La lectura atenta del llibre de Josep Maria Ganyet «La democràcia mor al núvol» hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom. Per què? Perquè estem vivint un gir copernicà en qüestions que fins ara ens semblaven clau i ortodoxes: seguretat privada, seguretat estatal, intimitat, models de bondat social, democràcia, oligopolis, experiments sociològics, política, manipulació, intrusisme, valors, ètica, etc.
La gestió privada i usurera del nostre «nou món» digital (finançat en origen amb fons públics), amb uns estats que o no poden o no saben o no volen regular la invasió subtil i constant de la nostra democràcia, dels nostres valors i de la nostra intimitat suposa el repte més gran que tenim com a societat. L’adveniment de la mal anomenada intel·ligència artificial situa el ciutadà com un conillet d’Índies dels nous esclavistes mundials; la mineria de dades és el nou Potosí. La «bondat» de la seua estratègia fa que aquest esclavatge sigui, aparentment, vist com una moneda de canvis d’una pretesa millora de la nostra qualitat de vida. Obviar el preu que paguem per allò que «se’ns dona» gratuïtament és la gran mentida més bonica. Com deia Baudelaire «El truc més gran del Dimoni és fer-nos creure que no hi és»; el mòbil (abans el correu electrònic i els webs) esdevé la botera per on se’ns cola a casa.
La capacitat de Google d’ordenar els nostres gustos, filies, fòbies, etc. li permet crear un consciència global que, a la vegada, és capaç de crear (modelar, reforçar, reorientar, etc.) els nostres gustos, filies, fòbies, etc. El mòbil permet connectar Google amb tots els usuaris a la vegada des de la nostra realitat i condicionar-nos. Les supereines per assaltar sense permís el nostre mòbil per part dels serveis d’intel·ligència d’estats «democràtics» (el Catalangate en seria l’exemple més proper) són el següent pas per carregar-se la protecció de la intimitat (el Big brother ja és aquí) i fer de la presumpció de culpabilitat el nou paradigma paralegislatiu.
Davant d’aquest allau de vulneracions de drets, una part de la premsa «més venuda» posa l’accent en el dit que apunta a la Lluna: el mòbil s’ha de prohibir als instituts; sobretot, a l’hora del pati. Sembla que aquells escadussers trenta minuts són el veritable dimoni; ja tenim qui porta la llufa i podem obviar el debat de fons que ens cal (massa feixuc, massa dur, massa «políticament incorrecte»). Els mòbils (xarxes i consums inadequats) no són bons per a infants i adolescents. Aquesta és la realitat. Cal prohibir els mòbils als menors de 12 anys i regular el consum que en fan fins al 16 anys. Però no, el pati no ens deixa veure el bosc temporal on som. Quin ús i control proposen els gurús antipati per les hores prèvies a l’entrada a l’institut? I des de les 14:30 a les 02:00? Algú pensa controlar què miren i quanta estona? Els caps de setmana tampoc ens importen? El màxim responsable de Salut dels EUA diu “Els nostres fills no tenen el luxe d’esperar fins que sapiguem del cert l’impacte de les xarxes en ells”.
Comptat i debatut, els instruments d’invasió i perversió de la nostra vida (amb conseqüències polítiques, psicològiques i sociològiques) requereixen d’una mirada a la Lluna (i de canvis legislatius profunds) però el debat al qual ens condueixen ens porta a observar atentament el dit (i posar, com sempre, els centre educatius enmig dels problemes de tot). Quanta hipocresia!
