A vegades a les xarxes t’arriben mems que et fan reflexionar amb una mitja rialla a la boca. Potser les imatges tenen aquell punt quixotesc de dir veritats i semblar boig. Un que m’ha “frapat” deia: ”La España feliz; un chaval dejaba el insti con 16 y ganaba 2500 euros en la obra”. 

Sens dubte, i en dono fe, als anys del boom de la construcció ser tutor de 4t d’ESO era una feina complicada. Ara, l’actualització del mite ens fa dir que seran influencers o davanters de la Roja però la corba de Gauss de l’èxit no ha canviat.

On queda l’esforç? On queda la meritocràcia? On queda el baluard de l’educació? L’educació és on tot això es pot posar en solfa. En el meu cas, 4 germans fills de pagès i cuinera, hem pogut estudiar a la universitat gràcies a l’esforç dels pares, el nostre i a les beques (per nota mínima) i som lluny del 9% de fills d’aquesta condició social que aconsegueixen aquest objectiu. Si ets fill de professor, metge, arquitecte, etc. el percentatge arriba al 80%. És evident que fer mèrits (la igualtat) està condicionat als suports familiars i, en tot cas, sovint, als diners i hi ha qui parla del mite de la meritocràcia. 

El paper de l’educació és cabdal per revertir la tendència però no és, ja, suficient: la pauperització de la societat i, especialment, dels joves no albira un futur prometedor. Les classes baixes i mitjanes abans tenien oportunitats (que calia aprofitar) i això és complica cada vegada més; la piràmide social té graons més alts. 

La privatització del lleure i les universitats són exemples del nou rumb social que marca el fals liberalisme “d’igualtat de mèrits”. 

En primer lloc, barrejar extraescolars amb feblesa educativa no sempre lliga. Jo no vaig tenir extraescolars, ni colònies, ni vermuts.. però sí una cultura de l’esforç i uns pares abnegats per donar-nos les oportunitats que no van tenir ells. Creure que unes colònies pagades és la solució (quan els dèficits que patim són ja enormes) i obviar els reforços educatius en horari lectiu, l’ensenyament de llengües estrangeres en extraescolars, l’accés a la lectura i cultura, etc. no ens porta enlloc, més enllà d’engreixar sectors diversos. Aquest pla d’equitat s’ha de fer als centres educatius però no amb els mateixos professors o equips directius, sinó amb un acord entre ajuntaments i governs superiors. 

En segon lloc, la privatització de les universitats avança ràpidament: a Madrid les privades ja superen les públiques i, a Catalunya, amb l’engany de la internacionalització, hi anem pel camí. Queda clar que els que vulguin ascendir ho tindran molt més complicat ja que els filtres econòmics i de contactes seran més i més influents. 

Així doncs, si no ajudem més el sector públic educatiu (obligatòria, postobligatòria o superior) estarem condemnant un nombre creixent de ciutadans a no ascendir per l’escala social. I ja sé que sempre ens quedarà el futbol (abans el pa i el circ) per distreure’ns però, malgrat tot, la vida empeny. Potser és cert que anar cap a la felicitat social és una idealització absurda però els hàbits, l’esforç, el compromís personal (“el feixuc escafandre”) és el que ens pot fer mantenir la marxa i això, cal ensenyar-ho per oferir el guany. 

O com deia Joan Vinyoli: 

Mai no et rendeixis. 
Gira’t del costat 
on abans veies el penell
que et feia creure en l’últim crit
del gall dels boscos.

Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t’hagis tret
el feixuc escafandre,
t’hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

L'Europeu manté la seva aposta de fer articles i continguts de tota mena que facin +normal i +prestigiosa la llengua catalana. Necessitem, però, la vostra ajuda per continuar creixent!