El projecte de difusió històrica Històries d’Europa ha fet deu anys. Una data rodona i una excusa perfecta per a fer retrospectiva i veure en quin punt ens trobem com a projecte tot analitzant la difusió històrica actual, que ha canviat molt en deu anys. Quan vaig començar el projecte, conjuntament amb en Jordi, no teníem gaires expectatives ni experiència en difusió (aquesta, una paraula bandejada de la facultat d’Història). Ens vam llançar a la piscina sense saber ni si hi havia aigua. Bàsicament, encara ara, faig una cosa que m’agrada: explicar què és la Història. Ha estat amb el temps, ensopegant i tornant-nos a aixecar, que el projecte ha anat creixent i millorant. La diferència entre els articles dels primers anys i els dels últims és prou eloqüent.
La nostra història
D’entrada, només teníem clares dues coses: que el projecte seria en català i que no seria sobre història de Catalunya, àmbit que consideràvem que ja estava prou cobert. Ho vam fer per l’experiència que havíem tingut a la facultat de Geografia i Història de la UB. No és normal que un país amb universitats on es pot cursar una carrera d’Història ni tan sols publiqui els seus propis apunts en la seva pròpia llengua. Dit d’una altra manera, les universitats “catalanes” obliguen els estudiants catalans a estudiar les matèries que no són estrictament sobre Catalunya en castellà. Sempre es parla del català a l’aula, però poques vegades del material que es fa servir.
Com que els nostres coneixements són limitats, vam reduir inicialment el nostre àmbit de difusió a Europa. Amb l’arribada de col·laboradors, hem obert paulatinament aquesta autolimitació inicial. De nom, vam triar el que llavors estava de moda amb l’aparició de projectes de difusió històrica local anomenades “altres”, com Manresa, Lleida i sobretot Barcelona. Vam fer un naming sobre la marxa. El principal dubte era si ens diríem “històries” o “història”. Finalment, després d’uns inicis dubitatius, va guanyar la primera opció, perquè ens va semblar que la confusió amb l’anglès ens podria afavorir. Un dels primers problemes que vam tenir va ser la llargada del nom resultant, fet que ens va obligar a xarxes socials a prescindir de la “d”. Per això va quedar en @historieseuropa, exceptuant el Facebook, que va ser el primer que vam obrir.
La idea original del projecte era que el web ens hauria d’ajudar a fer-nos difusió d’un llibre que encara resta sense publicar sobre la Història d’Alemanya. Un llibre que cap editorial catalana al seu moment va voler publicar amb el pelegrí pseudoargument que “no hi havia mercat”. Però com hi ha d’haver mercat, si no hi ha oferta? Com ho saps, que no hi ha mercat? Quants llibres d’història hi ha en català de temes internacionals que demostrin que no hi ha mercat? I, per tota resposta, el silenci o l’argument que “no encaixa en la nostra línia editorial”, l’equivalent al “amb vambes no entres” si no ets famós / mediàtic. Cal dir que entre la deixadesa de les universitats i la porugueria de les editorials, qui necessita enemics externs de la llengua? Després de deu anys, podem dir que sí que hi ha lectors. Per tant, sí que hi ha mercat. El que no hi ha és oferta. Cada any, la Setmana del llibre en Català fa una orgia de l’onanisme, però la realitat és que no hi ha ni un sol manual d’arqueologia en català, ni un sol llibre traduït de Hobsbawm, ni un de Marvin Harris, cap història de la Gran Bretanya ni de qualsevol altre estat europeu en català… Res, ni per a universitaris, ni per al públic en general. “Que els comprin en castellà”, deuen pensar les editorials catalanes. Quins genis. I així ens va.
Com tot projecte, el primer obstacle són els diners. I Històries d’Europa va començar amb zero euros, i sense pretensió de fer-ne. Per això vam haver de començar amb un CMS gratuït com WordPress, primer amb subdomini de franc i finalment amb un de comprat. Primer vaig contractar un servidor baratíssim, que fallava més que una escopeta de canya, Active 24. Els recordaré tota la vida, perquè em van fer suar tinta per les penjades de servei que tenien. Després en vaig aprendre més i ara som a Cdmon, que ofereixen un servei correcte. Tot el que s’havia de pagar sortia en aquests primers temps de la meva butxaca. Cal destacar la feinada que requereixen tots aquests aspectes tècnics que la gent ni veu ni coneix. El lector llegeix un article i no s’atura a pensar que no només cal redactar (que Déu n’hi do), sinó que cal programar i fer un manteniment. I un WordPress reclama més atenció que un nen consentit.
