L’economista Teodor de Mas, especialitzat en qüestions de màrqueting, ha publicat a l’editorial Columna el llibre Fer diners. Un mètode judeocatalà per estalviar i fer-se ric, que ja ha exhaurit gairebé tres edicions. Per tant, es tracta d’un llibre que no només ha tingut una bona promoció mediàtica (darrerament hem vist l’autor a diversos mitjans escrits i al Tot es mou de TV3 i El Fax de 8tv), sinó que té notables qualitats intrínseques. Nascut el 1973 a Barcelona, de Mas és vallesà d’adopció i actualment resideix a Sant Cugat del Vallès.
El llibre està organitzat en vuit parts, cadascuna de les quals es correspon amb una branca de la teva familia, dipositària d’uns valors o especificitats que a tu t’han marcat. Per què el títol Fer Diners, i què és el “mètode judeocatalà per fer-se ric”?
Un llibre sempre té una tesi, una idea primigènia que fa que s’acabi escrivint. La meva tesi és que la tradició familiar de la qual provenim influeix en la manera com ens gestionem emocionalment i econòmicament. Aquesta és la gènesi, i a partir d’aquí vaig decidir estructurar el llibre en vuit cognoms. He desenvolupat què m’ha transmès cada branca a partir d’un anecdotari concret, el seu tarannà, la gestió que van fer del patrimoni de què disposaven, la seva garreperia o generositat, etc. Tot, amb la voluntat d’evidenciar com el pes de les generacions influeix el nostre dia a dia. És un llibre especialment pensat per als meus fills, per explicar-los que els de Mas som i funcionem així, però el cert és que ha interessat més enllà. Interessa als catalans, potser algun dia als espanyols o en un futur, qui ho sap, a tot el món, perquè els temes que hi tracto són molt universals: els diners, els orígens o l’educació financera. Pel títol podria semblar que es tracta del típic llibre americà del tipus “Fes-te ric de pressa i compra’t un cotxe”, però té un caire més europeu, emocional i anecdòtic.
La portada és metafòrica: s’hi veuen unes plantes amb unes monedes que s’han de regar perquè vagin creixent.
La primera proposta de portada per al llibre eren una pila de monedes i un senyor encorbatat enfilant-s’hi. No em va convèncer, perquè estalviar o gestionar-se bé no és un projecte individual, sinó familiar. Tampoc podia ser un senyor amb corbata. Abans que res, perquè jo mai en porto, i en segon lloc perquè aquest és un projecte de la meva dona, dels meus fills, dels meus pares, dels meus avis, etc., és a dir, generacional. Crear una nissaga o muntar una empresa són propòsits a llarg termini que transcendeixen una vida.
Estableixes una certa correlació entre estalviar i fer-se ric. Tu creus que estalviar ens assegura d’una manera gairebé matemàtica fer-nos rics, o cal que hi concorri una mena de conjuntura astral?
Estalviar és una condició necessària però no suficient per fer-se ric. En tot cas, si no estalvies és segur que no podràs fer-te ric. Si estalvies tindràs uns recursos sobrers que podràs manegar amb més o menys astúcia a partir de la teva formació i l’intercanvi d’informació amb altres persones perquè les inversions siguin òptimes i donin un rendiment. Tot i així, equivocar-se és una possibilitat, i per això és clau diversificar. Pot semblar estúpid de tan obvi, però el secret és encertar-la més vegades que equivocar-se. Si acompanyes l’estalvi d’un mínim de criteri tendiràs, en major o menor mesura, a enriquir-te.
I fer-te ric per què? Amb quina finalitat?
Senzill: per tenir temps. Els diners serveixen per comprar temps, que és un dels nostres béns més escassos. Des del moment que naixem ens estem morint. Els diners són eines per poder comprar temps i fer-ne el que vulguem: des d’escriure un llibre fins a prendre una copa amb els amics o dedicar temps al teu fill que vol tocar el piano i no se’n surt.
Els diners serveixen per comprar temps, que és un dels nostres béns més escassos.
Parlem, així doncs, d’una inversió en temps. Què cal, per reeixir?
