Entrevistar Pere Antoni Pons (Campanet, 1980), que ha publicat fins a sis llibres d’entrevistes, és com voler retratar Ramon Casas: un acte d’una notable responsabilitat. Podríem definir Pons com un grafòman (com ho és, si us plau per força, tothom qui vol viure de la ploma escrivint en català). Cada setmana li llegim un article d’opinió i un article llarg de crítica literària a Última Hora, que completa amb col·laboracions al diari Ara i al setmanari El Temps, entre d’altres publicacions. Amb només 41 anys, és també un escriptor de llarg recorregut –va publicar per primer cop als 19 anys– i polivalent: és poeta, novel·lista i autor de llibres de caire biogràfic o de crítica d’art. Ha tingut l’amabilitat de concedir-nos aquesta entrevista en una de les visites transmediterrànies que fa a Barcelona per qüestions de feina i personals.
Com molts mallorquins, vas cursar els teus estudis a Barcelona, que és un pol d’atracció de talent de tots els Països Catalans. Tot i tenir la motxilla carregada d’ambicions juvenils, què és el que et va portar a tornar a un territori mal anomenat i mal concebut com a perifèric (centre i perifèria són conceptes tremendament relatius) i establir-te al teu poble natal, Campanet, que és un dels més petits de Mallorca?
Quan vaig tornar a l’illa, l’any 2013, va ser amb la idea de passar-hi poc temps, un any com a molt, no d’instal·lar-m’hi. Amb la meva dona, que és mallorquina, havíem viscut junts a Barcelona i a París i a altres llocs, però el 2010 ella es va treure les oposicions a Mallorca i se n’hi va anar per fer feina en una escola d’idiomes. Els dos anys següents els vàrem passar junts però separats i anant i venint contínuament, fins que vàrem decidir que la situació no era sostenible i vàrem convenir que jo tornaria a Mallorca. Provisionalment, però: la idea era que ella demanaria una plaça com a professora visitant als Estats Units i que hi aniríem a viure, ella fent-hi classes i jo escrivint i fent de periodista freelance. Va resultar, però, que a ella, que fins aleshores li havien donat sempre totes les beques que havia demanat (per anar a Síria, a París, a Dublín), no li donaren la plaça de professora visitant a West Virginia. El contratemps va ser un xoc, perquè volia dir que hauríem de quedar a Mallorca: havíem deixat el pis de Barcelona, i tornar-hi jo pel meu compte no tenia gaire sentit.
Per sort jo, amb trenta-tres anys, ja estava bastant ficat dins el món periodístic: feia crítica literària i reportatges a l’Ara, escrivia per l’Última Hora, per EL TEMPS, havia col·laborat en molts altres mitjans… També va ser una sort que aquell mateix 2013 es fundàs l’edició illenca de l’Ara, l’Ara Balears, que durant els primers anys sortia cada dia. El model organitzatiu del diari es basava en tenir una redacció petita i una bona nòmina de col·laboradors externs, i immediatament hi vaig començar a fer molta feina. Veure que treballant des de Mallorcano només no perdia feines sinó que me n’oferien més, i que viure a Campanet em permetia de fer viatges llargs a l’estiu amb els diners que estalviàvem de lloguer, sumat al fet que podia fer cap a Barcelona cada tres setmanes o un mes, em va acabar de decidir: viure a Mallorca podia tenir molts avantatges. Ara bé, això també té perills. A mi una cosa que sempre m’ha fet molta por és convertir-me en el típic mallorquí només expert en temes mallorquins. O a qui només li demanen de parlar de temes mallorquins. De cap manera: jo som un escriptor mallorquí, però vull escriure sobre temes de tota classe i de tot arreu. De fet, jo en realitat no visc a Campanet: jo visc sobretot a ca meva, llegint i escrivint. I, tot sovint, quan surt de Campanet, és més per a agafar un avió a l’aeroport que per anar a Palma.
Quan més endavant varen arribar els fills, i com que jo tenc una concepció molt mediterràniament clànica de la família, vaig pensar que estaria molt bé per a ells tenir els padrins i els cosins a prop, tenir quatre o cinc cases que sentissin com a pròpies, cosa que no haurien pogut tenir si haguéssim viscut a Barcelona. Per tant, viure a Campanet es va revaloritzar encara més. Dit això, la meva idea és, més endavant, tornar a viure una temporada llarga a Barcelona, i viure també als Estats Units, i qui sap si també a Itàlia.
