El professor Josep Maria Virgili és un professor catedràtic de llengua catalana amb la condició d’emèrit del 2018 ençà. Resideix a Riudoms, una vila a pocs quilòmetres de Reus que es reivindica bressol d’Antoni Gaudí. Home neguitós pel futur de la llengua, tant pel que fa a l’ús com a la correcció, un cop retirat ha trobat una nova feina que li ocupa tant o més temps que la d’antany: la de promoure un bon ús de la llengua catalana, tot difonent-la a les xarxes socials i, quan pot, als mitjans de comunicació. Els més de seixanta mil seguidors que té a Twitter avalen l’abast de la seva tasca, i ha arribat més d’una vegada a la ràdio i a les pantalles de TV3 mitjançant programes com “Preguntes freqüents (FAQS)” o “Alguna pregunta més” o TVE. L’entrevistem amb motiu dels cinc anys de la creació del grup Koiné, del qual n’és un dels membres més coneguts.
La primera pregunta és obligada: atès que us entrevistem quan es compleixen els cinc anys del naixement de Koiné, podríeu explicar per als llecs en la matèria què és aquest grup, i per quin motiu la colla de persones que el formeu us vau sentir impel·lits a llançar un manifest a l’arena pública?
Eren els anys en què es parlava que aviat Catalunya seria un estat independent i constatàvem que, quan es demanava a líders polítics importants sobre la situació que tindria la llengua en aquest estat independent, la resposta era que “igual com ara”, és a dir, que la independència no havia de comportar cap canvi en la situació lingüística.
Per contra, els constituents de Koiné érem conscients que la supervivència de la llengua catalana obliga a fer canvis, si volem que el català no desaparegui a mitjà termini. I és això el que vam voler exposar i raonar en el Manifest Koiné.
En el manifest de Koiné es parla de tenir en compte la precària situació de la llengua, causada per un bilingüísme forçós, un alt percentatge de població al·lòglota i uns mitjans de comunicació en català clarament minoritaris. Penseu que ha canviat res, sigui per millor o sigui per pitjor, aquests darrers cinc anys?
No cal dir que sí que ha canviat, però per a empitjorar. Només cal comparar els resultats de la darrera enquesta d’usos lingüístics publicada amb els resultats de les anteriors. En els últims quinze anys, el català ha perdut mig milió de parlants.
El manifest de Koiné demanava que la qüestió de la llengua esdevingués troncal en el procés constituent cap a una Catalunya independent. Alguns pensem que, més enllà del marc teòric i de la retòrica que ens ha acompanyat la darrera dècada, cal passar a l’acció i fer coses pràctiques tant a nivell polític com lingüístic per tal de posar les bases per a un futur millor. Ara que l’anomenat Procés sembla que ha embarrancat i que la plena llibertat política és més lluny, què creieu que podem fer com a parlants individuals i com a col·lectivitat per a millorar la salut de la llengua?
Allò que cal fer en els anys que resten mentre duri el procés, és a dir, fins al dia que tinguem un estat propi, i puguem fer les lleis que protegeixin la nostra llengua, és mantenir la llengua tan bé com puguem. Hem de procurar de conservar els àmbits d’ús que tenim, i no renunciar a ampliar-los. I hem de mantenir la qualitat de la llengua, procurant de frenar la castellanització galopant que s’esdevé, i, si podem, revertir-la. I sempre tenint present que, si la tendència no canvia, la llengua està condemnada a la desaparició a mitjà termini (o, si més no, a la residualització). Hem d’impedir que ens passi com als irlandesos, que quan van aconseguir l’estat propi, ja havien perdut la llengua.
A les darreres eleccions nacionals al Parlament, Koiné va promoure un decàleg al qual els partits polítics es podien adherir. Quina considereu que en va ser la rebuda? Quines polítiques creieu que hauria de dur a terme el govern independentista que ara es gesta en relació amb la llengua?
L’acollida va ser molt bona per part de Junts, fins al punt que el seu programa recull gairebé tots els punts del nostre Decàleg, amb una redacció gairebé textual. També per part del PDECat i del FNC, dues formacions que no van obtenir representació.
Els altres dos partits amb representació que s’autoproclamen independentistes el van ignorar completament, cosa que no vol pas dir que no parlessin de llengua en els seus programes, però amb una postura de pervivència del bilingüisme social.