La constància i la fortalesa són importants. Estalviar és molt antisistema, perquè tots els inputs de la societat van en la línia que ens ho gastem tot i que consumim. En conseqüència, persistir com a estalviador és difícil; s’ha d’estar convençut que el camí és el correcte i que estalviar compensa a llarg termini, perquè a curt termini és obvi que no ho fa. A curt termini és més fàcil menjar-se un gelat que no menjar-se’l i posar els diners a la guardiola. A banda de la constància, cal estar ben informat per optimitzar les inversions. Per tant, aquest llibre intenta cobrir el forat educatiu que tenim com a catalans i fins i tot com a europeus. Les elits no volen que sapiguem com funcionen els diners, perquè així ells poden continuar sent rics i nosaltres només ens dediquem a consumir i a no molestar, en lloc de fer-los la competència. Hi ha una intencionalitat, rere el fet que no se’ns ensenyi com gestionar els diners.
Tot i així, a l’educació secundària ara hi ha matèries sobre economia i empresa.
És una millora, però l’assignatura d’economia continua sense ser obligatòria. És opcional i en funció del batxillerat que curses. Hauria de ser una matèria troncal. De fet, la part d’economia es podria incloure a dins de les matemàtiques. A tothom li faran falta els diners per sobreviure, oi? Doncs l’ensenyament sobre aquesta qüestió hauria de ser democràtic, accessible per a tothom.
Creus que hi ha hagut un canvi de mentalitat les darreres dècades, i que a Catalunya està mal vist parlar diners, i sobretot fer-ne? És conegut el cas de grans patricis catalans que el primer que fan és amagar-se i defugir tota projecció pública.
Aquest és un fenomen que no només afecta, Catalunya, sinó Europa. En comparació amb els Estats Units, tenim un tabú important amb els diners. No cal que copiem al 100% els Estats Units, que tenen altres problemes, com per exemple que se’ls mor la gent pel carrer per manca de cobertura a la sanitat pública. En tot cas, jo crec que aquest tabú l’hauríem de trencar. Ser ric i guanyar diners no és necessàriament dolent. Aquí, però, vam patir una guerra civil on t’afusellaven per ser ric, i això repercuteix en l’actitud més o menys inconscient d’una part de l’empresariat de no sortir de l’àmbit familiar, de no deixar traspassar el llindar de casa a gaires persones, etc. Es percep com a perillós, perquè qualsevol dia poden descobrir que ets independentista, ric, de l’Opus o jueu, i patir-ne les conseqüències. Si revisem la història, això, com a catalans però també com a europeus, ens ha passat. Els europeus som més gats vells que els americans, anem més amb compte.
Hi ha un fragment del llibre en què aconselles al lector viure de lloguer. És més, tu hi vius, a Sant Cugat. Creus que aquest consell s’ha de tenir en compte com a principi, o només en alguns casos en particular?
No tothom ha de viure de lloguer. A nosaltres el lloguer ens és un instrument útil perquè vivim a Sant Cugat i hi vivim ara. El barri on vivim, el Parc Central, deu ser un dels barris més cars d’Espanya, o com a mínim de Catalunya. Paguem un lloguer molt alt. Però, si en lloc de llogar volguéssim comprar, abonaríem mensualment el doble d’euros d’hipoteca, perquè l’habitatge ens costaria centenars de milers d’euros de compra i estaríem pagant un crèdit. I alerta, que aquestes projeccions són d’abans de la pujada dels tipus d’interès. Per què hem de pagar el doble d’euros de quota hipotecària si en podem pagar la meitat, vivint de lloguer? Per a algú el lloguer pot ser llençar diners a fons perdut, però a nosaltres ens permet que la meva dona pugui anar caminant a la feina (això implica un cotxe, és a dir una despesa, menys) que el meu fill tingui l’institut a tir de fona, que la meva filla disposi de transport públic (tren) per anar a la universitat, etc.. Un cop fets els balanços, es pot dir que a nivell logístic estalviem. A més, ens estalviem pagar escoles concertades ja que l’escola pública de la zona és de qualitat, el nivell de seguretat és notable, podem aparcar el cotxe al carrer, tenim just davant un parc immens, etc. A nosaltres ens compensa.
Avui llegia a La Vanguardia que la gentrificació a l’àrea metropolitana de Barcelona avança imparable. S’explicava que a Sant Just Desvern ja hi ha un 12% d’habitatges comprats per estrangers rics, i que a Barcelona la xifra s’enfila fins al 43%.
