Ja fa anys que els més entesos en sociolingüística coincideixen en la importància d’adreçar-nos i de respondre sempre en català si ens trobem a Catalunya. En altres paraules: si volem poder viure plenament en català, l’acció individual més crucial al nostre abast és parlar en català amb tothom, amb independència de si ens responen en castellà. Dit això, són nombroses les persones que, tot i ser conscients d’aquesta evidència, són incapaces de dur-la a la pràctica. I un dels principals obstacles que els ho impedeix és la incomoditat.
Concretament, aquesta incomoditat l’experimenten o bé quan mantenen una conversa bilingüe, cosa que els fa sentir que s’estan distanciant voluntàriament del seu interlocutor quan s’hi podrien acostar convergint al castellà, o bé quan en una conversa grupal formada per castellanoparlants i catalanoparlants tots els catalanoparlants convergeixen al castellà excepte ells i senten que són els únics que estan adoptant un comportament que la resta pot considerar “inadequat”, “irrespectuós”, “obsessiu” o simplement “estrany”.
Tot indica, però, que l’èxit en l’àmbit privat i semiprivat de l’augment de l’ús del català només s’aconseguirà si hi ha persones disposades a adoptar aquesta conducta, és a dir, a diferenciar-se de la majoria per continuar parlant en català. Primerament, perquè són els que el normalitzen, pel fet de parlar en català tot i que els altres no el parlin, tal com ho fan tants castellanoparlants a Catalunya; en segon lloc, perquè actuen en congruència envers la seva identitat de catalanoparlant insubmís i això reforça l’hàbit d’adreçar-se inconscientment en català amb tothom i, en tercer lloc, perquè els qui sempre parlen en català acostumen a arrossegar els indiferents o els que se senten més incòmodes a l’hora de fer-ho.
És la situació en què m’he trobat fa poc, concretament aquest darrer octubre, quan he hagut de fer un curs de vint-i-quatre hores de recuperació de punts del carnet de conduir a la seu del RACC automòbil club, a l’alçada de la Diagonal amb Zona Universitària, a la frontera entre els barris de Pedralbes i Les Corts. Tot i ser l’asseguradora de cotxe més popular de Catalunya i fer servir el català predominantment en la seva comunicació externa i publicitat, tot ha anat tal com m’esperava: ni un bri de català en tot el curs. Ni la professora parlava en català ni tampoc era present en els formularis, ni en els Power Point ni en els tests d’ordinador.
Però tampoc en l’aspecte més important a banda de la professora: els altres assistents al curs. Érem vint persones i, sociològicament, érem un grup molt llaminer: quatre dones i setze homes d’entre vint i cinquanta anys i procedents d’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi. Jo era l’únic que no procedia de cap d’aquests entorns geogràfics. Les meves sospites s’han confirmat, però, quan la professora, en castellà, ens ha demanat que ens presentéssim un per un i expliquéssim els motius pels quals estàvem fent el curs. Un per un, absolutament tothom, des dels més tifes fins als més quinquis, han parlat en castellà. No sabem si l’única raó de la seva tria lingüística era la llengua de la professora o si pesava més el fet que, intervenció rere intervenció, el castellà s’anava consolidant com la llengua de la normalitat en aquella interacció grupal entre desconeguts. Esdevenia la conducta més previsible.
Com si es tractés d’un guió de pel·lícula, ha arribat finalment l’últim torn, que ha sigut el meu. Hauria pogut optar pel castellà. Si tenim en compte que passades vint-i-quatre hores ja no veuria mai més cap d’aquelles persones, seria la manera de passar totalment desapercebut i evitar qualsevol judici sobre el meu posicionament ideològic o procedència geogràfica, i ningú del meu entorn m’ho hauria pogut recriminar. També hauria pogut fer un aclariment previ i dir que parlo molt malament el castellà i que per això parlaria en català. Però simplement m’he limitat a parlar en català, sense cap mena de justificació. He estat el primer i l’únic a trencar amb la “normalitat” d’aquella interacció grupal. És a dir, he adoptat davant dels altres una conducta imprevisible, diferenciadora, i ho he fet amb plena consciència, cosa que no es podria dir si hagués estat el primer a parlar, ja que he tingut prou temps per identificar quina és la tria lingüística no marcada, majoritària, en aquell context. En altres mots, he estat conscient que en qüestió de segons que la majoria de persones presents es formarien una imatge molt concreta de mi, i probablement més negativa que positiva, tot i haver pogut decidir evitar-ho. De fet, dos homes de quaranta anys, un autòcton i un sud-americà, m’han mirat sorpresos pocs segons després. Però encara he notat més estranyesa en l’ambient quan a la següent intervenció he tornat a parlar en català malgrat que tota la resta ho hagi continuat fent en castellà el 100% del temps.