Una cosa que sempre m’ha fet molta por és convertir-me en el típic mallorquí només expert en temes mallorquins.
Sempre has posat molt d’èmfasi a reivindicar dues figures: Joan Francesc Mira i Baltasar Porcel. Què creus que aporta cadascun d’ells, i que els fa imprescindibles per a la nostra cultura?
Jo, com a escriptor, tenc un triple model bàsic, tres escriptors que conformen un triangle per a mi fundacional: Josep Pla, Baltasar Porcel i Joan Francesc Mira. Després, al voltant del triangle, hi hauria molts satèl·lits, entre els quals destacaria, potser, Pere Gimferrer i Gabriel Ferrater, que afegirien el component poètic que cap dels tres anteriors no té.
Pel que fa als noms concrets que m’has esmentat, d’en Mira m’admira la seva versatilitat: ha traduït, ha escrit novel·les i contes, ha fet assaig, articulisme, memòries, ha escrit sobre antropologia, etc. És una persona d’un humanisme no només literari i intel·lectual, sinó també polític, operatiu: es va presentar a les eleccions al Senat pel Bloc Nacionalista Valencià, ha estat president d’Acció Cultural del País Valencià una bona colla d’anys, ha impartit multitud de conferències, ha conspirat hores i hores perquè el país fos més ple i normal… A mi m’agraden els escriptors i intel·lectuals que tenen una concepció de la literatura i de la cultura molt lligada a la vida, ja sigui en forma d’aventura i d’hedonisme o de compromís cívicopolític, o de tot plegat.
Baltasar Porcel, en aquest sentit, representa un dinamisme vitalista multiplicat, perquè ell sí que era una mena d’animal salvatge que feia llibres, molt diferents entre ells i molts d’ells boníssims, i a la vegada viatjava i feia política. A Porcel, però, el va perjudicar una personalitat excessiva, potser de vegades mal gestionada, egolàtrica. Això no li va impedir de ser, amb alguns joves com jo, d’una generositat extrema; em va aconsellar quan ho necessitava, em citava als seus articles, em concedia hores quan el volia entrevistar, em trucava a hores intempestives per a tenir converses bel·ligerants i entretengudes en què parlàvem de temes polèmics i practicàvem una certa dialèctica via telefònica, etc.. Tenia una personalitat una mica de Jekyll i Hyde.
Podríem dir que la teva vida es lliga a l’escriptura. Quan és que decideixes que faràs un vaitot –que molts de la teva generació vam ser incapaços de fer al seu moment– per tal de ser escriptor? M’ha semblat veure-hi una al·lusió en aquest fragment de la novel·la Si t’hi atreveixes (Empúries) en què es reprodueixen els pensaments d’un personatge que podria ser un alter ego teu: “…l’espessa teranyina d’indecisió en què estava atrapat tenia una esquerda per on es filtrava la meva única convicció: que no em convenia ser professor si el que de veritat volia era escriure novel·les.”
En el meu cas, el vaitot no va ser per a ser novel·lista sinó per a ser escriptor. Va arribar un moment que vaig pensar: “seré escriptor i escriuré de tot perquè, si no, no en podré viure”. I, en efecte, per a poder guanyar-me les garrofes, al llarg de tots aquests anys, a més de fer periodisme i d’escriure llibres, he elaborat continguts d’exposicions, he col·laborat en guions de documentals, he escrit els guions d’un programa d’entrevistes a IB3, he fet de jurat en premis literaris, he fet d’això que en diuen assessor de continguts en diversos projectes… No sabria dir-te quan ho vaig decidir, que em tiraria de cap a provar de viure d’escriure. En més d’una ocasió, com una nit d’aquell 2013 en què em vaig sentir atrapat a Mallorca sense saber cap a on tirar, la incertesa m’ha asfixiat. Sempre he projectat relativament poc cap al futur. Ja de petit era un nano que projectava molt poc: llegia Tintín i Astèrix i mirava molt de cine, però per damunt de tot m’entusiasmaven els esports. I així fins als setze o desset anys, que vaig notar que el meu entorn no em bastava i necessitava fugir més enllà.
