Ha passat menys d’un any des que Rufián sortia al faristol a dir que ERC havia blindat la immersió lingüística. El cert és, però, que el Tribunal Suprem (T.S.) s’ha encarregat d’aigualir la ja prou agredolça notícia de la quota del 6% de produccions en llengües “cooficials” a les plataformes online (que, per cert, també ha anunciat el mateix Rufián, amb l’escepticisme que se’n pot derivar), i ha imposat el mínim del 25% de castellà a les hores lectives en matèries troncals. Si hi afegim el 10% obligatori d’anglès, ens resta un topall del 65% en català, que esdevindrà més aviat un 55% si comptem que molts projectes lingüístics dels centres inclouen un tractament integral de les llengües (AICLE), fent que una altra assignatura sigui vehiculada en anglès.
A tot això li hem de sumar la dada que recentment va fer pública la Conselleria d’Educació: només un 46,8% dels professors s’adreça sempre o gairebé sempre en català als alumnes. Tenint en compte que aquest percentatge deu ser molt menor als centres amb majoria d’alumnes castellanoparlants, crec que podem afirmar amb rotunditat que la immersió no existeix, car la immersió ho és per a aquells que no tenen com a pròpia la llengua vehicular. Els catalanoparlants, en un sistema educatiu on la llengua vehicular és el català, no es troben en un sistema d’immersió lingüística.
Vist el panorama, el que molts pensàvem en la intimitat comença a ser expressat en públic: la immersió és morta i cal anar cap a un sistema de dues línies. El que era bo, i jo personalment defensava, fa deu anys, ara és una xacra. Hi ha tres factors decisius que han canviat: la demografia, el sistema educatiu i la legitimitat del castellà. Comencem pel darrer.
D’ençà de la irrupció de Ciutadans, els consensos lingüístics que emanaven del la Llei de Normalització Lingüística del 1983 (unanimitat), la Llei de Política Lingüística del 1998 (102 a favor i 25 en contra, PP i ERC, aquest darrer per poc ambiciosa) i l’Estatut del 2006 (la proposta del Parlament, 120 a favor i 15 en contra) s’han anat esquinçant. Actualment, seria impossible aprovar cap de les lleis esmentades amb un consens semblant. Val a dir que la victòria de Ciutadans ha vingut sobretot per l’acceptació d’alguns dels seus postulats per part del catalanisme, avui transformat en independentisme, com el bilingüisme social i l’equiparació del català i el castellà com a llengües de Catalunya, amb la mateixa legitimitat.
Aquesta legitimitat atorgada ens trasllada cap al segon punt, el sistema educatiu. Com es pot sancionar un funcionari o treballador que no compleix la Llei de Normalització Lingüística (vehicularitat del català), si utilitza una llengua que els qui haurien d’aplicar el règim sancionador han legitimat? La laxitud en l’aplicació de la LNL en els últims 15-10 anys ens ha dut a la situació actual. Ja fa temps que s’alertava del retrocés des de diferents àmbits, però ha hagut de passar la tempesta del procés perquè l’alerta es prengués seriosament; massa tard. L’estocada final d’aquest sistema que, paradoxalment, només s’aplica on menys urgència n’hi ha, l’ha donada el TS. Però no ens oblidem que la “immersió” ja era un zombi per manca de zel en l’aplicació de la LNL.
Per si no fos poc, Catalunya ha experimentat uns canvis demogràfics extraordinaris els últims 20 anys, augmentant un 25% la població (per via immigratòria, no pas de natalitat). La composició lingüística a les aules ha esdevingut molt complexa. No hi ha dades públiques sobre la composició que tenen, malgrat que la Conselleria les té (qui sap si les utilitza) ja que les famílies reben un formulari on, entre d’altres coses, indiquen quina llengua es parla a casa. La meva estimació és que la proporció de catalanoparlants inicials entre 3-15 anys deu ser de vora el 30%. No cal ser un geni de les matemàtiques per a veure que a Catalunya hi ha més casos en què els catalanoparlants són menys d’un 20% de l’aula, que no pas més d’un 60%. En aquest punt, qui s’ha d’assimilar a qui? La vehicularitat del català pot fer decantar la balança quan les proporcions són equilibrades, però, amb un sistema educatiu cada vegada més basat en projectes (menys intervenció del professor), la línia única es converteix en una eina castellanitzadora dels xiquets catalanoparlants, més que no pas catalanitzadora de la resta. Evidentment, a tot això cal sumar-hi la decadència de l’audiovisual infantil i juvenil en català.
Un cop entesos els canvis ocorreguts, cal comparar els pros i contres d’anar cap a un model de dues línies. Comencem pels contres:
El pitjor contra que hi veig és el d’acabar de legitimar el castellà. Acceptar dues línies, una amb vehicularitat del castellà i una altra amb vehicularitat del català, implica anivellar-les, acceptar el castellà com a llengua endògena. El cert és que posar-se maximalista després d’haver renunciat a tot seria bastant absurd i, a més, al capdavall són els partits independentistes, que han legitimat el castellà els darrers 10 anys. De tota manera, és un debat a considerar.