Això passa, fonamentalment, perquè l’Estat ho permet. Hi ha diverses coses que es podrien fer perquè això no passés. La primera mesura seria eliminar les SICAV, que són una mena d’eina per especular amb immobles i no pagar gairebé impostos. Es van inventar arran de la crisi del 2008, i potser llavors tenien sentit, però crec que són una figura societaria que s’hauria d’haver eliminat fa temps. Els rics de tot el món munten SICAVs a Espanya per especular amb pisos perquè paguen entre un 0 i un 1% d’impostos. Ras i curt: les SICAVs no aporten valor. La segona mesura té a veure amb la Golden Visa. Qualsevol ric del món, sigui un mafiós, un traficant de cànem o d’armes, si té 500.000 euros pot demanar la Golden Visa i fer-se resident a l’estat espanyol. Un cop és resident a l’estat espanyol, resulta que acostuma a voler viure a Barcelona. Perquè, és clar, qui vol ser ric i viure a Madrid? On aparques el vaixell? Si vols anar a França, quantes hores trigues? Les SICAVs i la Golden Visa fan que tinguem un 43% de rics del món que volen viure a Barcelona. No a la Barcelona global, però sí a l’Eixample, que és com Manhattan. La derivada és que no parlen la nostra llengua i descatalanitzen la ciutat.
És obvi que hi ha una interrelació entre llengua, urbanisme i economia. Per altra banda, creus que la regla que comentes al llibre, on dius que el preu bo de compra d’un habitatge ha d’equivaldre a 200 lloguers o menys, es compleix en algun lloc del país? Em refereixo a llocs que siguin mínimament atractius.
Jo diria que a Terrassa o Sabadell encara es deu complir, però, si no es compleix enlloc, vol dir que el millor és no comprar perquè els preus estan a punt de baixar. Això ja va passar el 2006-2007. El nostre primer pis el vam adquirir a Montpeller justament per aquest motiu. Ens vam mirar la fórmula dels 200 lloguers i no es complia enlloc de Catalunya, però sí a Occitània. El vam comprar amb un llogater vivint-hi (no vam ni poder entrar al pis), amb la qual cosa la rendibilitat no era una simple hipòtesi. El vam escripturar per 80.000 euros i al primer mes ja cobràvem 400 euros de lloguer. En canvi, qualsevol que hagi viscut més de 10 anys a Catalunya sap que la taxació dels pisos pot baixar, i que els preus es van enfonsar un 40% després del 2007, i fins i tot el 50% en algun lloc. A Barcelona el mercat immobiliari ja s’ha recuperat, però fora de la capital hi ha llocs on encara no ho ha fet.
Quan eres jove, vas deixar una feina ben remunerada perquè volies fer un màster a Austràlia. Per a tu, formar-se és innegociable. Què faries, si la teva descendència et digués que no vol trepitjar de cap manera la universitat?
Ho tenen complicat, perquè aquest és un dels meus tabús i no tenen res a pelar. Han de fer allò que els agradi, i jo els deixo triar entre el ventall de carreres universitàries que s’ofereixen, però el que no poden fer és no anar-hi. Un cop ets la primera generació universitària d’una família ja no pots tornar enrere. Els qui controlen els mitjans de comunicació t’explicaran sopars de duro com que no cal estudiar, que és millor cursar una FP que et permetrà guanyar-te molt bé la vida, etc. I t’ho expliquen sense despentinar-se ells, que són tots universitaris o molt rics. A la resta, la universitat ens protegeix de ser pobres, perquè ens dona informació i eines per a interpretar la realitat. Els qui hem estat universitaris tenim una xarxa de gent que ha estudiat amb nosaltres a la carrera. En situacions de crisi, aquest coixí de contactes ens pot salvar. Estudiar també ens ajuda a cuidar-nos millor, a tenir més bona salut, a viure més anys. És, per així dir-ho, una assegurança de vida.
Quins tipus de sectors econòmics caldria potenciar al nostre país perquè la renda mitjana pugés i la gent es pogués capitalitzar? El PIB com a indicador genèric tendeix a pujar, però laa renda per càpita ha anat baixant.