I aleshores vaig descobrir la poesia, que va ser com descobrir la vida veritable. Vaig començar a xalar amb Baudelaire, Rimbaud, amb els grans poetes llatinoamericans com Octavio Paz, Vicente Huidobro, César Vallejo, etc. També amb Gimferrer i Ferrater. Va ser com si se’m començassin a encendre fogueres dins del cervell. A partir d’aleshores, i sense concebre’m a mi mateix com a escriptor, vaig començar a escriure poesia, i record que em costava moltíssim, que per escriure un poema podia tardar setmanes, o un mes. No va ser fins als denou o vint anys que em vaig adonar que ser poeta no em bastava, i que vaig començar a incorporar experiències i afanys sense renunciar a res. La descoberta d’en Porcel, en aquest sentit, va ser important. Per la versatilitat, pel vitalisme, pels seus múltiples interessos. M’hi veia, i hi veia una forma de vida literària que m’atreia molt. Així i tot, escriure em va continuar costant molt durant anys, cosa mortal si fas periodisme. Jo et diria que una certa fluïdesa professional no la vaig adquirir fins als trenta anys.
No va ser fins als denou o vint anys que em vaig adonar que ser poeta no em bastava, i que vaig començar a incorporar experiències i afanys sense renunciar a res.
T’has prodigat més en el camp de la poesia que en el de la novel·la perquè, com acostumes a recordar, escriure una novel·la exigeix un buidament que no sempre és fàcil de gestionar quan tens, com en el teu cas, obligacions familiars. Tot i això, en un poema recent, que sembla premonitori, dius que cal passar de la poesia a la prosa no per lluir destresa literària, sinó com qui fa un canvi de guàrdia. Fa uns mesos vas insinuar per Twitter que estaves ennavegat en un projecte novel·lístic. Ens en pots avançar alguna cosa?
Tenc la novel·la acabada i ara l’estic revisant, però de moment no en vull parlar perquè encara m’hi estic barallant: som a l’estadi que és un monstre una mica desbocat que he d’acabar d’ensinistrar. De totes maneres, et diria que el que fa difícil l’escriptura d’una novel·la no són tant les responsabilitats familiars com les servituds i el frenesí del periodisme. Escriure quinze o vint peces mensuals, com a mínim, per a diaris i revistes et genera un estat mental molt més compatible amb la intensitat intermitent de la poesia que amb el compromís llarg i absorbent d’una novel·la.
I això que dius del canvi de guàrdia té relació amb allò que dèiem de la versatilitat; tocar moltes tecles, escriure sobre molts temes, si et surt de manera natural, és molt entretengut i és també una manera d’obligar el propi talent i la pròpia creativitat a fer gimnàstica. A no adotzenar-se. Un dels problemes de tenir un cert ofici és que, a partir d’un moment, és relativament fàcil fer articles correctes, poemes interessants i llegidors, novel·les més o menys presentables. Però amb això no n’hi ha prou, no? Al món, es fan moltes coses bones i variades, i no et pots conformar ja d’entrada a només fer-ne de correctes. A més, la millor manera de passar gust fent feina és fent-la amb tanta ambició com puguis. Se sol associar les ambicions amb la supèrbia, amb ser un cregut, però per mi les ambicions són una forma excitant d’entreteniment i un antídot contra l’avorriment.
Seria una mica com l’Excelsior de Maragall, i el seu “Vigila, esperit, vigila, no et deixis dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port?”
Sí, sí. M’hi reconec, en aquest esperit maragallià.
La teva poesia pot ser reflexiva, d’idees, però és sobretot experiencial: sembla sortir-te sovint de les mateixes entranyes. És d’una gran expressivitat metafòrica, que a mi em sembla de filiació ausiasmarquiana. Tu com la definiries? De quins referents diries que ets deutor, tant a nivell estilístic com temàtic?
Com a escriptor, tot m’és útil, tot m’alimenta; no vull haver de triar. Dit això, si t’hagués de parlar de tipus de poesia que m’han influït, et parlaria de la simbolista i post-simbolista d’arrel francesa, de la poesia de tradició surrealista digerida pels llatinoamericans (amb aquella exuberància verbal i metafòrica tan sumptuosa i tan estranya), de certs poetes anglosaxons que fan una poesia de caire més reflexiu i culturalista però que és molt audaç formalment i molt crua a l’hora de mostrar les vicissituds de l’existència humana, per exemple Eliot. Quant al component pròpiament experiencial que dius, la poesia de l’experiència m’agrada quan no és ni massa òbvia ni massa literal, certes coses del Ferrater més assequible, per exemple, o Philip Larkin, amb aquell punt de sarcasme que he incorporat darrerament.