Comento això perquè ens hem trobat gent a les xarxes socials que fa comentaris pensant que ens hi dediquem professionalment, o insinuacions despectives i conspiranoiques dient que rebem subvencions. Deixant de banda que rebre una subvenció no té res de dolent, cal que quedi clar que nosaltres mai hem rebut ni un sol euro de cap administració. Ningú es guanya la vida amb això. Com que les editorials clàssiques no estaven per la feina, finalment vam optar per l’autoedició, i amb aquesta finalitat vam crear una associació. Inicialment ni tan sols teníem la intenció de tenir socis; només érem un NIF. Després de deu anys, per això, podem dir que hem trobat el suport d’Omniabooks, una petita editorial de Terrassa, per intentar, amb molta modèstia, cobrir la mancança de divulgació històrica en català per al públic en general de temes que no siguin els mateixos de sempre. Per als envejosos, que sàpiguen que no ens farem rics. Amb els llibres que es venen paguem les despeses d’allotjament i domini i imprimim més llibres. És a dir, que després de deu anys hem aconseguit amb grans esforços pujar de la pobresa cap a la més absoluta misèria.
L’associació, com que ja teníem el flanc editorial finalment cobert, la vam dissoldre l’any 2022. Alhora, en Jordi, després de 9 anys, també va decidir seguir el seu camí i abandonar el projecte. És normal. Al llarg d’aquests anys han passat molts col·laboradors/es. I no són fàcils de trobar fora de l’ambient acadèmic, com és el nostre cas. Els historiadors acabats de sortir de la facultat prefereixen publicar a revistes amb versió paper, o escriure articles més acadèmics on poder-se lluir. Un cop llicenciats, cerquen desesperadament publicar en revistes científiques, d’aquestes que només llegeixen quatre, per tal d’aconseguir punts i mèrits per a la seva carrera acadèmica. La divulgació per al públic en general, al nostre país, és penalitzada pels acadèmics. Per a la resta, esdevé una afició, en lloc d’una professionalització més.
La divulgació web, una anormalitat?
Després de 10 anys, la situació en la divulgació històrica en català ha canviat bastant. Quan vam començar estàvem sols. Actualment, ja no som l’únic projecte web que sobreviu (molts altres van caure pel camí), i n’hi ha que fins i tot han fet renovació generacional afavorits pel fet de ser concebuts dins d’una facultat. Altres historiadors s’han animat a fer servir les xarxes socials com a mètode de difusió, un espai mediàtic que des d’Històriesd’Europa es va tenir clar que calia potenciar. L’espai que hem conquerint de mica en mica, evidentment, s’ha guanyat a la pseudohistòria, que campava alegrement sense que ningú plantés cara a il·luminats, mentiders, conspiranoics i altres setciències totòlegs que un dia et parlen de futbol, l’endemà d’economia i al següent et pontifiquen que “la història la fan els vencedors”.
Malgrat tot, la divulgació continua sent un àmbit amateur, reflex d’una societat que no valora el coneixement humanístic més enllà de la seva utilitat per guanyar concursos televisius. Els historiadors (entenent per historiadors els professionals que es poden guanyar la vida amb la Història) amb prou feines tenen sortides professionals. Poden ensenyar la pròpia disciplina (i encara amb limitacions), poden investigar si tenen la loteria que els toqui una beca (si no, si volen investigar, s’ho han de pagar de la seva butxaca). I també haurien de poder-se dedicar a la divulgació, la tercera pota sense la qual el tamboret està coix. De demanda de coneixement, n’hi ha, el problema és que sovint l’han cobert mitjans mediàtics sense escrúpols amb totòlegs i magufos diversos. On el normal seria: “si parlem d’Història, preguntem a un historiador…”, doncs no, pregunten al primer periodista que passi que ha fet una novel·la.
Cal dir que l’accés a historiadors no sempre era fàcil abans de les xarxes socials. Si un mitjà necessitava un assessorament, generalment urgentment, trucava a una facultat i es podia morir esperant. Si aconseguien entrevistar un catedràtic, necessitava fer explicacions prèvies durant almenys dues hores. No era viable. I és que els mateixos historiadors han de baixar de la seva torre d’ivori. Per sort, aquesta tendència també hem vist com va canviant, i a Històries d’Europa mateix ens han demanat col·laboracions. Malauradament, no se’ns utilitza encara tant com voldríem.
