Hi ha gent que, durant anys, explica per les xarxes els cursos, tallers i màsters de pedagogia que imparteix, i que no mostra ni una sola imatge -ja no diguem vídeo- que mostri el resultat d’aquesta formació a les aules, amb nois i noies, amb alumnes reals. “No tenim el permís de les famílies” argumentaran. Excuses de mal pagador. No hi ha imatges perquè, sovint, no lliguen amb les expectatives. Molts educadors, benvolguts amics, viuen en un món autoreferencial: una pedagogia en què els mestres són alhora els alumnes, que corroboren les bondats de la seva didàctica en ells mateixos, convertits així en estudiants ideals als cursos d’innovació pedagògica. Fent de nens al seu món ideal de petits prínceps. Què podria fallar? La cosa resulta tan paròdica que ja ha aparegut a Twitter un conseller fake, @realcambray, que fa una divertidíssima apologia de l’astrologia, la biodansa i les xacres a l’aula. I la veritat és que, llegint segons quines coses dels mestres reals, de vegades costa saber qui és el veritable sr. Cambray.
El problema és que la meravellosa teoria, amb marc conceptual, objectius, continguts, activitats -i, ara, competències i destreses– xoca amb uns alumnes de debò -el món real- que, tot sovint, semblen resistir-se a les bondats de les seves unitats didàctiques, ni que siguin amb tecnologia a l’aula, gamificació o treball per projectes. Aquí s’esdevé la dissonància cognitiva de tants professors: si la pedagogia no funciona, argumenten, ha de ser per culpa del Sistema, o de la falta de Recursos, o de les Xarxes Socials, o de les Famílies, o dels Mitjans i dels valors que promouen.
No els falta part de raó, però sovint obliden l’error metodològic de base. A saber: que els alumnes ideals només existeixen al seu cap. Al capdavall, els alumnes són, massa sovint, la incòmoda prova del fracàs dels seus mètodes, però en comptes de reflexionar sobre coses com el currículum ocult, l’aprenentage significatiu o la manera que la neurologia diu que aprenem, corren a buscar un nou mètode salvador: una nova fe pedagògica que els tregui les castanyes del foc. Ho he vist en profes que fan uns postgraus meravellosos i que després et demanen una reducció de jornada perquè no poden fer la feina de gust si fan més de quatre hores. Inscrivim-nos jolius als cursos del centre de recursos, on pedagogs que no trepitgen mai una aula s’han empescat, en la foscor dels departaments universitaris, invents com la roda o el foc.
Per què dic tot això? Perquè em dedico a l’ensenyament des de fa 30 anys, m’he format en desenes de metodologies, he estudiat el marc legal d’almenys tres reformes educatives i, al final, he arribat a una conclusió: en pedagogia, les castanyes se les ha de treure un del foc. Alerta, que potser descobrirem que ens cremen els dits: falta de vocació, autoritarisme inconscient, problemes de lideratge o d’intel·ligència emocional i, sobretot, molta impostura. Jo he vist coses que no creuríeu: professores de música formades a la Meca de la renovació educativa (Finlàndia) que feien plorar alumnes amb maneres de la sra. Rottenmeyer, o fins i tot premis nacionals de Pedagogia que donen de baixa de cant modern el seu fill, tot i estar-ne encantats, perquè no arribem a final de mes i ens han donat plaça a la Municipal on el nen només cantarà cançons tradicionals, en una coral, per només 30€ de diferència.
Els cursos serveixen, és clar, però més aviat per aprendre quatre trucs per salvar les unitats didàctiques, per confirmar algunes intuïcions i, bàsicament, per descartar el gruix de moltes metodologies. Pocs hi pensen, em temo, en l’abisme entre teoria i pràctica que, després de tanta pedagogia activa, encara regna a les aules. I us ho diu un que es va formar en un centre CEPEC del Garraf que ja a finals dels 70 treballava amb continguts transversals, impulsava l’autogestió en assemblea i encoratjava les exposicions orals i els treballs en grup. A l’insti els profes ens tenien por, i no n’hi havia per menys: érem insolents i, en general, tirant a brillants. D’aquella escola, avui pública i bastant indistingible de la resta, n’han sorgit una part important dels quadres polítics i culturals de la meva ciutat però, vistos els resultats, no estic segur que hagin estat els millors -hi anàvem, a tot estirar, els millor posicionats en la xarxa de relacions socials.
En música, que és el meu camp, la cosa és encara més sagnant. Podem avaluar la qualitat dels metges per la quantitat de pacients que curen o de vides que salven. Com podem, en canvi, avaluar la qualitat educativa d’una cosa sobre la qual pesen tants barems de qualitat, sovint contradictoris, enmig d’una munió d’idees preconcebudes?
Passen les dècades i el monstre es va fent gran: el pedagogisme ho impregna tot i, pel camí, milers d’exalumnes de música extravien el seu talent i deixen de tocar per sempre més l’instrument que van aprendre, traumatitzats per una experiència vitalment deficient i una pressió innecessàriament sufocant. Mentrestant, ja anem per la cinquena reforma educativa en 20 anys i la majoria de docents continua de formar-se “per no perdre el tren de les noves tendències educatives”. O apostant pels hits pedagògics de fa 100 anys (Orff, Dalcroze, Wilhems, Suzuki) que, sense haver fracassat, ja no responen àgilment a l’actual paradigma musical, entre la AI i l’Autotune, talment una versió obsoleta del sistema operatiu que no fa córrer les nostres apps.
