Sincronicitats junguianes que escapen a la lògica han fet coincidir la z dels tancs russos envaint Ucraïna amb una trobada de nostàlgics de Mazinger Z a Cabra del Camp. A connecting principle linked to the invisible, cantaven Police a “Synchonicity” quan el bloc comunista encara gaudia d’una mala salut de ferro. Alfredo Garrido, que aleshores havia adaptat al castellà la cançó d’aquell primer anime, ha vingut, amb vuitanta anys, a la inauguració de la seva pròpia plaça al poblet de l’Alt Camp. A pocs metres de la famosa estàtua del robot i flanquejat per les autoritats catalanes -que tenen un record per les victimes de la guerra-, el productor basc s’ho fa venir bé: “el robot Mazinger siempre lucha por la paz y este bonito lugar reactivará el turismo catalán”.
A Twitter, els prorussos també s’ho fan venir bé i diuen que la z és una abreviatura de “desnazificar”. La banalització del mal ja la coneixem per Arendt. Poc se’n parla, però, de la vampirització del Bé: els contendents sempre lluiten en nom de la raó i contra la injustícia; amb robots, amb tancs o, més modernament, a les xarxes socials. A Youtube, Zelenski surt cantant Enless love amb cara de gosset apallissat i Putin, amb cara d’alliberador, ens parla dels drets humans de “la seva gent”, trepitjats per Kíiv a la regió russòfona del Donbass. Tots dos atrauen likes assedegats de sang i prejudicis: antiamericans, procomunistes, paneuropeus, liberals o antifeixistes. Res que no pretenguessin els primers dibuixos japonesos: Mazinger Z podria ben bé ser una al·legoria de la guerra freda, amb el Dr Infierno de pèrfid alemany de l’Est i Koji Kabuto, el jove heroi que conduïa el robot, de liberal que reparteix amistat i amor pel món. Això sí, amb el seu famós fuego de pecho.
Als conflictes actuals hi ha més actors: els pacifistes. A la Catalunya processista, just abans del 155, aquest lobby enarborava el lema “parlem” per evitar, deien, un conflicte obert entre l’estat i els independentistes que perjudicava la resta. Vist el seu silenci enmig de la repressió, ja es veu que era un lema sinistre. Amb les seves banderes blanques, els pacifistes no deixen de ser un exèrcit ben armat (això sí) de bones intencions. “Parlem” també vol dir “rendeix-te”. La negació de l’acte fundacional de la civilització -la violència- busca la victòria per altres mitjans, però cal saber si hom té davant Gandhi o Puigdemont/Junqueras.
Mazinger Z també va ser una víctima dels pacifistes. La bel·licositat dels personatges, tan diferents dels càndids Heidi o Marco, va posar moltes famílies en guàrdia: i si, amb tants puños fuera, els seus fills es tornaven violents? No se sap si per una incipient moral políticament correcta o perquè a finals dels 70 el feixisme encara matava pel carrers d’Espanya, el cas és que algú, a TVE, va decidir que la sèrie era un mal exemple per als joves televidents i va ser retirada de les pantalles. I això que, per allò de l’equitat, a la sèrie també hi ha via la robota Afrodita.
Poc abans dels parlaments de la Trobada d’Amics de Mazinger Z, un combo de https://www.musicarea.cat/ interpreta cançons pop dels 80 i 90 i, amb aquell afany provocador dels adolescents, l’Oriol (el cantant) diu per micro que no li agrada Mazinger Z, que ell és més del Dr Infierno. La gent respira alleujada: més val riure que plorar. Acabat l’acte fem cap a Manresa, on ens espera un dinar d’aniversari. La neboda, una fan del pop coreà, fa divuit anys. Les seves cosines, estudiants d’humanitats, opinen sobre el conflicte. “No a la guerra”, exclamen amb la franquesa de la joventut, aquella època en què arrodonim les arestes de la realitat amb lemes i principis. “No a la guerra, hòstia!” diuen entre pastís i cava. Els adults els responen amb un silenci glacial i la conversa deriva cap al Barça – una guerra més manejable-, que per xamba avui goleja l’ Elx. Es tracta d’un silenci dissuasori.
Intueixo que els sogres tenim diverses versions sobre Putin, Zelenski, Europa o l’OTAN i que ens podríem discutir. Uns defensarien l’enviament d’armes als ucraïnesos per resistir la invasió i no donar incentius a l’afany imperialista rus; uns altres, en canvi, apostarien per sacrificar Ucraïna i convertir-la en un estat titella, talment com un sacrifici a la deessa Shiva. La darrera vegada que vam parlar de geopolítica va ser a principis de 2018, els ucraïnesos érem nosaltres i acabàvem de perdre. Aleshores, els retrets van volar sobre la taula d’aniversari com avui els míssils sobre Kíiv. Quan no tens ni armes ni soldats, ja se sap, la devastació es trasllada als esperits i els catalans -com els passatgers d’aquell avió extraviat als Andes- acaben devorant-se entre ells: els uns treient pit des del sofà, els altres amagant-se sota una taula de diàleg. Perduts entre el bufanuvolisme i el seny, com l’enèsima reencarnació de la Busca i la Biga. Com el centaure Quiró, meitat raó, meitat passió. El vol i dol com arquetip junguià d’un país: el nostre.
Valgui aquesta petita infrahistòria per explicar per què, al meu parer, les guerres romandran i, a tot estirar, podem aspirar a parèntesis de benestar cada cop més dilatats. Fins i tot a Dune, any 10.000, el seu autor preveu guerres entre castes intergalàctiques, i tothom sap que allò que podem imaginar és allò que se sol esdevenir. Sense anar més lluny, el darrer parèntesi de pau de què hem gaudit va ser abans el somni d’una humanitat devastada per l’Holocaust i l’arma nuclear. Potser per això aquesta pau ha estat tan excepcionalment llarga i, amb la caiguda del Mur, Fukuyama va pensar que seria per sempre. Ara sabem que aquella fi de la història del politòleg era una expressió del mateix wishful thinking de les meves estimades nebodes quan enarboren coloms de la pau contra Putin. La història, sap greu de dir-ho, s’ha tornat a posar en marxa, i ha tornat a posar la guerra al menjador de les confortables llars europees. Només podem esperar que, un cop més, la política -la guerra per altres mitjans– retorni les bombes a la taula de diàleg, aquesta sí, útil i no només retòrica. Ens hi va la credibilitat d’Occident com a llavor d’una humanitat virtuosa, unida al voltant de la solidaritat, els drets humans, la pau, el progrés, la sostenibilitat o la llibertat d’expressió.
El temor de molts europeus és que Josep Borrell sigui més del Dr Infierno i que els ciutadans s’estimin més que Estats Units faci de Koji Kabuto.