Un altre contra és el de renunciar a una part de la població, assumir la no catalanització d’aquells que anessin a la línia castellana. No cal enganyar-se, si un alumne castellanoparlant en un entorn castellanoparlant (entorn físic i virtual) només fa 3 hores de català a la setmana, en el millor dels casos tindrà un bon coneixement passiu del català un cop acabada l’ESO. Val a dir que aquesta és la realitat en molts casos, amb la diferència que en aquest cas no se li regalaria un C1 de català.
L’últim contra que hi veig és el de l’amenaça a mig termini que això suposaria per a l’administració. Si els estudiants d’una línia no obtenen el C1, això els impediria de treballar a l’administració sense haver de treure-se’l prèviament. Aquest fals “greuge” podria ser utilitzat pels tribunals espanyols per eliminar el requisit de català per treballar a l’administració. Penso que una manera d’evitar-ho seria anivellar el terreny de joc, fent que en acabar l’ESO hi hagués un examen de català (i de castellà i d’anglès) homologat que permetés obtenir aquests títols. És evident que els percentatges d’assoliment serien diferents, però la igualtat d’oportunitats existiria.
Pel que fa als avantatges, el primer de tot seria evitar la castellanització dels xiquets catalanoparlants, entenent que els seus pares triarien la línia en català, ja que no serien una minoria a la seva aula. El segon avantatge no és, com el primer, purament resistencialista, sinó que cal entendre que hi hauria moltes famílies no-catalanoparlants que triarien la línia en català, bé perquè és el sistema en què van estudiar ells, o perquè creurien que seria el millor per als seus fills, o perquè, simplement, no hi hauria quòrum per a una línia en castellà a prop de casa seva. És complicat de fer estimacions, però no seria una bogeria pensar que la línia en català tindria entre un 50% i un 80% dels alumnes. Per tant, fent classes mixtes de catalanoparlants i de no-catalanoparlants (de famílies favorables al català), la capacitat d’integració lingüística d’aquests darrers seria molt major; podríem, doncs, acollir molts més nous catalanoparlants. Un altre avantatge seria que, un cop recuperada la legitimitat del català almenys per a aquella línia, la capacitat d’aplicació seria total. Fins i tot es podria estendre la vehicularitat del català al pati, a través de l’esbarjo dirigit, com ja es fa en algunes escoles a primària.
Més enllà de tots aquests beneficis purament sociolingüístics des del punt de vista del català, cal afegir-hi els avantatges polítics. Aquest punt és el que he dubtat més a fer públic, però he arribat a la conclusió que la manca d’escrúpols que té Espanya per perpetrar l’etnocidi contra els catalans s’ha de combatre sense embuts i, si cal, també sense escrúpols. És més: no som pas nosaltres qui hem matat la “immersió”. Així doncs, els beneficis polítics són aquells que es derivarien a llarg termini de tenir una línia en català amb millors resultats que la línia en castellà, que correria el risc de convertir-se en un gueto. Aquest és un resultat previsible si mirem la composició demolingüística de Catalunya. L’anomenat “efecte company” és clau en l’educació. La més que previsible degradació de la línia en castellà, a més, faria que decaigués en qüestió de pocs lustres (potser tornant a la línia única en català, re-legitimada). Mentrestant, el diferencial educatiu entre les dues línies s’acabaria traslladant al mercat laboral, als llocs de poder, a l’administració i fins i tot als resultats electorals, ja que per un major nivell educatiu la participació electoral és notablement més alta.
Per últim, cal comentar que els pros i contres no són homogenis a tot el país. La segregació protegeix les minories de la seva assimilació. Per això, com a catalans, ens convé allà on som minoria, i és totalment desaconsellable allà on som majoria. Aquí, però, hi tenim un punt a favor: els catalanoparlants són majoria generalment a zones densament poc poblades. Això fa que, si una minoria no catalanoparlant volgués la línia en castellà, podria no tenir prou quòrum a la seva vila, i que només ajuntant diversos municipis de la comarca s’arribés a la massa crítica. És difícil d’imaginar que els pares estiguessin disposats al sacrifici de portar el nen a una escola no propera per la seva preferència per la línia castellana. En canvi, allà on la demanda per la línia en català fos més baixa, seria més fàcil arribar a un quòrum a una distància assequible, ja que seria en zones densament poblades. Per tant, l’aplicació de la doble línia podria presentar avantatges allà on en té, però evitar els desavantatges allà on en té per manca de massa crítica de la demanda per la línia en castellà. Aquesta proposta pretén exposar els beneficis sociolingüístics (i polítics) del canvi de model, però, com que no és el meu camp d’expertesa, no té en compte la factibilitat legal del canvi. Cal oblidar-nos del tòtem de la “immersió” lingüística i tenir un debat sincer sobre el canvi de model.
