Recentment hem vist algunes notícies que ens alerten d’una reducció dràstica de l’oferta de pisos de lloguer de Barcelona a causa de la llei de l’habitatge i la limitació de preus que marca.
El fet és que la limitació dels preus del lloguer, més enllà que pugui ser una solució puntual en alguns casos, no és cap remei general ni de fons. No hem d’enganyar més la gent, ni enganyar-nos més a nosaltres mateixos. La limitació de preu no resol el problema, que és ben fàcil d’entendre: la demanda de gent que vol viure a Barcelona és molt superior a l’oferta d’habitatge disponible. Punt. Per això la limitació de preus no funciona prou i acaba tenint efectes indesitjats. Per això, i per què no resol una altra problemàtica secundària també important, que és el de la propietat: és a dir, qui està comprant l’habitatge.
També és fals que la solució sigui augmentar l’oferta, és a dir, tenir més pisos disponibles. És més, ni és possible ni és desitjable. Primer vegem per què no és possible. I tornem-hi, que això és també ben senzill: no tenim espai per construir més perquè el terme municipal és el que és, tant de Barcelona com de tota la comarca del Barcelonès i zones limítrofes, que presenta una de les massificacions més elevades del món. Els sòls disponibles que ens queden, assumint que els hauríem de dedicar tots a l’habitatge descartant jardins o equipaments, tampoc no serien suficients: Barcelona té una demanda a escala internacional. Ja podem construir sobre els solars buits, rehabilitar i reaprofitar espais… que no hi arribem de cap manera. Pot ajudar en algun grau? Sí. És una solució suficient? No.
Sobre per què no és desitjable també m’agradaria fer un parell de comentaris. No volem convertir Barcelona en una espècie de Hong Kong ple de torres de cinquanta pisos. Aquesta mena d’urbanisme, de fet, només és viable si va acompanyat d’espais verds, comunitaris i de serveis per a la població que viu en aquestes torres: la verticalitat acaba fent-se horitzontal i la gent que viu en gratacels, quan baixa al carrer a fer qualsevol activitat, ocupa el mateix espai que qualsevol altre. Això, que no ho podríem fer perquè si alguna cosa no tenim és espai, ens empenyeria a uns nivells de massificació propis del tercer món. Deixem les idees de bomber. Una Barcelona d’aquestes característiques distòpiques és inviable i incompatible amb el Pla Cerdà, amb el model de ciutat i amb el patrimoni històric barceloní.
Així les coses, l’única opció que resta és reduir la demanda. Com? La meva proposta és fer-ho a través de l’obstaculització de la compra i del lloguer de l’habitatge a la ciutadania estrangera, com ja han assajat alguns països desenvolupats. És a dir, es tracta de tirar endavant les reformes que siguin necessàries per tal de primar la població autòctona i/o nouvinguda però arrelada a la ciutat i al país. Efectivament, aquestes mesures podrien col·lisionar amb la legislació europea, cosa que no ens hauria d’impedir d’utilitzar l’enginyeria legal i administrativa oportuna per tal de defensar els nostres interessos. Més enllà de les dificultats que pugui tenir aquesta via i dels matisos que s’hi puguin fer, podria resoldre el problema de fons que és l’excés de demanda que patim a escala internacional, la primera víctima de la qual és la població autòctona i/o arrelada.
Arribats a aquest punt, i malgrat que aquesta mena de solucions no són noves, és possible que alguns hagin arrufat una cella. De fet, a través de les xarxes socials, alguns usuaris nostàlgics de la utopia de la globalització dels anys 1990 han titllat aquesta proposta de xenòfoba i, fins i tot, han qüestionat que jo pugui fer aquestes afirmacions essent advocat, com si la meva condició de lletrat m’impedís de discrepar de la legislació, de voler canviar-la, o de buscar les estratègies polítiques que siguin més eficaces per obtenir aquest objectiu.
Aclarim-nos, doncs. El que proposo és una possible solució? Sí. És una solució per a tothom? No, efectivament no: és una solució per a la població autòctona i arrelada, que és a qui ens devem, o com a mínim jo mateix. Com que ni hi ha -ni hi pot haver- pisos per a tothom, hem de triar, i jo tinc clara la meva elecció. La nostra prioritat no ha de ser resoldre el problema d’habitatge d’altres països, i encara menys satisfer l’interès dels ciutadans estrangers de viure a Barcelona. La nostra prioritat ha de ser garantir –primer- als nostres ciutadans l’accés a l’habitatge. Uns ciutadans que, a més, són la baula feble de la cadena des del punt de vista socioeconòmic. En paral·lel, es tracta també de garantir un mínim de cohesió social a la capital d’una nació sense Estat que, si d’alguna cosa depèn és, almenys, del fet que la seva gent pugui viure a la seva pròpia terra.
