Bé, doncs Salvador Illa ja ha presentat el seu govern. I abans d’entrar a valorar-lo, el millor és abandonar tòpics i apriorismes i entendre com és el PSC posterior al Procés, que es caracteritza per ser una força enormement pragmàtica, poc ideologitzada i orientada a guanyar quotes de poder. Un cop assumit això, em sembla evident que la composició del Govern Illa –i els discursos que hem sentit fins ara- busquen clarament una transversalitat oficialista, és a dir, satisfer els diversos sectors socials, econòmics i ideològics del país, sempre que es moguin dins del marc de l’status quo. Si em permeteu el símil, podem pensar en un pop que estén els seus tentacles en totes direccions, tot enrotllant-ne cadascun allà on troba un suport, amb l’objectiu de quedar sòlidament subjectat.
Alícia Romero per la tranquil·litat dels sectors econòmics, Francesc Xavier Vila per al descans del món catalanista, Parlón per als qui volien canvis a la policia i la seguretat, Mònica Martínez o Eva Menor per a la satisfacció dels Comuns i sectors afins, o l’etern Espadaler per continuar facilitant un portaveu a les famílies guardianes de l’ordre establert. El PSC s’estira com un xiclet, toca totes les tecles i tot plegat s’emmarca en una imatge de seriositat i institucionalitat. Pur exercici del poder, si em pregunten.
Tal com explico en aquest article, el PSC actual no és el de Pasqual Maragall –ja ens agradaria!- però tampoc és la caricatura ciudadaner que ens han presentat alguns sectors independentistes que, entre llàgrimes de cocodril, creuen que es trobarien més còmodes lluitant contra un monstre ultraespanyolista. I no ha estat el cas perquè els socialistes catalans han entès que ara els convé un retorn tímid i parcial als consensos del catalanisme. Aquest retorn es manifesta en l’ús majoritari del català com a llengua comuna institucional –sobretot dels alcaldes- o en discursos més favorables a l’autogovern. Aquest retorn és paral·lel al camí cap a la marginalitat política de Ciudadanos fins la desaparició i a la finalització del Procés. És per aquestes raons que els socialistes ja no tenen una necessitat tan acusada de marcar perfil espanyolista, tot i que, inevitablement, el nacionalisme espanyol ha fet niu en alguns sectors del partit.
L’afer Puigdemont: després de l’èxtasi, la bugada
No deixaré d’insistir, com ja vaig fer amb notable repercussió a les xarxes, que la investidura de Salvador Illa es produeix en el marc d’una situació excepcional i inacceptable: Carles Puigdemont, que és el Cap de l’Oposició, diputat electe, escollit legalment i amb totes les garanties per 675.000 persones, no va poder accedir al ple del Parlament. Aquesta realitat, que des del meu punt de vista cal expressar en termes legals i internacionalment homologables, va ser denunciada pel mateix expresident a través d’una acció legítima, reivindicativa i simbòlica d’una gran repercurssió mediàtica. Allò no va ser, en cap cas, una acció delictiva, trumpista, colpista ni altres bestieses que hem sentit als altaveus anticatalans.
Ara bé, una vegada passat el cop d’efecte, la realitat material, freda i dura es va imposar, i la jornada va acabar com estava previst: amb el President Illa investit amb majoria absoluta, per injusta que fos la situació per al President Puigdemont i els seus electors. I és que els juntaires se senten còmodes en els moments de l’eufòria nocturna, però no semblen trobar-se gaire bé quan el despertador sona al matí, després de la ressaca. Quan es lleven continuen tenint els deures pendents damunt la taula, que són la conquesta del poder a través d’un discurs de masses i d’una majoria parlamentària. I aquesta vegada, al revés del que va passar amb les legislatures de Maragall o Montilla, la majoria de l’oficialisme del país no serà al costat dels convergents acusant de Dragon Khan –per caòtics i inestables- els governs presidits pels socialistes, perquè ara el Dragon Khan és Junts.