A Catalunya som líders mundials en turisme i crec aquest és un sector que no s’ha de perdre. Dit això: s’ha d’acotar i deixar de potenciar-lo. No hauria de superar el 12-15% del PIB i, si volem que el superi, en lloc de créixer en turistes, hauríem d’apujar el preu de l’oferta. Que els turistes passin de menjar menús de 15 euros a menjar-ne de 30. Paral·lelament, el cambrer que cobra 1.500 euros per una feina exigentíssima n’ha de poder cobrar 2.000 o més. Per tant, no aposto per fer desaparèixer el turisme, però hem de recuperar tant sí com no la indústria, que és el que aporta valor afegit de veritat. Ens en vam oblidar durant vint o trenta anys, en què vam externalitzar tota la nostra producció a l’Àsia. Però, des de la presidència de Donald Trump, que va suposar un canvi de discurs i paradigma globals, tothom sap que hem de tornar a obrir fàbriques. Potser no seran fàbriques de 10.000 treballadors, però poden ser tallers o fàbriques de 20 o 30 persones fent tirades curtes de productes quilòmetre zero, fets a mida i adaptats al client. Jo crec que hem d’anar per aquí: turisme sí, indústria també.
No aposto per fer desaparèixer el turisme, però hem de recuperar tant sí com no la indústria, que és el que aporta valor afegit de veritat.
Tenim un Pacte Nacional per la Indústria amb desenes de milions de pressupost, però com es fa, perquè torni la indústria?
No és gens fàcil. Ens costarà una mica perquè hem perdut el know how, el coneixement de com obrir plantes, que és una cosa que feien i tenien per la mà els nostres avis o besavis. Ara fa molts anys que, malauradament, no se n’obren gaires. A nivell públic, polític, si no posen gaires entrebancs ja serà molt. Si, a més, hi ajudessin una mica, ja seria ideal.
No et sembla que hi hagut una pèrdua de valors, i que els fills dels industrials catalans s’han acostumat a viure de rendes? S’han desfet de l’empresa familiar i s’han dedicat a invertir al sector immobiliari per tenir menys maldecaps?
Sí, això ha passat a Europa, i també bastant als Estats Units, perquè es va decidir que les fàbriques es traslladessin a Àsia, que hi haguessin uns tipus d’interès baixos i que es pogués viure aquí sense produir. Amb la pujada dels tipus d’interès, si aconseguim que la inflació estigui per sota dels tipus, és a dir, una inflació del 3% i uns interessos del 5%, tindrà sentit obrir fàbriques de nou, perquè fent-ho bé es podrà tenir un marge d’un 10-20%. Reprenent el fil de la pregunta anterior, hi ha coses que una indústria viable necessita: que els trens de Rodalies funcionin, que la gent es pugui moure amb facilitat amb transport públic, autopistes, que el port i l’aeroport funcionin o que l’energia sigui barata. Si aconseguim bastir aquest ecosistema, les indústries reobriran. El caràcter no l’hem perdut del tot. No som Madrid, entenent Madrid com a santuari de l’economia especulativa o extractiva.
Quin percentatge de diner líquid aconselles tenir a mà, i quin ha de ser invertit en valors d’una rendibilitat més o menys segura?
Ningú s’ho creu, però jo no tinc mai líquid disponible. Ho tenim tot invertit en diversos camps que ens generen ingressos cada dia. Això vol dir que, encara que avui només tingui 32 euros al compte, no passa res, perquè demà m’arribaran uns dividends, la meva dona cobrarà una nòmina o m’abonaran un lloguer, i per tant entraran uns ingressos que tot seguit reinvertiré.
Suposem que he pogut estalviar 50.000 euros. Com creus que els hauria d’invertir?
A hores d’ara no hauries d’invertir enlloc fins a l’agost del 2024. L’altra opció, si tens una inversió a interès variable que et pujarà un 30%, és amortitzar deute, que és una altra forma d’invertir. I el tercer consell: jo no invertiria en pisos, en borsa ni en deute de l’estat, perquè tot això ara és car i hauria de baixar. L’únic que queda és fer alguna cosa fora de mercats cotitzats, és a dir, muntar la pròpia empresa, si s’és autònom fer despesa per optimitzar la web o la qualitat de les targetes de visita, fer préstecs intrafamiliars (ja sigui amb interessos o no), invertir en startups, etc.
Dius que la veritable riquesa és el temps. Quina filosofia vital hi ha, darrera d’aquesta afirmació? Quan descanses de fer càbales?
Jo em passo molts caps de setmana sense fer ni brot, perquè precisament vull el temps per això, per gaudir de l’ociositat. Em quedo adormit mirant una sèrie amb la meva dona o llegint. Soc feliç en funció del nombre de pàgines que puc llegir cada dia. Llegir vol dir tenir tranquil·litat d’esperit, tenir la bústia de correu buida, no rebre trucades constants, silenci. També escric, però m’agrada més llegir.
Entrevista realitzada per Gerard Furest i Jordi Xaubet
