Un dels grans reptes que té la independència de Catalunya i que esdevé clau per aconseguir materialitzar-la és aconseguir suports internacionals que no només es manifestin favorables a l’autodeterminació del poble català, sinó que, a més, ajudin políticament des dels seus respectius països perquè per la via diplomàtica, fins i tot militar si s’escau, donin un cop de mà a Catalunya a l’hora d’assolir les seves legítimes aspiracions de plena sobirania.
Desafortunadament, i malgrat disposar d’una xarxa de diplomàtics professionals que vetllen pels interessos del país al món, els polítics independentistes que ens governen no han sabut treballar adequadament aquesta carpeta, i en són una prova el 155/cop d’Estat a Catalunya, l’exili, la presó, la repressió de milers d’anònims i el no públic del 99% de les cancelleries del món a la independència de Catalunya quan aquesta fou proclamada el 27 d’Octubre del 2017 al Parlament de Catalunya. I, malgrat que s’han aconseguit alguns èxits judicials a nivell europeu en països com Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Escòcia, aquests només han servit per moure l’opinió pública en relació amb la causa catalana, fent-la tendir a ser-hi més favorable, però no ha mogut ni una coma les posicions governamentals dels nostres veïns europeus ni de cap altre continent. Es tracta de precedents judicials que, en cas de completar-se amb èxit a nivell europeu, serien vàlids per a futurs líders catalans, però que a nivell de causa ni ens acosten ni ens allunyen d’Ítaca.
Oriol Junqueras i ERC últimament han insistit en la idea que, mentre el govern de Catalunya demostrés voluntat de dialogar amb el govern espanyol, rebríem suport internacional en el moment que Espanya decidís renunciar-hi, idea que sembla basada en l’experiència relatada del president d’ERC com a eurodiputat i del feedback rebut d’altres eurodiputats. El problema d’aquesta conclusió a la qual Junqueras ha arribat i que ha transmès al seu partit és que sembla no haver-se qüestionat si l’opinió realment donaria un cop de mà a Catalunya en les seves aspiracions polítiques o, per contra, si era tot just una opinió que anava en la línia de defensar els interessos de l’Estat d’on provenen els eurodiputats que el van aconsellar. D’entrada, l’interès d’un Estat independent és que al seu entorn hi hagi una nul·la inestabilitat política. Per tant, qualsevol independència que es produeixi en un Estat reconegut i a més aliat és més un maldecap que no pas quelcom que interessi. Basant-nos en l’experiència històrica, resulta evident que d’una taula de diàleg amb el govern espanyol no en sortirà res. Així ho reconeixia el mateixi Junqueras durant els seus primers anys com a líder d’ERC. L’únic que fa la imatge de la taula és tranquil·litzar l’escenari internacional pel que fa a aquesta qüestió, i reforça la posició política espanyola en detriment de la catalana. Una taula de diàleg a dos sense una tercera part mitjancera no representa una taula de diàleg per resoldre cap conflicte entre territoris, sinó que representa un afer intern espanyol. Si hi afegim el fet que no hi ha una agenda ni unes matèries concretes a tractar, es converteix en un autèntic paripé que pot mutar en una reunió de partits per negociar els pressupostos o coses fins i tot menys significatives.
Per altra banda, tenim el que fan els polítics a l’exili. Concedir entrevistes a mitjans internacionals, fer conferències i debats des d’universitats fins al Parlament Europeu, o seguir amb el procés judicial per ser exculpats en un Tribunal de la Unió Europea o, en últim terme, recórrer a La Haia per poder tornar de l’exili. En cas d’èxit, es generarà un precedent jurídic útil per a les persones que assumeixin responsabilitats polítiques. Que a nivell judicial hi hagi un precedent jurídic favorable per a qui, complint el seu mandat democràtic d’exercir el dret d’autodeterminació, és reprimit amb l’excusa de la llei, és sens dubte positiu, com també ho és aconseguir que l’opinió pública europea canviï en favor de la pròpia causa. Això, però, no ho és tot ni de lluny.
Per aconseguir suports internacionals que políticament s’involucrin i donin un cop de mà, cal anar més enllà de donar a conèixer el memorial de greuges que ha motivat la causa. El que de veritat farà moure políticament el camp internacional en favor d’una solució que acabi permeten la independència de Catalunya és l’interès. I què pot fer interessant Catalunya com a Estat independent? En primer lloc, la garantia que els interessos que té a Catalunya en aquest Estat (en forma de ciutadans seus residents a Catalunya o actius propis com empreses, per exemple) estaran igual o més protegits que amb Espanya [per a això cal tenir una política de defensa que subscrigui els acords internacionals]. En segon lloc que, econòmicament, una Catalunya independent fos més beneficiosa per als veïns que una de dependent. I, per últim, que una Catalunya independent els pogués beneficiar políticament en l’àmbit internacional més que no ho fa o ho pogués fer en un futur el Regne d’Espanya [cal, per tant, tenir una estratègia diplomàtica estudiada i operativa].
La repressió patida esdevé únicament un argument públic amb el qual un govern pot justificar davant la seva població deixar de considerar la carpeta catalana com un afer intern i passar a considerar-la un afer internacional, però són els interessos els que poden moure un govern a decidir-se a intervenir. Ni la ideologia ni la justícia no ho poden fer; només els interessos. I aquests poden ser polítics, econòmics, militars, etc. Això vol dir que no necessàriament s’ha de fer a través de polítics d’altres països, sinó que també es pot fer a través d’empreses, sindicats, patronals, lobbies polítics, altres Estats que tinguin un vincle especial amb l’Estat que es pretén convèncer, etc.
Els afers exteriors són una part del trencaclosques. Un altre és el control del territori. La mobilització de la població per resistir és imprescindible, però aconseguir suports internacionals de veritat no ho és menys.
