Faig un cafè i agafo el bus. Són dos quarts de set del matí i just començo la meva gran migració diària a Barcelona. Assegut ja al seient, obro Twitter per veure quina serà la polèmica del dia, i llegeixo l’enèsima bestiesa d’algun ministre del govern més progressista de la història. Em grato la barba, irritada per la mascareta, i m’adono que ja estic arribant a l’estació de La Sagrera. La boca del metro m’espera, amb ganes d’engolir uns quants adormits de comarques com jo.
L’estació a la qual entro cada matí havia de ser un gran hub de tren, bus i metro, però l’endarreriment de la L9 ho ha impedit. A tots els senyals puc veure les enganxines que afegeixen “Nord” al nom de les línies 9 i 10 per diferenciar del tram Sud construït a l’altra banda de la ciutat. Falta tot el tram central, que era el més important de tots. La línia de metro automàtica més llarga d’Europa havia d’estar acabada, segons previsions inicials, el 2007, amb un cost de vora 2.000 milions d’euros. Catorze anys després, Territori diu que s’acabarà el 2029, amb un cost total estimat de 16.000 M€ fins al 2040. El mateix conseller que va concessionar la Línia 9, incloses les estacions sense construir, és qui fa unes setmanes va tenir la gosadia de defensar les seves nefastes decisions a la xarxa social de microblogging.
El món de la política catalana i espanyola ens ha regalat centenars d’errades colossals com la del conseller, cadascuna més greu que l’anterior. Inversions i decisions fetes pensant en altres coses que el bé dels ciutadans o del país. Despesa pública que, com bé es sabut, hem sufragat tots els catalans amb part de la nostra cartera.
En una economia de mercat, fins i tot en una de tan hiperregulada com la nostra, el calés que tenen els ciutadans a la cartera són la seva eina de poder, i de llibertat, més efectiva. És un fet indiscutible. I això és sabut al Parlament, al Ple Municipal i als passadissos del Congreso. Una ciutadania amb butxaques amples és una ciutadania lliure, que pot decidir el model educatiu dels seus fills, escollir si obrir aquell negoci que fa tant de temps que vol encetar o contractar el millor proveïdor d’assistència sanitària per a la seva família.
A Catalunya, aquesta visió política i econòmica va quedar sense representació parlamentària significativa la passada dècada. Una manera de veure el Govern no com un ens omnipotent que ha de solucionar tots els problemes de la vida dels ciutadans, sinó com una administració que impulsa i incentiva els catalans a generar riquesa en benefici del país. El debat polític va quedar coix, i potser ferit de mort.
Les principals propostes polítiques que van guanyar -empatar- el 14-F no defensen aquests ideals, i en canvi no fan altra cosa que proposar més càrrega fiscal, augmentar regulacions que impedeixen la iniciativa econòmica, i que, en definitiva, acabaran per buidar-nos la cartera a tots. Ens deixaran sense el nostre poder més preuat, la llibertat d’escollir el nostre propi camí cap a la felicitat.
