Qualsevol article honest sobre educació – o qualsevol article honest que exposi consells – hauria de començar admetent que no hi ha cap garantia absoluta d’èxit. Aplicar les mesures que expliquem en aquest article no ens pot assegurar, de manera absoluta, que la nostra descendència sigui catalanoparlant – ni en el sentit més bàsic ni en el més profund del terme: aquell que n’exerceix sempre i arreu com a tal – i que no renunciarà a la seva llengua malgrat les possibles pressions externes. No aplicar-les, per contra, i deixar-se dur per la inèrcia castellanitzadora, sí que ens garanteix que no ho serà pas.
Avui en dia transmetre la llengua no és només parlar català als fills, és molt més, i aquí provarem de resumir-ho en 6 punts (3 en aquesta part i 3 més en la segona part).
1. Donar exemple. Tothom sap que els nens no aprenen tant allò que se’ls diu sinó allò que veuen fer, altrament dit, no serveix de res ensenyar una cosa al nostre fill si després, amb els actes, contradiem l’ensenyament. Els nens detecten fàcilment les contradiccions talment com detecten les relacions de poder, les lingüístiques també. Cal, doncs, que no canviem mai de llengua i que emprem el català amb tota naturalitat, amb tothom – amics dels fills i altres pares, òbviament – i ens tots els àmbits: amb els veïns, a la botiga, la cerca de continguts, la configuració dels dispositius electrònics, joguines, llibres, arreu i tothora.
Evidentment, també cal desempallegar-se de tots els prejudicis lingüístics que molts catalanoparlants arrosseguen i que minen l’autoestima del parlant i abonen la renúncia lingüística. En francès, la inqüestionable «algo» castellà és el llarg «quelque chose» i cap francòfon s’ha qüestionat l’ús del terme ni ha cregut que és massa llarg i feixuc1; i no ho han fet perquè no tenen cap necessitat de comparar-se amb el castellà ni fer gala del tancament mental que suposa creure que només existeixen les solucions lingüístiques d’una llengua en un món on n’hi ha entre 6.000 i 7.000. El català té un nombre semblant de parlants nadius al del finès, llengua que no ningú qüestiona i que té la supervivència assegurada i, per tant, no és una qüestió de números, sinó de deixar-se de mirar amb veritable ull provincià espanyol.
2. Explicar la situació sociolingüística i nacional a casa. Hem de fer conscients els fills que són part d’una cultura, la catalana, i que un dels seus deures és estimar-la i preservar-la. Ço és, que són una minoria nacional que té com a tret distintiu i diferencial bàsic la llengua. Així mateix, no hi ha cap problema per dir la veritat als hereus: el castellà és la llengua que es va imposar, i la llengua que hem de protegir i salvar és el català, perquè el castellà, que es parla a altres indrets, sobreviurà igualment. Fer servir el català als Països Catalans arreu i tothora, és assegurar-ne la salvació i, de retruc, també la diversitat lingüística de tot el planeta.
Així mateix, cal fer-los conscients del tou de llengües que hi ha del món i mostrar-los que hi ha diferents maneres de tractar-les: el món no s’acaba a l’Estat Espanyol. Ni en el seu germà avançat, França. Mostrem-los que el món és ben gran o l’entorn els gravarà a foc els límits espanyols (o francesos o italians). Això significa també fer que tinguin contacte amb altres varietats dialectals del català (i, per què no, de l’occità) i que sàpiguen que es parla més enllà de la respectiva comunitat autònoma. Molta canalla no sap que existeix la Catalunya Nord o dubta, encara, sobre si el valencià, el menorquí i el català són la mateixa llengua. Sovint, a més, entenen perfectament l’argentí però es desorienten quan senten algú de Les Borges Blanques o de Maó. Valorar i naturalitzar la varietat lingüística del català és també valorar-se a si mateix com a parlant d’aquesta llengua.
Pel mateix motiu hem d’ensenyar-los a estimar el seu país: el paisatge, l’arquitectura, els costums i les tradicions. La globalització i la força gravitatòria de l’Estat constantment ens alienen de la nostra cultura. La inèrcia ens n’allunya i fa més complicat crear o consumir preferentment referents propis que ens parlin de nosaltres, de la nostra comunitat i en la nostra llengua. Com a pares, tenim la responsabilitat de no deixar-los sols barba a barba amb l’aculturació i despersonalització que caciqueja al nostre voltant. Arrelar-nos a la terra és també arrelar-nos a la llengua.