La doble pregunta que em faig darrerament és fins a quin punt un llibre pot suportar la tensió de l’heteregoneïtat textual i, correlativament, fins a quin punt un home pot suportar la tensió de les seves contradiccions.
De tota manera, i després d’un procés d’acumulació, diria que la meva poesia d’ara s’ha conformat per al·luvió: hi ha lirisme però també reflexió, hi ha mirada cap enfora però també cap endins, hi ha metàfores però també hi ha frases que podrien ser d’un article de diari, hi ha prosa i hi ha vers, hi ha intimitat i hi ha observació sociopolítica, hi ha culturalisme i hi ha experiència personal, etc. M’interessa que a la poesia hi convisqui tot, en una mena de diversitat estructural. De fet, la doble pregunta que em faig darrerament és fins a quin punt un llibre pot suportar la tensió de l’heteregoneïtat textual i, correlativament, fins a quin punt un home pot suportar la tensió de les seves contradiccions. Aquest és el nucli expressiu i de sentit del darrer poemari que he escrit, encara inèdit.
La teva condició de persona vitalista i amb múltiples interessos la vas resumir molt bé en aquest poema de Canvi de guàrdia que es titula Copa i cascada: “La set ja hi serà sempre. / No esperis més respostes: / mira de què han servit / les que has extret dels pous /del desig i dels llibres. / Desposseït de gràcia / i orfe de tot sentit, / diposita una copa / als peus de la cascada. / Vehement, anuncia /que és el símbol feliç / del que un dia seràs. / I observa, intranquil, / l’aigua que cau i esclafa.” Creus que el vitalisme, com ja deia la llegenda del comte Arnau, porta de manera indefectible a una insatisfacció intel·lectual i (per metonímia) vital?
La insatisfacció és inherent a la condició humana. La satisfacció seria, sens dubte, terrible, gairebé demoníaca. És cert que un excés d’insatisfacció pot ser malaltís i et pot abocar a la desesperació, però un excés de satisfacció seria encara pitjor: seria paralitzant. Per a mi la vida és significativa no tant quan assolesc una fita, sinó quan tenc ganes d’aconseguir-la i m’esforç per arribar-hi. Viure és lluitar, viure és cercar, viure és voler. El quid de la qüestió és com vehicular la insatisfacció, i la literatura és una bona manera de fer-ho. Jo sempre dic que la dona, els fills, la família i els amics són el que fa que la vida sigui feliç, però que la literatura és el que fa que la vida tengui sentit. En cap cas vull que soni pedant, i per això el que ara diré hauria de sonar solemne i irònic a la vegada, però fer literatura és com ser un eremita que creu en Déu, s’hi consagra fanàticament i es tanca dins d’una cova a resar. L’important no és la transcendència, l’existència (o no) de Déu: l’important són l’eremita, l’oració i la cova.
És cert que un excés d’insatisfacció pot ser malaltís i et pot abocar a la desesperació, però un excés de satisfacció seria encara pitjor: seria paralitzant.
Ets un tuitaire i articulista actiu, sense massa pèls a la llengua a l’hora de criticar les notables dosis de dolenteria i inframentalitat de l’espanyolisme rampant. Et consta que els mitjans on col·labores hagin rebut alguna mena de pressió per moderar-te o fer-te callar? I tu, a nivell particular, n’has estat víctima?
No, jo no tenc constància de cap pressió en particular més enllà de la dels tuitaires que etiqueten els diaris Ara i Última Hora i els diuen “mireu quina mena de gent fa feina amb vosaltres”, confiant que em facin fora.
Pensava més en el gran diari de Mallorca, l’Última Hora.
A l’Última Hora hi cap de tot: des del paio d’extrema dreta espanyolista que deixa anar la seva infame diarrea mental fins al pancatalanista més explícit. És una de les grandeses del diari, i a la vegada un dels seus problemes. L’Última Hora és un rotatiu ecumènic i, en aquest sentit, jo sempre m’hi he sentit molt tranquil. Ningú de la direcció m’ha tocat el crostó per les meves opinions ni m’ha marcat cap límit a l’hora d’escriure. Sempre m’han donat llibertat total, entre altres coses perquè quan em varen demanar de col·laborar-hi ja sabien què pens i com dic el que pens.
