Fa ja un mes que els catalans vam celebrar aquella nostrada tradició d’anar a votar abans d’esgotar una legislatura completa. Ben bé algú podria pensar que som una democràcia tan ben consolidada i avançada que no sabem viure sense consultar l’opinió ciutadana cada 4 dies. No cal que expliquem la fal.làcia d’aquest argument previ: aquí votem cada 4 dies perquè els ciutadans votem reiteradament “malament”, i perquè hem reconvertit els nostres líders forts i excelsos del passat en uns tòtils “menjaenquestes”.
Enmig de l’eufòria independentista per haver assolit més del 50% dels vots per primer cop des de la Guerra Civil espanyola, algunes persones, l’independentisme dels quals és indubtable, ja van començar a advertir de la catàstrofe que suposa, tant per a Catalunya com per al moviment independentista, que la dreta catalana hagi quedat tocada de mort. De fet, aquesta preocupació hauria de ser compartida entre tot aquell català que s’estimi Catalunya, sigui quina sigui la seva ideologia. Tant se val si és independentista o espanyolista, federalista màgic, d’esquerres o de dretes. Perquè el que realment importa és que entre aquells qui condicionen i condicionaran la política catalana no n’hi ha un de sol que ho faci mirant pel bé de la iniciativa privada.
Actualment ens trobem en un panorama rar on tota la dreta està monopolitzada per l’espanyolisme. I hi afegiríem, si ens ho permeteu, monopolitzada per l’espanyolisme més caspós. No cal ser un geni del mal per entendre que un país, i més un estat sobirà, que no disposi d’una dreta forta no podrà mai ser considerat una democràcia plena. Estarà sempre condemnat a ser una democràcia de segona (poc més que una “dictatova”). Ens ensumem que alguns independentistes de l’esquerra radical deuen estar ben reginjolats amb aquesta idea, però entenem, o voldríem pensar, que aquesta no és l’aspiració de la majoria de catalans.
Tampoc cal oblidar el mal que implica per a una economia no disposar de forces polítiques que defensin les empreses i el propi empresariat, i els seus interessos. De crear un ecosistema hostil amb el sector econòmic privat només en podríem treure una lenta però important fuga d’empreses (allò post 1-O semblaria un joc de nens en comparació), una caiguda en picat de la creació de startups, fuga de capitals i les consegüents pèrdues massives de llocs de feina i caigudes de recaptació d’impostos que els fets anteriors provocarien. No cal recordar que la sanitat i l’educació públiques, tan defensades per l’esquerra, no es paguen amb diners caiguts del cel.
Això no és una broma, i comença a ser perillós. El model de país que, tan progressistament i alegre, estem dissenyant, ens porta directes a l’absoluta ruïna i misèria dels nostres fills, néts, i pròpia. Despertem, perquè no serà senzill de refer-nos un cop haguem tocat fons. I aquest fons comença a fer-se visible.
Si tant anhelem que Catalunya torni a ser rica i plena, caldria començar a pensar com fer d’aquest petit tros de terra un lloc ric i ple. I això no s’aconsegueix penjant pancartes, pintant els carrers de coloraines, criminalitzant la iniciativa privada, atacant l’escola concertada (model típicament català que prové d’una manera de fer pròpia que ens dugué la riquesa que ara hem perdut), fomentant l’okupació, o mantenint i apujant impostos únics a tota Europa. El país va directe a la residualitat econòmica i, amb l’excusa fal.laç de l’eixamplement de la base, els partits majors de l’independentisme ens duen pel camí del pedregar pel que fa a qüestions econòmiques. Som a poques legislatures de convertir-nos en una províncieta espanyola de tercera divisió. I, per si això no fos prou dolent per si mateix, recordem que últimament a Catalunya ens agrada esgotar les legislatures al cap de poc més de 4 dies.
Tota aquesta reflexió que fem sobre la Catalunya esquerrana és perfectament traslladable al moviment independentista.
Un moviment polític ni serà seriós, ni serà pres en consideració, ni tindrà opcions reals de victòria si no és veritablement transversal. I ara mateix no ho és. Actualment l’independentisme és d’esquerres, purament i sectàriament d’esquerres. Malauradament per a nosaltres, avui en dia l’únic moviment polític transversal a Catalunya és l’espanyolisme. Estem deixant aquesta fortalesa a l’adversari en pro d’una idea idiota, que s’ha implantat només a Catalunya, que diu que ser de dretes és dolent i ser d’esquerres és bo. Pensem-hi bé perquè a Europa, i a tot Occident, això també s’ho miren. També s’ho miren, i cal saber que ningú vol un tros de terra arruïnat i radicalitzat en l’esquerra més antioccidental d’Europa ocupant una posició geopolítica important enmig del continent.
Per si tot això no fos prou, valdria la pena recordar que l’independentisme poc més podrà créixer per l’esquerra. S’ha intentat i en part s’ha aconseguit. S’ha picat molta pedra i s’ha arribat fins on s’ha pogut. D’on no n’hi ha, ni en raja ni en rajarà. Per altra banda, la dreta ha quedat completament oblidada per l’independentisme i s’ha deixat caure, completament, en mans de l’espanyolisme. De debò ningú ha mai pensat que potser hi ha gent que abraça els partits unionistes, no per la seva posició nacional sinó, per la seva posició en temes econòmics i socials? Caldria fer-hi una reflexió, doncs. La mateixa lògica que accepta com a vàlida la teoria que diu que un votant espanyolista d’esquerres pot acabar votant independentisme si aquest és prou d’esquerres, hauria d’acceptar que un votant espanyolista de dretes pot acabar votant independentisme si aquest és prou de dretes. La diferència entre ambdós casos és que fa anys que s’intenta d’aconseguir la primera opció (i en part s’ha fet), però mai hem provat d’intentar la segona. Potser ens enduríem una grata sorpresa.