Pel que fa a la política lingüística del nou govern, només que fes complir les lleis ja existents ja seria un gran pas, però cal fer una tasca de conscienciació entre la població que només practiquen algunes associacions i entitats.
Què diríeu a qui, de determinats àmbits polítics i socials, va qualificar d’excloent el manifest de Koiné?
En primer lloc, que potser primer l’haurien de llegir. Moltes de les crítiques que hem rebut fan sospitar que qui les emet no ha llegit el manifest.
I, després, que no és veritat. Els que ens fan aquest retret estan condicionats per les premisses falses que durant molts anys la ideologia nacionalista espanyola ha anat inculcant als espanyols i als catalans, molts dels quals també se les han empassades. Especialment la mentida de “la lengua común de todos los españoles”, que implica que els catalans som bilingües i tenim dues llengües, totes dues igual de pròpies. Tot plegat per a amagar la subordinació social del català al castellà, al nostre propi territori.
Anant a unes altres coses, i deixant de banda la qüestió de la normalització, sempre pendent de la llengua en l’àmbit públic, què en penseu de la qualitat actual de la llengua?
Si deixem de banda la qüestió de l’ús de la llengua i ja parlem de l’apecte formal, com ja potser sabeu, jo sóc partidari que el català esdevingui una llengua no subordinada al castellà, que és com ara la tenim. Aquesta subordinació afecta tots els aspectes de la llengua, en tots tendeix a calcar la llengua subordinadora, és a dir, el castellà. I això no és culpa de ningú en concret, és la simple conseqüència de cinc segles d’interferència del castellà, en què el català no podia desenvolupar-se lliurement.
I ara que tenim les eines per a poder-ho fer, ens hauríem de proposar de capgirar aquesta situació, tant en el registre formal com en el registre col·loquial. I una segona cosa que és urgent de fer és la creació i difusió d’un estàndard unitari i policèntric en què es puguin sentir còmodes tots els parlants de la llengua, i no solament els de català central.
I en el cas dels parlants més joves? Quin model de català col·loquial que no els sembli postís els oferiu?
No m’he centrat gaire en l’estudi de la llengua col·loquial, que és força variable segons les generacions i segons les modes. I que ja fa molts anys que imita la parla col·loquial castellana, com no podia ser d’altra manera (és fàcil de descobrir col·loquialismes espanyols en la parla dels nostres avis, per poc observador que hom sigui). Trop que la soca de la llengua ha de ser una llengua estàndard rica i no interferida. Si aconseguim això, la llengua col·loquial no em fa patir, perquè aquesta és un reflex de la llengua estàndard.
Com ens ho hem de fer perquè el català creï nous mots sense estar constantment interferit per les llengües a les quals està subordinat? No penseu que la normativa de l’IEC és, de vegades, massa rígida i lenta en l’assumpció de nous mots, com opinen alguns lingüistes?
Si parlem de nous conceptes, conceptes que abans no existien, hem d’acceptar els neologismes corresponents, en forma catalana, tal fan totes les llengües i tal com sempre hem fet. No hi sé veure cap problema, en això.
I si us referiu als xenismes, és a dir, als elements que ens arriben de l’exterior i que no tenen una manera catalana d’anomenar-se, hem de fer la mateixa cosa: acceptar-los.
A banda d’això, no entenc aquesta dèria d’alguns a voler que la llengua creï nous mots. Que no ho podem dir tot, amb els que tenim? Aquesta dèria sovint ens porta a acceptar tota casta de castellanismes. Això que alguns en diuen creació de nous mots, sovint no és altra cosa que l’adopció de mots castellans que impliquen la desaparició dels mots catalans corresponents que ja tenim.
Per tant, no em sembla pas que l’IEC sigui massa rígid en l’assumpció de nous mots. Trop, més aviat, que va en la direcció oposada: sovint ha beneït la castellanització tot fent-la normativa.
Penseu que l’anomenat portaavions mediàtic del català, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, està complint amb la comesa que en va justificar la creació? Per què?
En un aspecte sí, i en l’altre, no. En el de posar en contacte la societat catalana amb la nostra llengua, sí. Difon tota mena de continguts audiovisuals en la nostra llengua i això és molt positiu. Més n’hauria de difondre, si fos possible.
