Fem l’entrevista a través de Google Meet. Com ja va sent habitual, la pandèmia del Covid-19 ha estat un catalitzador de canvis. Un dels canvis positius ha estat l’acceleració de les comunicacions per internet.
Malauradament, la malaltia ha afectat moltíssima gent. També el nostre entrevistat, el diputat al Parlament Lluís Font, que, malgrat sortir de la quarantena, encara n’està convalescent, però certament en procés de millora.
Barceloní?
Efectivament, de tota la vida. Vaig néixer a l’Esquerra de l’Eixample i actualment visc a la Dreta de l’Eixample. Com pots veure, no he anat massa lluny.
Qui és en Lluís Font?
Soc un professor d’universitat que, des de fa tres anys, s’ha compromès amb Junts per Catalunya per ajudar a la restitució de les institucions catalanes.
És filòsof, en Lluís Font?
De fet, soc Llicenciat en Filosofia i Lletres, he fet estudis de sociologia i, interessat en l’educació, vaig fer-ne el doctorat per diverses qüestions. Entre d’altres, perquè a través de l’educació crec que es pot treballar per canviar i millorar la nostra societat.
M’interessa molt el mestratge d’Emmanuel Mounier.
Jo vinc del món de l’escoltisme, del grup de Mossèn Pedrals. Els meus pares eren propers a Cristians pel Socialisme. En Mounier, per la seva banda, és un autor que estimula i ajuda a pensar. Sense estar enquadrat en unes clares línies ideològiques, persones molt diverses i en diferents temps l’han reclamat; des d’Alfonso Carlos Comín o Jordi Pujol, a casa nostra, a líders europeus com Macron, Jacques Delors o Tony Blair, a més de diversos polítics italians.
Mounier afirma la premissa que cal partir de la persona arrelada al món, sense estar condicionat per les ideologies.
Sense anar més lluny, a en Jordi Pujol ja de jove li va anar bé, emmirallar-se en aquest pensament.
Per tant, et sembla recuperable, Mounier? I tenen sentit, encara, els conceptes dreta i esquerra?
Jo encara crec que hi ha una dreta i una esquerra, com planteja Bobbio.
Però no hi ha valors exclusius per la dreta o l’esquerra. Per exemple, la seguretat ja no és un concepte només de la dreta. O, en un altre sentit, la llibertat de venda de certs estupefaents o la llibertat sexual, tampoc ho és de l’esquerra, atès que molts liberals també ho defensen.
Esteu molt vinculats a l’educació. Creieu que, en la societat actual, està prou valorada? Què necessitem: més recursos o més valors?
Hem de passar a la política de les evidències i no pas a la de les ocurrències.
Un botó de mostra: a Finlàndia, els municipis tenen una forta tradició de gestió de l’ensenyament o, per exemple, tenen pocs inspectors. Això, però, no ha de ser necessàriament extrapolable a Catalunya. Hem de veure quines són les nostres característiques i ser porosos als canvis, però en base a les evidències i no pas a una literatura que explica el cas finlandès, que no té perquè ser aplicat literalment a casa nostra tenint en compte que són societats diferents.
Quan vaig treballar amb la consellera Rigau, vam propugnar l’autonomia de centres, la possibilitat que cada centre pogués triar una part de la seva plantilla, que poguessin ajustar els seus projectes educatius o triar allò que necessiten o creuen més adient fomentar.
Som molt deutors de la LEC (Llei d’Ensenyament de Catalunya) i de la seva filosofia.
Per què la política? Tenint en compte que provens del món socialista, actualment on et situes?
Vinc d’un ambient polititzat. D’una família conservadora, però en què els meus pares eren socialistes.
Vaig tenir l’oportunitat d’estudiar a l’Escola Costa i Llobera, on vam rebre un ensenyament basat en pensar i debatre per nosaltres mateixos. Gràcies a questa educació, sempre vaig estar interessat per la política.
Vaig ser del PSC-Congrés, però no em va interessar passar a exercir la política activa.
Jo també, com a molt barceloní, vaig ser molt maragallià, d’en Pasqual Maragall, sobretot per la seva manera d’entendre la ciutat. Per tant, jo no soc independentista de sempre i, encara ara, no soc nacionalista. Va ser cap al 2010 que vaig ser un “convers” al sobiranisme quan la Irene Rigau em va demanar ser secretari d’Ensenyament i d’aquí vaig anar a parar a l’univers del PDeCAT, ja que vaig entendre que seria un partit que extremaria les cauteles respecte als errors passats i, en els processos de resposta democràtica, el que seria la democràcia interna.
El Canadà és un model on conviuen les “nacions originals”, l’anglòfona i la francòfona. Ho dones per perdut, a Espanya? Ja no hi veus cap possibilitat?
Ho veig molt difícil. Entenc la independència com la plenitud de la nació. Com t’he dit, no soc nacionalista, soc internacionalista. Si pel camí de la independència podem aconseguir una certa democratització d’Espanya, doncs millor.
Quin és el destí d’Europa? O, millor dit, com veus la Unió Europea l’any 2050?
Europa és la terra dels republicans. I els catalans hem de ser europeistes; som profundament europeistes.
I Catalunya?
La veritat, és que no m’ho sé imaginar. Em preocupa l’actual Catalunya.
El sociòleg alemany, Ulrich Beck, parlava de la societat del risc, les característiques de la qual ja estem vivint: desarrelament, incertesa, etc. I el fet que les institucions no puguin fer-hi front.
És per això que calen estructures macro per recuperar la fraternitat, gestionar la complexitat i oferir oportunitats per tothom al llarg de la vida.
Les projeccions ens diuen que el 2050 Catalunya tindrà entre 9 i 10 milions d’habitants…
I això no suposa una amenaça a la identitat nacional catalana?
Pot ser. Però és irreversible i ho hem d’afrontar, i jo penso en un país on poder exercir els drets.
Estònia ho va tenir molt clar. Amb la seva independència va veure’s al costat d’un gegant com Rússia i va apostar pel talent. Catalunya hauria de fer el mateix.
Normalment, comencem les entrevistes per preguntes curtes sobre gustos personals, però la conversa ens ha dut a posar-les al final.
Quin és el teu artista plàstic preferit?
En Picasso.
Què acostumes a llegir?
Llegeixo de tot, especialment de temes socials. Però em centro en un determinat ventall d’autors; com t’he dit, Mounier, Rifkin, Castells, Florida i Sennet.
Per altra banda, llegeixo novel·la policíaca de Georges Simenon. N’he llegit uns setanta!
Els teus mitjans de comunicació escrits?
Llegeixo La Vanguardia, El Periódico, l’Ara i algun digital.
Algun país?
Soc francòfil i republicà a la francesa, és a dir, amb respecte a les institucions i a la litúrgia republicana.
I un personatge?
Mounier.
