Portem quaranta anys evitant el conflicte lingüístic i, volent evitar-lo, ja el tenim a sobre. És allò que diu Churchill a Chamberlain amb l’entrega dels sudets als nazis per evitar mals majors: “ens han dit de triar entre deshonor i guerra; heu escollit deshonor i tindrem guerra”.
Volíem evitar una guerra però ja fa temps que en patim una de baixa intensitat. La diferència amb els feliços noranta és que les condicions han canviat fins a tal punt (la demogràfia, les xarxes socials, la independència fallida) que les paraules del conseller Cambray, com les de Chamberlain, ara seran inútils per evitar que Alemanya envaeixi Polònia. Les tropes han entrat a les escoles i el govern ja s’hi posa de perfil. No hi podem fer res.
Tenim un conflicte lingüístic de fa anys, cada dia, a tot arreu. Amb immersions que s’incompleixen, lleis del cinema que dormen el son dels justos, mitjans públics sense espais en català per als joves i coses que jo no veia des dels 80, amb ciutadans que no t’atenen, que fins i tot t’ insulten, si te’ls adreces en català. Al Pais Valencià ja saben el pa que s’ hi dona i, ara això de Canet com a símptoma de la nostra debilitat, també al Principat.
El conflicte lingüístic hi és fa temps i, com passava amb el càncer en altres temps, pel que fa al català, encara és el mal dolent. “No convé que diguem el nom del qui ens pensa enllà de la nostra por”, diu aquell poema d’Espriu musicat pel malaguanyat Muntaner; però ja no som en temps d’Espriu i molts ja hem vist “el blanc esguard del cec”. No volem seguir dissimulant i exigim quimioteràpia: potser perdrem cabells i ungles, però el pacient sobreviurà.
Altres -el govern i els seus cercles concèntrics- miraran de nou a un altra banda mentre el pacient es consumeix. Aquest mal no vol soroll, diuen des del túnel del temps. Prou. Uns altres, més enllà, encara diran que “és una vergonya polititzar els idiomes amb tant problemes urgents com hi ha”. Per a ells, els mals de llengua sempre poden esperar. Especialment si són de llengua minoritzada, sense estat i associada a una nació cultural que, el 2017, va gosar aixecar-se del llit, mig intubada, i fugir de la UCI a rodolons. Enmig de metges que, des de la Transició, li han receptat homeopatia, normalitzant-la amb dosis ínfimes i propaganda gegantina. Si no me lo dice en español no le pongo la morfina. Un respeto.