Sé que ets dels pocs crítics literaris que puc llegir amb garanties de fiabilitat perquè t’he vist assenyalar defectes de l’obra d’autors amb qui has interactuat amicalment a les xarxes socials. Quina opinió en tens, tant de la crítica literària com de la qualitat i el funcionament del sistema editorial en català?
Jo com a ressenyista o crític no em tenc per un xèrif justicier, ni som un destraler impietós, però sí que quan fas ressenyes has de dir el que penses dels llibres que llegeixes, perquè si no ho fas acabes cohibit i deformant-te a tu mateix. Algun cop he fet alguna ressenya negativa d’algun llibre l’autor del qual, i ho sé de bona font, m’odiarà tota la vida. Però escolta, això són gangues de la l’ofici i de la vida i, en realitat, no em sap gens greu que determinada gent m’odiï.
Si ens focalitzem en el panorama literari català, podem dir que funciona molt bé tant a nivell de producció com de crítica. Ho dic sense cofoisme i admetent els problemes estructurals que pugui tenir, però jo no em crec aquell discurs que diu que la crítica literària no garbella bé els autors, és acrítica, tot ho celebra. Hi ha crítics mediocres i pusil·lànimes, però n’hi ha de bons i honestos. És més, sovint aquesta sonsònia acaba sent un tòpic més entre tants. Aquest estiu vaig anar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada per a participar en un debat sobre crítica literària, i poc abans havia llegit un reportatge en no record quina revista nord-americana que feia una panoràmica de la crítica literària al món anglosaxó. I, ves per on, deien exactament el mateix que es diu aquí: que si la gent no s’atreveix a criticar perquè es coneixen tots (ja em diràs tu, als Estats Units, que tenen 330 milions d’habitants!), que si hi ha el peatge que tens relació amb una determinada editorial i, per tant, ja no en criticaràs cap llibre, etc. Tot és millorable, però al nostre país hi ha molta gent que fa ressenyes amb seriositat, honestedat, bona prosa i desplegant idees estimulants. Moltes vegades, aquestes crítiques sumàries a l’exercici de la crítica fa la sensació que venen de gent ressentida que fa aquests retrets per revestir intel·lectualment unes ferides que en realitat són molt personals.
En tot cas, un retret que sí que faig a la crítica literària catalana és que parla molt poc de literatura en català, perquè al crític li pot suposar enemistar-se amb massa gent per una retribució modesta. La derivada és que molta gent prioritza la crítica de llibres bons i ben traduïts de literatura estrangera. Jo sempre dic el mateix: els suplements culturals dels diaris en català haurien de pagar més per les ressenyes de literatura en català que per les de literatura estrangera, això incentivaria que se’n fessin més. Hi ha llibres de literatura catalana excel·lents dels quals no se’n xerra gairebé gens, especialment si són d’editorials independents de Mallorca, del País Valencià o d’algun territori català que caigui un poc lluny de Barcelona. Aquesta és, per a mi, la gran mancança. Com deia Porcel, “el problema no és la literatura catalana, el problema és Catalunya”. És a dir, el problema és que tenim una cultura potent que no té un país amb prou força lectora, mediàtica i política sobre la qual sostenir-se. A TV3 mateix, i si descomptes el programa d’en Xavier Grasset, en general es para molta més atenció als escriptors en castellà que als escriptors en català.
El problema és que tenim una cultura potent que no té un país amb prou força lectora, mediàtica i política sobre la qual sostenir-se.
D’un gran consens lingüístic a les illes, en què fins i tot el PP autòcton de Gabriel Cañellas era defensor de la unitat i la promoció de la llengua, hem passat a tenir una dreta madrilenyitzada que ja no defensa “lo nostro” més enllà del folklore gonellista. A això, caldria afegir-hi un PSIB que, després de l’etapa de Francesc Antich, està cada cop més sucursalitzat, fins el punt de fer els ulls grossos davant l’infrafinançament colonial que pateixen les Balears, l’incompliment del Decret de Mínims a les escoles concertades, o les aberrants i consuetudinàries agressions contra els catalanoparlants que es produeixen a la sanitat illenca. A quins factors atribueixes aquest enorme retrocés?