Apunt: Explicar això no és ni «inapropiat» ni «polític» en un sentit negatiu – no ho és, tot, de polític? –. Educar consisteix a donar als fills unes coordenades ètiques, de la mateixa manera que podem parlar-los sobre la necessitat de considerar tots els éssers humans, independentment del seu color de pell o origen, iguals, podem ensenyar-los que totes les llengües mereixen respecte; la seva, és clar, també, i que, per tant, ha de ser tractada amb la mateixa dignitat que qualsevol altra, sobretot al seu propi territori.
3. Evitar el castellà, prioritzar el català arreu i l’anglès com a alternativa.
A. Com a catalanoparlants, el que ens ha d’interessar és que els nens sàpiguen català i puguin emprar-lo i gaudir-ne arreu i en tots els registres. Com a segona llengua, i per arribar allà on no podem fer-ho en català, tenim l’anglès, llengua franca i útil per antonomàsia. No és tracta de desplaçar el català per l’anglès: com més coses puguem veure i sentir en català, millor. Es tracta de mostrar-los que no cal el castellà per accedir al món.
És desconèixer la pròpia realitat lingüística creure que hem d’incentivar l’aprenentatge del castellà, ja que, d’ençà del moment que la criatura neix, tot el seu entorn explícit i implícit l’empeny a aprendre’l i, mentre formem part de l’Estat Espanyol, el sabrà de grat o per força. Hem, doncs, de dedicar-nos primer a ensenyar-los català i, després, en tot cas, incentivar l’aprenentatge de l’anglès, que la majoria dels alumnes dels Països Catalans no dominen tant com caldria.
B. Diferents experts, com ara el neurocientífic Michel Desmurget, han advertit sobre els efectes perjudicials de les pantalles en els infants. Les recomanacions són de prohibició total fins els dos anys, no més de mitja hora al dia entre els tres i els cinc, i, a partir dels sis, amb supervisió. En realitat, no és difícil mantenir els nens allunyats de la televisió, el mòbil o la tauleta, sobretot si es tracta del primer fill. Només cal no pensar-hi com a alternativa. Els nens no saben si la televisió funciona o com van les aplicacions si ningú no els ho ensenya. No serem tampoc els primers pares que han après a cuinar amb una mà o a anar al lavabo sempre acompanyats, ni, tampoc, els primers en deixar-los entretinguts amb els colors o el gat, ni, si no hi ha més remei, dir-li que ara no a la demanda del petit perquè, simplement, no el podem atendre en aquell instant precís.
Mantenir-los allunyats de les pantalles no és només bo intel·lectualment, atès que permet que l’infant descobreixi l’entorn i l’experimenti empíricament – que és com s’aprèn -.; ni bo en general, ja que està demostrada la relació entre la manca de capacitat de concentració i atenció, i fins i tot la ràpida frustració, amb l’accés cuitat a les noves tecnologies, sinó que ens permet ser nosaltres els qui guiem els primers passos del fills, i no pas les recomanacions aleatòries de youtube els qui els descobrim, amb la nostra mirada particular i arrelada, el món.
En aquest sentit, no fa gaire, Ásta Helgadóttir, membre del Partit Pirata d’Islàndia, advertia que el fet que Disney i Netflix, entre d’altres, no oferissin continguts en islandès – com passa amb el català o el gal·lès – , feia que molts nens islandesos, relacionant anglès amb diversió – aquí ens passa amb el castellà –, es desvinculessin de la llengua. El català ha de ser la llengua de l’escola, però no només de l’escola i de l’obligació, també ha de ser la llengua del gaudi. Per tant, cal que, com a pares, en el moment que optem per deixar-los veure una pel·lícula o ensenyar-los com funciona Youtube, triem allò que tenim en català. Perquè, tot i que menys del que voldríem, hi ha maneres de tenir continguts en català que ens permeten també salvar-los del buit de globalització que ens engoleix:
Totsrucs, mecanoscrit.cat.
MiqueletsTV (streaming en català).
Els vídeos i música de la Dàmaris Gelabert.
AnimeLliure.
I, si són una mica més grans, podem provar de fer-los descobrir, subtilment, com qui no vol la cosa, contingut en la nostra llengua, aplanant, si cal, el camí amb psicologia inversa bo i recomanant-li de no veure el que volem que vegi. Què tenim?
