L’any 2021 un bon amic va aconseguir que pogués trobar-me amb el President Jordi Pujol a la seva oficina de Barcelona. En aquell moment, Catalunya encara el considerava un proscrit i les seves intervencions públiques eren quasi nul·les, de tal manera que es feia difícil conèixer la seva opinió sobre l’actualitat del país. Al principi de la conversa recordo que Pujol es va definir com a nacionalista, partidari de Carlemany i deixeble de Prat de la Riba. Ens va explicar també la seva ja clàssica història de la pujada al Tagamanent l’any 1940 –fins i tot ens va entregar unes fotocòpies d’escrits seus sobre la revelació- i vam abordar qüestions de tota mena. Això sí, amb les dificultats pròpies de l’edat.
Quan li vaig preguntar per la independència de Catalunya em va venir a dir que ell sempre n’havia estat partidari però que, afirmava, en cap moment del seu mandat la va veure factible. Sí que va arribar a creure que era viable durant alguns moments del Procés, coincidint amb la publicació del seu llibre “El caminant davant del congost”. Quant als fets de 2017, ens va explicar que poc abans de l’1-O alguna persona rellevant del Procés –no va mencionar qui era- li va telefonar i, quan l’expresident va demanar-li si “sabeu com ho fareu, tot això?”, l’interlocutor li va dir que “no et preocupis, Jordi, que ho tenim tot preparat”. Pujol va arronsar les espatlles, amb evident incredulitat.
Per entendre adequadament la figura de Jordi Pujol cal posar-la en el seu context. Ara hom pensa que tot ha estat bufar i fer ampolles, però quan Pujol va agafar les regnes de la Generalitat aquest era un país desfigurat. Ja no érem la Catalunya de principis del S.XX. La Catalunya de l’any 1980 era un autèntic caos en múltiples àmbits, i es trobava profundament desequilibrada geogràficament, econòmica, demogràfica i nacional. Com que el meteòric desenvolupament del país es va aturar en sec amb la Guerra Civil, part de la indústria feia temps que es trobava en declivi i les mancances en inversió pública van provocar que moltes àrees, tant metropolitanes com rurals, estiguessin en una situació perfectament catalogable com a tercermundista. La catalanitat -fos la llengua, el sentiment nacional o ambdues- era encara bastant fràgil a diverses ciutats i comarques de la mal anomenada Catalunya Nova, per no parlar dels extraradis de Barcelona i Tarragona.
No ens fem la idea del punt d’inflexió que el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 va significar per a la nació catalana. La primavera de la Renaixença va ser molt curta, i políticament encara va ser més breu: només va durar uns 50 anys, amb ben pocs respirs i ben plena d’entrebancs. Entre l’organització del catalanisme polític durant la dècada de 1880 i l’esclat de la Guerra Civil Espanyola al 1936, gent com Prat de la Riba, Puig i Cadafalch o Macià van haver de treballar a contrarellotge i amb una mà lligada a l’esquena per posar els fonaments polítics d’una nació moderna. I el fet és que l’argila encara era tova i el país encara estava a mig fer, quan el franquisme es va imposar per la via militar per allargar-se durant quasi quaranta anys. La dictadura franquista ha estat, possiblement, el procés històric que més mal ha fet a la història de Catalunya.
Si considerem que la ferida que va deixar aquell règim troglodita és quasi incurable, hem de reconèixer que Pujol va tirar endavant el país amb una sabata i una espardenya i va salvar els mobles, cosa que és enormement meritòria. Amb casos de corrupció entre alguns membres del govern, sí. Amb errors importants en matèria de model socioeconòmic, també. Amb un excés de personalisme, sens dubte. Ara bé, quan Pujol marxa a finals del 2003 Catalunya sembla una nació relativament sòlida. No ho era del tot, és cert, perquè ningú pot revertir els canvis dramàtics que aquest país va experimentar a partir del 1936. Però si atenem els enormes hàndicaps que hi havia, hem de concloure que es va fer una reconstrucció raonable del país i que se’n van apuntalar les parets mestres. I també em sembla de justícia mencionar el President Maragall que compartia, almenys a nivell personal, aquest compromís amb el catalanisme.
Alguns diuen que Pujol es va dedicar a “frenar l’independentisme” català durant 23 anys. I, si em permeteu que ho digui en to de provocació, encara sort que ho va fer, veient el que hi havia i el que hem vist després. Si intentem expressar-ho de forma menys sarcàstica, la realitat és que Pujol no va frenar res, perquè no hi havia res a frenar: Catalunya no tenia cap mena d’independentisme seriós ni amb capacitats reals entre el 1980 i els anys 2000. El que sí que va frenar Pujol, en tot cas, és l’espanyolització completa del país a la qual ens vèiem abocats a tota màquina a causa de les inèrcies polítiques, demogràfiques i econòmiques del franquisme. Sigui com sigui, ja ho hem dit, Pujol va deixar la presidència l’any 2003. Va fer-ho, per cert, deixant enllestit el 324, un canal de notícies en llengua catalana a imatge i semblança de la resta de televisions nacionals del món.
Els anys següents, els processos històrics que avui dia marquen l’agenda i que tot just eren incipients a finals del S.XX van aprofundir-se a tota velocitat: l’independentisme català, la globalització, l’ascens de la megalòpolis Madrid o la immigració massiva de fora de l’Estat. Uns nous temps que tocava gestionar a noves persones. Després de Pujol han desfilat tota mena de mandataris, activistes i intel·lectuals que afirmaven poder resoldre amb èxit tots aquests reptes. És a ells, a qui cal demanar explicacions. Queixar-se que el President Pujol no va lluitar per la independència o que no va aconseguir-la és absurd, anacrònic i avantatgista. La feina de Jordi Pujol no era aconseguir la independència de Catalunya, sinó reconstruir la nació des de la penombra del franquisme fins al segle XXI: un altre context i unes altres missions, que va complir raonablement bé abans de retirar-se. Els qui no han complert són, no ens enganyem, els qui han vingut després.