Als anys 80, a nivell espanyol, un cert complex per les atrocitats que el castellanisme havia perpetrat va dur l’Estat a respectar fins a un cert punt la pluralitat lingüística i cultural. Amb el pas del temps, la mala consciència s’ha esfilagarsat i ja no només no hi ha cap penediment, sinó que ha reemergit un orgull superbiós que vol recuperar la seva essència i vol imposar-se a tothom i per tot.
A nivell de Mallorca, hem de vigilar amb la imatge de Gabriel Cañellas defensant “lo nostro”, perquè parlam d’un home que tenia una idea tan folklòrico-antropològica de la mallorquinitat que considerava absurd el simple fet que s’escrivissin novel·les en català. No estava madrilenyitzat perquè era mallorquí i no castellà, a diferència de José Ramón Bauzá, que sí que va néixer a Madrid i tots els seus referents són castellanoespanyols. Ara bé, cal tenir present que, quan Cañellas governava a les Balears, a Madrid hi ostentava el poder el PSOE. Per tant, defensar “lo nostro” era per a ell una argúcia política per a desgastar els socialistes. Si hagués tengut a Madrid un govern del PP, no tenc cap dubte que Cañellas hauria obeït el que li haguessin manat els jerarques madrilenys, i ben de gust. I el mateix val per als pactes de progrés. Quan hi va haver el primer Pacte de Progrés (1999-2003), presidit per Antich, qui governava a Madrid era Aznar, i això li va afegir, també, un plus de combativitat. En canvi, tant durant el segon Pacte de Progrés com en la legislatura actual, el PSIB s’ha comportat com a PSOE perquè qui té la paella pel mànec a Madrid són ells mateixos, i els d’aquí se subordinen als d’allà, sempre i amb tot.
A tot plegat, cal afegir-hi que la societat mallorquina ha experimentat una mutació molt forta amb l’arribada –per raons econòmiques– de gent nascuda fora, la qual té un marc mental exclusivament espanyol, o, si no espanyol, gens ni mica mallorquí i autocentrat. La mallorquinitat està cada vegada més diluïda i interferida. Si ja són difícils les coses per a Catalunya, en què la història i les institucions són sòlides i arrelades, i amb una ciutadania més compromesa i una base numèricament major, doncs imagina’t Mallorca… La Mallorca que va existir durant segles en termes etnoculturals, amb el turisme de masses ha quedat arrasada. Ara mateix, no només som una minoria nacional a ca nostra, sinó que som, a més, una minoria poc articulada. És un fet que hi ha molts mallorquins, o molts ciutadans de Mallorca, que viuen més a Tele 5 que a Mallorca, per la qual cosa és utòpic pensar que partits de país com Més o El Pi els puguin arribar a convèncer perquè els votin.
La Mallorca que va existir durant segles en termes etnoculturals, amb el turisme de masses ha quedat arrasada.
El teu pare, Damià Pons, és ex-conseller d’Educació i Cultura i un dels fundadors del PSM-Entesa Nacionalista. Entenc, per tant, que la defensa de la llengua com a element identitari troncal l’has mamat a nivell familiar. Què en penses, del procés de descafeïnament nacional pel qual han apostat de manera estratègica i més o menys paral·lela Compromís, Més per Mallorca i ERC?
Jo crec que Més està en procés de rectificació, perquè s’han adonat que és un error. Es pensaven que descafeïnant-se nacionalment i fent seguidisme de Podemos arribarien a més gent, i s’ha comprovat que no. En aquesta renúncia a defensar la llengua i la cultura pròpies, també hi havia el complex, per mi incomprensible, davant les esquerres espanyoles i el seu discurs trampós que diu que no es pot ser d’esquerres i nacionalista. Però si l’esquerra espanyola suposadament transformadora són uns ultranacionalistes desbocats! Els partits de país han de ser capaços de bastir un discurs que sigui lleial a un marc propi en termes lingüístics i culturals sense semblar uns fanàtics destructors d’altres llengües i cultures, i això en realitat és molt bo de fer, perquè els destructors d’altres llengües i cultures són els espanyolistes, i ja està. De vegades es diu: primer la independència, després la llengua. No, perdona: sense llengua, no hi haurà mai independència, ni benestar, ni justícia, ni drets, ni llibertat, ni res. Això és una qüestió que tots els partits sobiranistes haurien de tenir claríssim: sense llengua no hi ha ni autoconsciència, ni autocentrament, ni identitat, ni capacitat de fer un projecte no subsidiari de Madrid, ni absolutament res.
