Amb aquest títol, que ens evoca un Freddy Mercury transvestit tot passant l’aspiradora, el politòleg d’origen danès Matt Qvortrup encapçala la seva “guia pràctica per fer un nou país”1, un petit manual per als secessionistes d’arreu del món que hauria hagut de ser objecte d’una atenció molt més gran2 a Catalunya, més enllà de l’entrevista que li va dedicar Vilaweb i alguns comentaris a X (ex-Twitter) que no van gaire més enllà del titular: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”.
Em temo que un dels motius del poc ressò que han tingut les tesis del Sr. Qvortrup a casa nostra es troba en aquell mateix titular, l’antiamericanisme està tan ben instal·lat entre nosaltres que qualsevol proposta en la línia d’establir llaços amb Washington és automàticament descartada per bona part del públic al qual va dirigida. El llibre, d’una forma menys sistemàtica de la que pot fer entendre el concepte de “guia pràctica” amb què es defineix, presenta els cinc elements principals a tenir en compte per reeixir en un procés independentista: el moviment polític (1), el marc legal en què caldrà actuar (2), la dimensió internacional (3), dotar-se d’una constitució (4) i la vessant econòmica (5). El text tot just ocupa 150 pàgines, moltes menys si ens centrem en la part dedicada a com assolir la independència, i remarca en tot moment que per esdevenir un nou estat cal superar grans dificultats i obstacles. No fa concessions ni al pensament màgic de l’”ho tenim a tocar” ni a l’independentisme “no nacionalista”, tan presents en el nostre procés fallit.
El suport internacional és imprescindible, però la primera condició que cal complir és l’existència d’un moviment polític prou fort a favor de la independència, objectiu per al qual l’autor assenyala la necessitat del nacionalisme de tota la vida (que no s’ha de confondre amb l’etnicisme): “És difícil-gairebé impossible- forjar un nou país sense un sentit compartit de ser una nació”. Cal crear un sentit d’unitat i per fer-ho també s’ha de comptar amb l’apel·lació romàntica al passat i als herois de la nació. Una estratègia independentista no es pot bastir només des de la racionalitat, li cal emoció i sentiment.
Només quan el moviment sigui prou fort es podrà aconseguir la celebració d’un referèndum amb efectes vinculants. Això no obstant, i aquest és un dels punts febles del llibre, no s’hi explica com es pot arribar a obligar l’estat a permetre la celebració d’aquest referèndum i a acceptar-ne els resultats si guanya el sí.
Per guanyar el referèndum, quan s’arribi a aquest punt, la campanya pel sí ha de semblar popular i sorgida de la base, però en realitat ha de ser dirigida i controlada per un centre de comandament. Cal identificar líders d’opinió per posar-los al servei de la causa i promoure l’opció secessionista amb eslògans senzills, sense embolicar-se en plans detallats sobre l’endemà de la independència que només serveixen per donar carnassa als adversaris. Qvortrup contraposa el referèndum escocès, que els independentistes van perdre tot i haver presentat un pla ben definit, amb el del Brexit, quan els partidaris d’abandonar la UE es van imposar sense explicar quines en serien les conseqüències.
Un vegada guanyat el referèndum, el camí no ha fet més que començar. El dret internacional no té establert un camí cap a la independència, sobretot si no compta amb el vistiplau de l’estat afectat, però es poden definir tres requisits necessaris per tal que una entitat pugui ser reconeguda com a estat, o si més no com a realitat de fet:
– Que tingui el control sobre el seu territori i població.
– Que no sigui un estat-titella d’un altre estat.
– Que pugui complir els drets i deures inherents a la condició d’estat.
Pel que fa al reconeixement internacional, el factor clau és el suport dels EUA, però també de França i el Regne Unit, països que, a més de la seva influència global, són membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU amb dret de veto. Contràriament, l’autor recomana no anar a buscar el suport de Xina o de Rússia, els altres membres permanents del Consell de Seguretat, perquè, a banda de moltes altres objeccions que s’hi podrien plantejar, cap dels pretesos nous estats que s’hi han recolzat no ha assolit el reconeixement internacional ni s’ha consolidat com a estat independent viable.
De l’estudi del cas de Kosovo es va arribar a la conclusió que per al seu reconeixement va ser clau que els EUA i els seus aliats veiessin un avantatge geopolític en l’existència d’un nou estat afí, en el marc d’uns Balcans en què Sèrbia, l’estat del qual es va separar Kosovo i principal responsable de les guerres que van succeir la desintegració de Iugoslàvia, jugava les cartes russa i xinesa. Com assenyala el mateix autor en el llibre, una de les grans febleses de l’independentisme català rau en el fet que el Regne d’Espanya és aliat dels EUA i membre de la UE, i cap dels països decisius no té cap interès geopolític per reconèixer un nou estat català. En canvi, per exemple, arran del Brexit diferents països de la UE van manifestar una actitud més oberta a l’eventual reconeixement d’una Escòcia independent i al seu retorn a la cleda europea.
Seguint el criteri de l’autor, ara mateix Catalunya no hi té res a fer, però les realitats canvien i, si bé l’absència de suports rellevants (EUA, França, Regne Unit, UE…), impedeix accedir a la independència de forma imminent, el futur no està escrit i les realitats geopolítiques evolucionen, a vegades de forma accelerada. Qui pretengui tenir opcions d’assolir la independència haurà de centrar-se en crear les condicions perquè, si mai s’obre una finestra d’oportunitat, el país sigui capaç d’aprofitar-la. Això vol dir treballar portes endins perquè el moviment independentista sigui realment fort i majoritari i el país estigui preparat, fins allà on sigui possible, per esdevenir un estat. Al mateix temps cal treballar portes enfora, no pas per pidolar suports sinó per conèixer els interlocutors influents i establir-hi ponts de comunicació i entesa, pensant que un dia o altre poden ser determinants per obtenir el suport necessari.
1 I want to break free: A practical guide to making a new country. Matt Qvortrup. Manchester University Press ( 8 de novembre de 2022)
2 Cal dir que el professor Qvortrup va ser un dels ponents convidats a les Primeres Jornades de Política Internacional i Defensa de Catalunya organitzades pel Catalonia Global Institute i la Societat d’Estudis Militars el 30 de setembre de 2023. https://cataloniaglobal.cat/exit-de-les-primeres-jornades-de-politica-internacional-i-defensa-de-catalunya/