El Canal Malaia, que agrupa diferents youtubers que fan contingut de tota mena en català.
Amb una idea semblant tenim Valençubers i el web youtubers.cat que sempre ens pot ajudar a descobrir molt contingut en català que rarament no trobem si abans no sabem com cercar-lo.
A banda, tenim els youtubers en català que ja s’han creat un nom: la Juliana Canet, en Berti, Miss Tagless, Pol Gise, etc.
Si som més fans del podcast, hem de saber que tenim molta oferta, tot i que dispersa. A podcasts.cat sempre podem trobar-ne algun que ens interessi.
A tot això, és clar, cal afegir-hi els DVD i Blu-ray que inclouen el doblatge en català, i FilmCat, que si bé és millorable, tant en la qualitat de la subtitulació com en l’oferta disponible, és una bona opció. A més a més, sempre hi ha la possibilitat de recórrer a altres pares que, ben sovint, tenen memòries d’ordinador plenes de continguts en català.
4. Senyals d’alarma: no hem de deixar que el nostre fill ens parli castellà, ni a nosaltres ni als germans. També hauríem d’evitar que parli castellà amb amics catalanoparlants i, si succeeix, provar de revertir la situació.
És possible que el nostre fill canviï de llengua i, malgrat que no és la situació ideal per molts motius, no necessàriament implica que renunciï finalment al català i sigui presa de l’autoodi. La por, sovint fonamentada, de no fer amics, de rebre insults i les vicissituds de l’adolescència fan que pugui passar. Per això cal parlar de llengua a casa (Punt 2.), amb empatia, però també amb coratge – cal ensenyar-los a ser valents – i avançar-se a possibles problemes que es puguin trobar. És molt probable que, més endavant, ells mateixos tornin a la seva llengua.
Ara bé, hi ha alguns senyals que ens han d’alarmar i que simplement no podem tolerar. El més preocupant és que el nostre fill ens respongui en castellà. Si passa, cal tallar-ho de soca-rel, abans que l’excepció esdevingui un hàbit. Encara que l’altre progenitor li parli castellà – i convindria, abans de tenir fills, acordar la llengua que se’ls parlarà i, també, la llengua que parlaran els pares entre ells – , això no és motiu perquè el nen no ens respongui en català. Si els molts pares catalanoparlants en altres països no tenen cap problema i aconsegueixen que el seu fill ho faci, encara que només un dels dos parli català, és perquè el seu entorn no li és hostil. Altrament dit, situacions com aquestes no passen per simple «llibertat» o «casualitat», sinó que volen dir que hi ha un problema de fons. És força probable que es visqui en una zona on el català és residual i que, sense ser-ne conscient – o sí –, el nostre fill hagi vist o patit situacions de discriminació lingüística i que, al seu voltant, els prejudicis sobre el català siguin una constant per part de companys, professors, veïns i mitjans de comunicació.
A part de provar d’esbrinar què està passant al seu l’entorn (podem preguntar a la llar o als mestres quina llengua fan servir amb el nostre fill, els altres alumnes i en el material complementari i, si cal, canviar-lo de centre), primer hem de desdramatitzar la situació i, simplement, dir-li que amb nosaltres es parla català i, fins i tot, fingir que no l’entenem. Com que segurament això ens ho farà essent petit, encara tenim prou influència per revertir la situació. En principi, si hem treballat ja la situació sociolingüística a casa i hem provat de reduir o eliminar l’exposició al castellà, això no hauria de passar, però, si succeeix, cal no deixar-ho passar i solucionar-ho de pressa. Si ens hem d’enfadar, de la mateixa manera que ho faríem si ens contestés o ens menystingués – que és el que fa quan renuncia a la llengua que li estem donant, regalant – , es fa, perquè ens hi va tot el futur lingüístic de la criatura.
Apunt: Una altra solució que més aviat hauria de ser una prevenció és assegurar, si vivim en un lloc on el castellà és omnipresent, que l’infant tingui alguna amistat en català: amics del càmping, fills d’algun amic, cosins, etc.
5. L’entorn i l’escola. Aquest factor, no per ser un dels darrers, és el menys important, però sí que és, per contra, el més difícil de controlar. L’entorn té un pes imponderable i, avui dia, en una societat on s’evidencia un trencament generacional, acompanyat d’una canvi demogràfic important, i el saber dels adults (i dels avantpassats) cada cop té menys importància enfront de l’adamisme i presentisme imperants, encara més.