I és que no cal inventar la pólvora. El PSM dels anys 80 i 90 ja tenia una triple pota: justícia social, ecologisme i reivindicació lingüístico-cultural, és a dir, nacionalisme d’alliberament. Aquests són els tres vectors que hauria de seguir el catalanisme i l’independentisme arreu. Volem un món tan just a nivell social com sigui possible, volem un món que no sigui vist com un botí de recursos naturals que l’ésser humà pugui depredar sense límit i volem preservar la riquesa cultural del món, i la millor manera de fer-ho és preservar la contribució que nosaltres, com a nació diferenciada, hi feim amb la nostra llengua i la nostra cultura. Que després et diuen nazi per defensar el que ets i el que vols? Idò que t’ho diguin: que un nacionalista espanyol, hereu dels aliats dels nazis, t’acusi de nazi, no és un motiu de vergonya ni de preocupació, és un honor. A més, la lluita política és això, i tu has d’estar preparat perquè t’ataquin. Un dels problemes dels darrers anys és que no només hem perdut políticament, sinó que hem renunciat a l’argumentari propi.
Sense llengua no hi ha ni autoconsciència, ni autocentrament, ni identitat, ni capacitat de fer un projecte no subsidiari de Madrid, ni absolutament res.
Ha estat una derrota discursiva…
Més que una derrota discursiva, hauríem de parlar d’una deserció discursiva. Si quan t’ataquen no rebats, no contraataques i els permets difamar-te mentre t’inventes excuses i contrafàs els teus arguments, senyal que ets pusil·lànime i que vius totalment acomplexat. De fet, i especificant més, hi ha poques coses que em resultin més grotesques que l’acomplexament d’un sobiranista mallorquí o català davant d’un progre espanyol. Si ens han de guanyar, que sigui perquè són més forts, però no perquè nosaltres som més covards i idiotes. I ara, en molts de moments, sembla que si ens guanyen és perquè nosaltres som més idiotes. I més covards.
Que un nacionalista espanyol, hereu dels aliats dels nazis, t’acusi de nazi, no és un motiu de vergonya ni de preocupació, és un honor.
Com veus el futur de la llengua tant a les illes com a la resta de Països Catalans? Quins ingredients serien necessaris per poder-nos-en sortir?
Per començar, el que hauríem de fer tots els catalanoparlants preocupats per la llengua és fer-la servir amb una permanent normalitat. És veritat que amb això no n’hi hauria prou, però seria un gran pas endavant. El conflicte lingüístic existeix, però també és cert que hi ha molts nouvinguts a Mallorca i Catalunya que, a la mínima que poguessin, incorporarien el català. I no només això, és que n’hi ha molts que l’han incorporat i que n’estan orgullosíssims… Tu no pots esperar que un llatinoamericà o un magribí es facin seu el català si tu com a catalanoparlant no l’hi parles. Un segon pas seria que els partits, les institucions i les entitats que diuen que fan feina per l’idioma la fessin de debò.
Com va viure una persona inquieta com tu el parèntesi pandèmic? Molta gent va viure la situació com una distopia feta realitat. Com que se sol dir que els poetes teniu un punt visionari, quin futur creus que ens espera, com a humanitat?
Jo vaig viure l’adveniment pandèmic d’una manera molt singular. Resulta que el 20 de gener del 2020 em va agafar una grip molt forta que em va deixar en fora de joc uns dies. Quan semblava que ja m’estava recuperant, una nit, abans d’anar a dormir, em vaig administrar Ventolín i, tot d’una, em vaig notar una forta opressió al pit. Em vaig allitar i, com que m’era impossible de dormir, vaig acabar a Urgències. Allà em van dir que estava tenint un infart. Jo no entenia res: som jove, no tenc problemes de salut, m’agrada la festa però també faig esport… Em van tenir uns dies ingressat i el metge, després d’explicar-me que aquelles setmanes estaven atenent un pic insòlit de crisis cardíaques, va atribuir la miocarditis que havia tengut a un virus. “Pot ser un de trenta mil virus”, em va dir. Vaig estar ingressat a l’hospital deu dies, i va ser aleshores que varen començar a sortir les primeres notícies breus sobre el virus de Wuhan…
Vaig passar un febrer de convalescència a casa, medicat i a mig gas, de tal manera que, quan ens van obligar a baixar el ritme a tots, a mi ja no em va venir de nou. Si l’aturada pandèmica m’hagués enxampat amb el ritme frenètic de l’any anterior (havia estat a Barcelona diverses vegades, havia passat un mes a Nova York amb la família, havia anat a París, a l’Aràbia Saudita, etc.), no sé pas com l’hauria entomada. Però, com que em va agafar amb les pulsacions baixes i molt reclòs en mi mateix i en la família, la veritat és que tinc un record magnífic del confinament. Posteriorment vaig llegir que una de les afeccions que causava el coronavirus eren les miocarditis, però mai no he sabut del cert què és el que vaig tenir. Mig any després em van comunicar que ja estava refet del tot, sense seqüeles, i vaig experimentar una explosió d’energia biològica, intel·lectual i anímica formidable.