Un cop dit això, els historiadors podem fer difusió des de fora de l’acadèmia. Per descomptat, sempre mantenint el rigor. En aquest sentit, la presència de webs de “difusió” i perfils a xarxes socials és equiparable a altres països? Doncs no. L’alta quantitat de llocs que volen explicar història sense tenir-ne ni idea és desproporcionadament escandalosa a l’estat amb més repetidors, més fracàs escolar i més ignorància d’idiomes d’Europa. La majoria d’aquestes webs i perfils són en castellà, sent el català minoritari a la mateixa Catalunya. Aquests webs, com que d’Història, majorment, no en saben, són llocs monotemàtics. Tots destinen la seva energia a relatar la grandesa d’Espanya, i com de dolents que són “els nacionalismes” (el dels altres) que “oculten les veritats”. Les pàgines web en castellà són plenes de sites d’aquesta mena. Són normalment webs anònims, sense formulari o adreça de contacte, amb un disseny patètic i temes limitats. Bàsicament: Espanya existia des de la Prehistòria, l’Imperi espanyol va ser el més gran i el més generós perquè va civilitzar Amèrica (i la resta ens tenen mania), la Guerra Civil la van provocar els superrevolucionaris d’esquerres i, per descomptat, que bo que era Franco, que no se li fa justícia. Recordem que tot això és possible perquè l’estat espanyol permet l’apologia del dictador amb una fundació que té presència a la xarxa i que difon els seus fakes. A tota aquesta munió de webs i perfils cap afegir-hi els seus palmeros, que copien i enganxen acríticament en funció de la simpatia ideològica del subjecte.
Certament, no hem trobat enlloc la quantitat de webs de difusió “d’Història” en altres idiomes que té el castellà. Per tant, que en català no n’hi hagi tants, tampoc és cap cosa estranya. De fet, el més normal és trobar que es tenen una o dues revistes fortes, que també tenen versió web. Aquest espai ja el tenim cobert en català.
Ara bé, no tenim mitjans audiovisuals potents que facin divulgació. Per no tenir, no hi ha ni una “història de Catalunya” en capítols, com seria normal en qualsevol país. El més semblant que es va fer va ser el Dragui (mai reposada) i la Memòria dels Cargols. O es fan coses per a nens o per a fer riure, però de cap manera una història formal, no fos cas que ens critiquessin. L’alternativa és fer pegats. Les Històries de Catalunya de Tortajada va ser un gran programa, però no aportava una visió de conjunt. I sí, s’han fet sèries per a èpoques molt puntuals, com la de Comtes, o sèries historicistes de dubtosa qualitat com Serrallonga.
Aquesta manca de divulgació de masses de la Història, més la influència persistent del castellà, més el baix coneixement mitjà de la societat respecte el que és la Història, més (cal no oblidar-ho) que venim d’una generació encara viva que va ser adoctrinada durant el franquisme, provoca que webs com el nostre encara siguin del tot necessaris. Fins i tot afegiria que “malauradament”. Amb més motiu quan ni les mateixes universitats com a institució (sí alguns professors a nivell individual) ni les editorials, amb comptades excepcions com Dalmau Editors, sembla que tinguin intenció de posar-se a la feina.
Doncs que ho expliquin a les escoles…
Deixant de banda que les famílies intenten sempre descarregar-ho tot en els centres educatius, cal dir que, actualment, molts docents no ho són de manera vocacional (busquen una col·locació i llestos), no tenen prou coneixements de la matèria o, directament, reprodueixen estereotips vergonyosament caducats. Als centres educatius, i ho sé per experiència pròpia, encara s’explica que l’Època Moderna comença amb el descobriment d’Amèrica, i que a l’època medieval els defensors de les muralles tiraven oli bullent als atacants.
Sense comptar que, en alguns centres, des del Procés, ja t’avisen si a l’aula hi ha fills de policies, perquè no tractis determinats temes (“la Guerra dels Segadors ni la toquis”). No fos cas que la teva cara acabés sent portada d’algun diari espanyol. També cal tenir en compte “la diversitat”, ni parlar de Sant Jordi Matamoros! Les guerres? Ni esmentar-les! Tota la història va ser de color de rosa! Això sí, la Transició mola, que per això es va guanyar un mundial de futbol. És allò de la dictadura del pensament políticament correcte fet doctrina i aplicat als fets històrics, com si aquests es poguessin remodelar a gust del consumidor en una sort de postmodernisme remasteritzat. Em consta que hi ha docents que, davant de tot això, i de jugar-se el coll (literalment), ja practiquen l’autocensura per no ser acomiadats o evitar-se problemes. Per tant, amb l’escola, i menys dins l’estat espanyol, no s’hi pot comptar.
Conclusions i futur
En resum, i amb una perspectiva a posteriori, gràcies a l’experiència d’aquests deu anys penso que aquest projecte és encara necessari, i que val la pena continuar fent feina per dinamitzar les humanitats. Cal fer arribar a la societat, en tots els suports possibles (també en llibre), el coneixement acumulat a les facultats, i que no quedi allà tancat per al gaudi d’uns pocs privilegiats. En aquesta qüestió, si Històries d’Europa ha fet alguna aportació de vàlua o ha servit de model per a altres, ja estic content.