Això, és clar, si és que la conquesta del poder a Catalunya encara és l’objectiu que Junts vol atènyer, perquè hom diria que, darrerament, el concepte de victòria s’ha reduït a quedar per davant d’una ERC totalment desacreditada i en runes. Déu n’hi do.
Oportunitats per al nacionalisme català
L’expresident José Montilla manifestava recentment, sobre el finançament català, que “la solidaritat ha de tenir límits, sigui el principi d’ordinalitat o la cobertura dels serveis bàsics. El que no pot ser és que el solidari acabi sent més pobre”. Sorprenent? No gaire. A mi m’agrada expressar-ho així: ser President de Catalunya et torna catalanista, si no ho eres abans. Perquè l’opressió nacional que patim no és cap mentida. La discriminació que pateix la nació catalana en el terreny polític, econòmic, cultural, jurídic, mediàtic, etc. no és una farsa que ens hem inventat els independentistes, sinó que és una realitat que es manifesta en múltiples aspectes. Aquesta catalanofòbia estructural i transversal de l’Estat espanyol genera tota mena de problemes i tensions al nostre país, i Salvador Illa no hi podrà restar aliè ni que ho vulgui.
La realitat és que, quan presideixes la corporació Catalunya, has de tirar les coses endavant i rendir comptes davant dels teus accionistes –els ciutadans-. Si ets el President Illa i veus que no t’arriben els calers, que t’enganyen, que no compleixen, que els del teu propi partit et fan tota mena d’acusacions i insults, i un llarguíssim etcètera de greuges que coneixem bé, es fa molt difícil això de no ser catalanista. I, si no ho acabes essent per convicció, ho acabes essent per necessitat, perquè, agradi o no, el catalanisme continua sent l’única força motora en defensa dels interessos d’aquest país, mentre que Espanya continua sent Espanya. Per això és inevitable que el tren de les oportunitats es torni a aturar per al nacionalisme català, tot i que, si el troba encara en fase caòtica, friqui, nostàlgica i amb vocació de marginalitat, marxarà de l’estació cames ajudeu-me. Per cert, és el que ja fa anys que fan els electors.
En aquest context que he exposat, el Govern Illa necessitarà un marcatge a l’home, un seguiment i fiscalització absolutament implacables pel que fa a la defensa dels interessos de Catalunya que, sovint, veurem que intenten ser supeditats als interessos d’Espanya i del PSOE. Cal empènyer Illa cap al catalanisme i, per tant, situar-lo contra les cordes, posar-lo en compromís i en contradicció amb Madrid i els sectors més espanyolistes del PSC. No faltaran ocasions per a fer-ho, creieu-me. I no oblidem que, a més a més, tant el PSC com el PSOE continuen necessitant els vots de Junts i d’ERC aquí i al Congrés. Aquesta pressió també caldrà fer-la des de les entitats i la societat civil, especialment contra la invisibilització i discriminació de la llengua catalana.
Aquesta estratègia d’empènyer el PSC cap al catalanisme, que podríem estar d’acord que abans era una opció desitjable, ara ha esdevingut una obligació indefugible. Atès que les forces que han conduït el Procés han dilapidat el seu capital polític i han deixat el sobiranisme sense majoria parlamentària, el PSC ara mateix és qui governa la Generalitat, i és el partit amb més quotes de poder i més centralitat del país. Per tant, ja sigui amb l’objectiu genuí d’enfortir el catalanisme del PSC o amb l’objectiu de fer-lo fora del poder a través d’explotar les seves contradiccions, tots els camins menen al mateix escenari. També és cert que alguns sectors de l’independentisme es negaran en rodó a assumir aquest plantejament. No passa res, en tota societat hi ha sectors que volen ocupar els marges: és legítim i fins i tot pot ser útil.
Per últim, pel que fa a Junts i ERC, l’oposició és l’oportunitat per al reset definitiu que necessiten, tant per al relleu de persones –totes les que van liderar el Procés i també la segona línia- com per a una revolució discursiva i ideològica. No hi ha dreceres possibles: mentre no ho facin –o no ho faci algun actor polític nou- el poder continuarà en mans del PSC. Això, que no ho dubti ningú.