A. Hem de triar l’escola, l’institut, la llar d’infants, les extraescolars, els campaments i colònies d’estiu, si en fan, tenint com a criteri bàsic la llengua. És necessari un espai segur on els nens puguin parlar i interactuar en català per defecte i sense conseqüències negatives. Si detectem que l’escola no compleix amb la immersió o que tolera la discriminació lingüística, hem d’abordar el problema, sobretot si això està afectant l’infant. En la mesura que sigui possible, cal que el pes no recaigui només en un mateix. Si no tenim el suport d’altres pares, podem recórrer a la sectorial d’educació de la Intersindical-CSC o parlar amb Plataforma per la Llengua. En darrer terme, si no hi ha més remei, canviar-lo d’escola seria l’opció més encertada.
Apunt: El fet d’haver-lo de canviar de centre pot implicar un sobrecost i, per tant, hi ha un biaix de classe preocupant que l’esquerra nostrada obvia. A cops, en algunes zones (en d’altres és tot el contrari), dur el nen a la privada o concertada és l’única manera que pugui estar escolaritzat en català i pugui fer un ús relativament normal de la seva llengua, cosa que diu ben poc de l’ensenyament públic, que molt sovint abandona els catalanoparlants i que fa encara més cíniques les acusacions de certa «esquerra» sobre el català.
B. Una possibilitat que hem de considerar, amb avantatges i desavantatges, però no serem pas els primers a fer-ho, és pensar d’anar-nos-en a un altre lloc per criar la mainada. Això implica, certament, admetre que hi ha zones tan adverses per pujar els fills en català que, malgrat l’esforç, l’entorn – i la demografia, tostemps la demografia, tan precisa i matemàtica – pot fer que tot sigui debades. Zones on ser català – i cada cop a més indrets – pot ser motiu d’assetjament i insults i, sobretot, indiferència o connivència d’aquells que podrien fer-hi alguna cosa.
En esmena, també implica ser conscients que hem d’agrupar-nos i enfortir-nos com a comunitat. Anar-se’n a un altre lloc on encara es pugui criar els fills com a catalans, teixir i crear espais segurs, on el català tingui poder d’atracció, on siguin, en tot cas, els altres els qui s’assimilin al català i a la catalanitat i no pas la nostra descendència qui perdi les seves arrels a la pròpia terra.
6. Estratègia familiar. Com ja hem comentat, abans de tenir fills caldria haver arribat a un acord, com de ben segur que hem fet en altres temes, pel que fa la llengua. El millor és que tots dos pares – sigui quina sigui la seva llengua materna, però, essencialment si és el castellà – parlin entre ells en català – o, com a mínim, que el catalanoparlant no renunciï al català per parlar amb la parella – i també que el parlin ambdós amb el fill. Predicar amb l’exemple és fonamental i no té cap lògica voler que els fills parlin català si nosaltres no ho podem fer ni a casa.
La implicació familiar no acaba aquí, però. La resta de família ha de saber què volem per als nostres fills: per exemple, que no els deixem fer servir els dispositius mòbils o que les pel·lícules es veuen en català o en anglès. Segurament també ens caldrà explicar, els primers anys, que el nostre fill no entén el castellà. Sovint s’ha de recordar, i no passa res per fer-ho, que els nens catalans no neixen miraculosament amb el castellà incrustat al material genètic i que, com que a casa es parla català, aquesta és, curiosament, la llengua que parla i entén el nostre fill.
Hi ha molts casos, i n’hem de ser conscients, en els quals la renuncia lingüística és evitable i depèn en gran mesura de tot allò que fem com a pares. Tanmateix, n’hi ha d’altres que, malgrat tot el que fem, i atesos els embullats viaranys de l’existència humana, no la podrem impedir. L’única opció és no abandonar mai la tasca ni l’esperança i, a la fi, tenir present com a comunitat que la supervivència d’una llengua és cosa de tots, perquè una abdicació individual n’empeny una altra i fa encara més difícil la resistència dels qui resten defensant-la.
1 En català, segons la situació, podem emprar el curtet «res» – condicional i pregunta -, «alguna cosa» o «quelcom», en àmbits més formals en la majoria de dialectes.