El meu plany és en l’aspecte de la qualitat lingüística. L’afany d’aconseguir espectadors que coneixen poc i malament la nostra llengua els porta massa sovint a fer servir un català acastellanat, fins a uns límits que a mi em semblen del tot inacceptables. Dient malament determinades coses, no es guanya cap seguidor. Per tant, es podrien dir bé. I es faria una tasca molt necessària de difusió de la bona llengua catalana que ara no es fa. Per exemple: quants espectadors es guanyen dient “cessar un conseller” (mal dit) en lloc de dir ‘destituir un conseller’ (ben dit)? I quants se n’obtenen, amb un espai que porta el nom de “Està passant” (mal dit) en lloc de dir-se ‘Ara passa’ (ben dit)? I no direm més exemples per a no cansar el lector, perquè no acabaríem mai.
Quin hauria de ser el principal incentiu per a un al·lòglot per tal d’assumir com a pròpia la llengua dels territoris de parla catalana?
La resposta és molt curta: que li fos imprescindible en la seva vida diària. I, com que, per ara, les autoritats no volen (o no poden) fer res en aquest aspecte, ho hem de fer els ciutadans catalans.
I com?, em demanareu. La resposta és també molt curta i simple: parlant sempre en català a tothom, a tot arreu, i en tota circumstància. Fa passar vergonyeta de veure catalans que canvien alegrement al castellà amb interlocutors que els entenen en la nostra llengua o amb els quals ens podem fer entendre. I als quals, a més a més, els impedim d’aprendre la nostra llengua. I, alhora, transmetem la idea que el català és una llengua inservible per a parlar amb tothom.
I, el que encara sorprèn més és que això tot sovint ho fan catalans que es consideren defensors de la nostra llengua i la nostra cultura. I, sí, ja sabem que això ho fem perquè ens han fet creure que no fer-ho és de mala educació. Però potser ja comença a ser hora que ens desempalleguem d’aquestes cabòries que han imposat.
Esteu d’acord amb l’afirmació “El català depèn de tu”, o bé la matisaríeu?
Aquesta afirmació és parcialement veritat: el català depèn de nosaltres, entenent per ‘nosaltres’ gent com vós, jo i la majoria dels qui ens llegiran. Depèn de nosaltres en el que he explicat en el punt anterior. Però no depèn solament de nosaltres, també depèn del poder polític, depèn de tenir un estat que li doni la protecció que tot estat dóna a la seva llengua i que ara amb un estat en contra no li podem donar.
I també depèn de tenir unes autoritats que facin bé les coses. I avui, amb el poder parcial que té la Generalitat de Catalunya, em sembla que es podria empènyer molt més. I alguns ajuntaments (no parlo pas de tots), també podrien ajudar-hi més.
Per últim, quantes hores al dia es passa en Josep Maria Virgili a Twitter? Diríeu que, un cop retirat, l’existència d’aquesta xarxa ha vivificat la tasca de promoció de la llengua que ja fèieu de ben segur a l’institut? A quines alres activitats dediqueu el vostre temps?
Depèn dels dies, ara que responc aquesta entrevista, no sóc a Twitter. Però, en general, és com una jornada laboral.
I és veritat que Twitter és un mitjà de comunicació que a mi em va molt bé per a la difusió de la llengua catalana. Molt més que altres eines. I em permet d’arribar a molta més gent que només als alumnes que tenia asseguts en una aula. Jo no havia dit mai una cosa i que l’escoltessin (més bé o més malament) 50.000 persones, que és el nombre d’impactes que han tingut alguns dels meus tweets.
El temps que em resta, a banda de Twitter, Koiné i el Cercle Vallcorba, el dedic a la família i amics, a aprendre coses que no sé i a l’excursionisme a peu.
Agraïm molt al professor Josep Maria Virgili que hagi concedit aquesta entrevista a L’Europeu amb motiu dels 5 anys del manifest Koiné, i esperem que en el desè aniversari no en calgui cap més perquè la llengua pròpia de l’àmbit lingüístic català ja es pugui dir que està plenament normalitzada.
Imatge de capçalera: Dibuix realitzat per @JordiMagria1 (bicman.cat)
