agradaria veure’l defensant les expressions de cultura catalana més explícites i amenaçades. La mediocritat és un defecte molt estès a la classe política dirigent però, quan no va acompanyada d’un mínim d’humilitat, esdevé encara més kafkiana.
A l’hora d’organitzar-se políticament, què és millor: un model assembleari o el centralisme democràtic?
En tant que marxista, estic a favor del centralisme democràtic perquè, si som capaços de mantenir el vincle de la participació, permet que les coses es facin de manera ben organitzada, amb planificació. Ara bé, com a amant de la dialèctica, del lliurepensament i de la raó, no nego el paper de l’assemblea, de la trobada, del debat i de la crítica amb les respectives posicions. La construcció de l’àgora és cabdal, no només a nivell d’organitzacions, sinó també per al conjunt de la ciutadania. Si no hi ha debat, la gent no té accés a la cultura democràtica i no pot modelar les seves opinions.
Com es forja, la teva consciència nacional i de classe?
Els qui m’ajuden a bastir-les, i no és en absolut un tòpic, són en Francesc i la Teresa, els meus pares. Sempre han manifestat una catalanitat ferma, i ens l’han transmesa als seus fills no només mitjançant la llengua, sinó també dels referents culturals. D’aquí el seu interès a apuntar-nos a l’esplai. Pel que fa a la consciència de classe, m’haurien pogut matricular a una escola concertada, però es van estimar més dur-me a l’escola pública perquè consideraven que no es podia posar en dubte que funcionés, i que, a més, ens serviria per relacionar-nos amb la composició social del país. El fet que tanquessin l’empresa on treballava la meva mare i que es quedés sense feina en un moment delicat per a la família també va marcar la meva concepció de classe a l’hora d’analitzar la realitat.
El teu avi, en Ramon Fuster, no va ser una persona qualsevol.
Vaig tenir la mala sort de no conèixer-lo perquè es va morir quatre anys abans que jo nasqués. Per sort, a casa sempre en van mantenir viva la memòria. És un dels intel·lectuals més discrets que hi ha hagut, i va basar la seva feina en la transformació dels infants i dels joves a partir de la consciència. En la negra nit del franquisme, va contribuir a crear escoles en què la llengua catalana fos vehicular, però on també s’hi practiqués la pedagogia co-educadora.
A principis dels 60 va encapçalar una llista electoral plural al Col·legi de Llicenciats de Filosofia i Lletres, una llista on hi eren des d’ell, un cristià de base, fins a una Eulàlia Vintró o una Blanca Serra. Van guanyar i van expulsar-ne el falangisme. El compromís cívico-polític el va combinar amb l’escriptura de contes al Cavall Fort, o amb la direcció de la primera etapa del diari Avui. També va ser professor de Virtèlia i es va relacionar amb el grup d’activisme catòlic que s’anomenava Crist Catalunya, on ja hi havia un jove Jordi Pujol, que el va definir com un patriota i un estoic. Amb Pujol i altres, va col·laborar en l’elaboració dels pasquins dels fets del Palau. Quan va saber que era possible que la policia anés a casa seva a detenir-los, es va asseure a una cadira del menjador i li va etzibar a la meva àvia: “que vinguin a buscar-me, perquè jo no he fet res i ho he fet tot per aquest país”.
Ara que la francofília ja no està gaire en voga, què hi trobes, al país veí, que t’atregui tant?
Sempre m’ha atret la cultura francesa, tot i haver viscut set anys a la Catalunya nord i haver patit la cara menys amable de la República Francesa. De fet, es pot ser admirador de cultures universals i, alhora, un opositor incondicional de qui les vol gestionar, de vegades amb un esperit excloent. La meva tirada pel país veí es nodreix de republicanisme, i crec que el que van fer el 1789, és a dir, posar la llum, la il·lustració i la raó sobre la taula i liquidar la foscor, que en aquell moment representaven la monarquia i el reaccionarisme, no és poca cosa. Si mirem el revers de la moneda, veurem que els francesos han estat exponents d’un nacionalisme banal d’allò més agressiu, cimentat en la grandeur. Tot i això, i sense que calgui abstreure’ns de la seva política lingüicida, hi descobrirem la cristal·lització per antonomàsia de la cultura republicana. França és el país de la nació cívica, de l’adhesió a la nació com a ciutadà.
A banda de la Revolució Francesa, també llegeixo molt sobre el període de l’ocupació nazi i la fase posterior de construcció de la Quarta i Cinquena República i les seves paradoxes, que ara es viuen de manera explosiva amb l’eclosió de l’extrema dreta, que és antirepublicana i reivindicadora de Pétain.
Ets un gran admirador d’Albert Camus. Per què el reivindiques per damunt d’altres existencialistes també socialment compromesos com Jean-Paul Sartre?
Hi ha una tendència a pensar que, si ets marxista, t’has d’adherir automàticament a l’existencialisme sartrià. No hi estic gens d’acord. Per a mi, Camus és la llibertat total, és posar-te al mirall quan surts d’una reunió i dir-te: això que estic fent, em permet ser lliure? Puc posar en dubte el que faig? Em puc revoltar contra mi mateix i contra el meu entorn? Camus posa en entredit tot el que fem a partir de dos conceptes clau: la llibertat i la felicitat. En el debat, em posiciono en aquest sentit. De fet, Camus era tan poc dogmàtic que propugnava un existencialisme agnòstic.
M’interessa també la seva relació conflictiva amb França en la seva condició d’algerià de família pied noir proletaritzada. Fou un clar exemple de portador d’una identitat nacional sotmesa per un altra identitat de la qual admirava la cultura. Per això, quan li van atorgar el Premi Nobel, va llegir una carta d’agraïment a un professor que havia cregut en les seves aptituds. Per a ell, l’instructor que l’havia ajudat a forjar-se culturalment personificava la República.