Això no obstant, dues hores després, quan hem fet el primer descans, una dona autòctona de cinquanta anys i una noia jove d’uns vint-i-cinc i d’aspecte caribeny han començat a parlar català entre elles. Pel motiu que sigui, gràcies a mi o no, s’han reconegut com a catalanoparlants. Pocs minuts després, aquesta última s’ha girat cap a mi, i m’ha començat a fer preguntes sobre el curs, també en català, fins que de cop, mig somrient, m’ha etzibat: “tu ets independentista, oi?”
És probable que el que ha pensat ella és el que hagin pensat tant la resta d’assistents com la professora: “aquest paio deu ser d’algun poble de la Catalunya profunda i deu parlar un castellà lamentable o, simplement, és un ultra independentista radical i no li dona la gana parlar en castellà”. El més significatiu, però, és que després d’elles dues s’hi han afegit tres homes de més de quaranta anys que han començat a parlar en català entre ells. Quan s’adreçaven a la professora, però, tots tornaven al castellà.
Es pot afirmar, doncs, que mantenir-se ferm en una pràctica social que es considera dissident en un entorn determinat, com és parlar en català en una reunió en què tota la resta d’assistents, tot i trobar-se a Catalunya, parlen en castellà, pot implicar un cost o fins i tot un “càstig”, que pot anar des de ser jutjat i “etiquetat” fins a ser objecte burles o comentaris o, simplement, ser marginat en el sentit que ningú se t’adreci per iniciar una conversa perquè ets l’estrany del grup.
Tot i així, aquesta mateixa actitud dissident és la que pot donar lloc a l’escenari contrari: que més persones s’afegeixin a l’adopció d’aquesta conducta fins a revestir-la de normalitat. El que és innegable, per tant, és que de la primera hora fins a l’última del curs hi ha hagut un increment de persones que ha decidit parlar en català, tant si és gràcies a la dissidència envers la conducta gregària per part d’un únic individu com no. Convé remarcar, a més, que aquest augment gradual de l’ús del català entre desconeguts manifesta un problema essencial de la comunitat catalanoparlant: molts no es reconeixen entre ells fins que no tenen prou indicis que els altres interlocutors també el parlen i que el parlen bé, com poden ser l’accent, els noms i cognoms o exhibir roba o objectes retolats en català.
Situacions com aquestes demostren una vegada més que l’acte de parlar està regit per normes socials, i que, en conseqüència, tots els participants en una interacció estan contínuament pendents de quines són les conductes que permeten mantenir una bona reputació i pertànyer al grup i quines conductes poden generar càstigs socials, cosa que equival a adoptar les conductes majoritàries que, més o menys ràpidament, es van consolidant dins d’aquell grup. Adoptar el castellà perquè tota la resta també l’utilitza tot i poder fer servir el català n’és un exemple. Aquestes dinàmiques, a més, es materialitzen sense cap mena de justificació ni verbalització; simplement es produeixen, perquè, de forma més o menys conscient, tothom sap que hi ha unes normes no explícites que, per molt etèries i invisibles que semblin, són les que eviten problemes i mantenen la “normalitat”. Així doncs, es pot afirmar que les tries lingüístiques viuen sota el vel del silenci, ja que si bé la gent es queixa verbalment i a l’instant quan algú es tira un rot en una reunió, no recull els excrements del gos o condueix de forma poc diligent, ningú o gairebé ningú gosa criticar algú o queixar-se a l’instant de la tria lingüística considerada “dissident” o marcada d’algun dels seus interlocutors en un context determinat, però indubtablement és una acció que transmet una informació que els permet categoritzar el dissident de manera unívoca.
Mantenir-se en català quan la resta parla només castellà o hi convergeix implica rebel·lar-se contra el gregarisme i posicionar-se de manera irreversible perquè, tal com vaig dir en un article anterior, parlem català perquè preferim parlar-lo, no perquè no puguem parlar molt bé en castellà, i ho fem també sabent que ens estem negant a obeir la norma tàcita segons la qual parlar en castellà en lloc de català quan la majoria d’interlocutors són castellanoparlants habituals és una mostra de respecte i educació. Tot i aquests possibles inconvenients, però, trencar amb el gregarisme d’adoptar el castellà acaba compensant-los: el més probable és que a la llarga apareguin més parlants de català o fins i tot que algun castellanoparlant habitual et respongui en català.
Dit això, cal tenir present que sabem quina és la situació sociolingüística del català, sabem que és legítim, lògic i ètic que vulguem revertir-la; sabem que algunes accions concretes poden ser efectives i sabem que gran part de l’èxit rau a modificar una conducta inconscient i que executem còmodament, que és convergir al castellà, en una conducta conscient que, si tot va bé, acabarà tornant a ser inconscient: ara només cal aplicar-la sense excuses.