Si em preguntes per la visió general del món que ens espera, em sembla que en aquests moments no hi ha massa motius per a ser optimistes. Una de les coses que m’amoïnen és el retorn a l’autoritarisme invasiu dels grans poders tant estatals com macroempresarials, que generen una sensació doble de fatalitat i d’impotència, de pensar que “les coses són com són i jo no hi puc fer res”. Això provoca que els individus siguin i se sentin cada cop menys protagonistes de la pròpia vida i la pròpia història, i que puguin caure en l’antipolítica. Perquè el fonament de la política, al capdavall, és creure que les coses poden ser diferents de com són.
Si ens han de guanyar, que sigui perquè són més forts, però no perquè nosaltres som més covards i idiotes. I ara, en molts de moments, sembla que si ens guanyen és perquè nosaltres som més idiotes. I més covards.
Mentre preparava l’entrevista hi pensava: quina és la teva relació amb el gènere teatral?
Al teatre, hi vaig anar molt durant una època amb l’amic i periodista teatral Andreu Gomila. Ell tenia entrades gratis per coses de feina i de vegades m’hi convidava. Hi vaig veure algunes obres magnífiques, com Rock’n roll de Tom Stoppard fet per Àlex Rigola, Après moi, le déluge de la Lluïsa Cunillé i el Calígula de Camus fet per Ramon Simó. No puc dir, però, que sigui dels gèneres que més conec o que més m’interessin.
Ets un gran serièfil. Recomana’ns tres sèries que hem de veure tant sí com no.
Te’n diré tres que no són de les més canòniques però que m’han agradat molt: The Shield, que posa el focus sobre un policia corrupte de Los Ángeles; The Knick, que retrata un hospital de Nova York a finals del segle XIX i principis del XX; i la minisèrie Generation Kill, sobre la guerra de l’Iraq.
Et toca triar: Baudelaire o Rimbaud.
És un refotut dilema, però triaria Baudelaire, perquè és l’autor del llibre més perfecte, més net i més brut, més moral i més immoral, més benèfic i malèfic alhora, de tota la història de la literatura: Les flors del mal, un llibre insondable, inacabable. Ara bé, sempre dic que una de les millors coses que li poden passar a una persona és descobrir la figura i l’obra de Rimbaud a una edat primerenca, d’adolescent. Suscita una fascinació iniciàtica com res més a la vida. Però jo ja tinc quaranta-un anys i, per tant, em qued amb Baudelaire.
El teu novel·lista internacional preferit és…
En Philip Roth, sens dubte. De Roth, me’n meravella la seva mescla d’animal salvatge i d’home de cultura, la seva capacitat per a ser grotesc però també sublim i, en definitiva, els seus contrastos i les seves contradiccions, que es converteixen en literatura –és a dir, que ell formalitza– sense necessitat de domesticar-les.
Digue’ns alguns dels teus hobbies més banals.
Estar amb la família, mirar partits de la NBA i de futbol per la tele, fer cerveses amb els col·legues i amics (a fe de Déu que, de tant en tant, això m’agrada molt!) i passejar després de sopar sense cap destí concret per algun lloc on hagi viatjat.
Defineix-te amb dos adjectius.
Vitalista i contradictori.
Acaba la frase. D’aquí a 20 anys, en Pere Antoni Pons…
Continuarà escrivint i llegint tantes hores i amb tanta passió, tantes ganes i tanta ambició com sigui possible.
