Aquest article és un exercici de teràpia i de crida a l’acció a parts iguals. És un exercici de teràpia perquè el procés ens ha deixat a tots molt tocats, cadascú a la seva manera. La política és, també, psicologia. I a mi, com a molts altres, els darrers anys m’han deixat una barreja de ràbia continguda, pessimisme i manca de confiança en el país i en el futur. Frustració.
Aquesta frustració no és només producte de la manera com es va conduir el procés independentista. També és una frustració fruit de la constatació que tots els problemes que el país arrossegava no només no els hem pogut resoldre amb la independència sinó que, ben al contrari, el fracàs del procés els ha fet aflorar amb més força i claredat que mai. És un desequilibri atroç entre expectativa i realitat, entre el que ens pensàvem que som, el que podríem haver estat, i el que hem acabat esdevenint.
La Catalunya d’avui és un país sense lideratges –alguns, encara vigents, ens cal renovar-los urgentment-, amb una llengua en retrocés, una quantitat de nouvinguts que sembla impossible d’integrar, una economia que queda lluny dels anys daurats de la revolució industrial i unes problemàtiques socials i de seguretat a l’ordre del dia. En aquest context, hi ha tot de nacionalistes catalans que eren de bona fe i que ara, senzillament, ja no en tenen, de fe. Tenen –tenim- ganes que peti tot. Però aquí no petarà res.
Volem que peti tot perquè ho viuríem com un alliberament. Seria una forma de descansar, de deixar la lluita. Que tot peti ens permetria dir que ho veieu, com teníem raó? És la satisfacció del profeta de l’apocalipsi quan el planeta comença a explotar. Com que els malalts de la política i del país som això –malalts-, tampoc podem deixar-ho estar, i és clar: el fet que petés tot ens donaria l’excusa per dedicar-nos a una altra cosa.
Però aquí no petarà res, estimats. El que ens espera, si no hi posem remei, és un esllanguiment llarg i sostingut que ens acompanyarà tota la vida. La nació catalana és massa dura de pelar per abandonar-nos d’un dia per l’altre. Ni tan sols aquest favor, ens farà. Per contra, mentre es va apagant a poc a poc, ens donarà un caràcter amarg, pessimista, malhumorat i rondinaire fins al final dels nostres dies. No hi haurà un tall net. Per tant, que ningú s’enganyi respecte les vies ràpides al suïcidi nacional. Què us vull dir? Que, fet i fet, és millor comtinuar lluitant perquè la rendició no ens lliurarà de cap dolor.
Una actitud ressentida i amargada no ens pot aportar res de bo, ni en termes de salut mental ni de salut nacional. Acabi com a acabi tot plegat, encara queden dècades per davant i una cosa o altra haurem de fer. La nació catalana pot desaparèixer, que ningú en tingui cap dubte. Però no la salvarem des de la lamentació, les actituds de ploramiques o el cinisme. Tampoc des del pessimisme científic, que no és més que una forma d’esnobisme: “pobrets, els altres, que no saben que ens extingirem!”
En un país en el qual cada cop tenim més població nouvinguda –i més filles i fills d’aquests nous col·lectius, que aviat seran majoria-, el manteniment de la llengua i nació catalanes, i la integració de les noves generacions, és l’únic camí. No hi ha cap alternativa. I no vull enganyar ningú, ni vendre discursos naïfs a aquestes alçades: no tenim la capacitat d’integrar tothom. Els nombres són molt grans, i les capacitats són limitades, però caldrà fer-ho fins on arribem.
La gent que hem nascut aquí, o que tenim alguns avantpassats de fa generacions, tenim la responsabilitat de ser el model per als qui han arribat no fa tant. Hem de brillar més que mai, hem de fer coses grans mentre comtinuem sent catalans per tal que els nouvinguts vulguin ser com nosaltres. Molts no s’hi interessaran, és cert. Ja hem dit que no podem arribar a tothom, però sí que podem salvar la papereta. La nació catalana que pot sobreviure és la de l’Aitana i l’Alèxia, el Carles Porta i The Tyets. I també la del professor de català del Consorci de normalització lingüística que pica pedra cada dia, la de la presidenta d’una colla gegantera que ha animat alguns nouvinguts a entrar-hi, o la del ciutadà que intenta fer consum de proximitat i en català.
Deixem a banda l’amargor que ens provoca el que no hem pogut fer i el que no podrem fer, i centrem-nos en el que cal fer. El moviment és la cura de la depressió. Davant la incertesa i la por, la feina. Davant els romanços i les cabòries, acció.
