Les darreres dècades, no han estat pocs els símptomes que la realitat nacional i la cohesió de Catalunya entraven en crisi, o si més no trontollaven. La concentració com més va major a Madrid de les grans empreses, una mentalitat centralista i radial tant a nivell pressupostari com d’inversió logística, la desindustrialització del país, el riboteig de l’Estatut, la conversió cada cop major en un país sense equilibri territorial i de turisme low cost (altrament anomenat balearització), uns forts moviments poblacionals extraestatals del 2000 ençà, la consegüent reculada a nivell públic de la llengua en tant que principal element d’identitat i diferenciació, etc., han estat, entre molts altres, una mostra dels símptomes de defervescència que ja hem esmentat. Tots, en part, causa i benzina de l’anomenat Procés a partir del 2010.
Podem afirmar, per tant, que l’anomenat Procés va ser la resposta política a un decaïment i secundarització latents però amb possibilitats d’esdevenir galopants del país. Una anticipació al que havia de venir i que les lleis de la inèrcia i la termodinàmica expliquen bé: quan un cos comença a caure, només cal donar-li temps perquè el descens agafi una velocitat exponencial. A tot plegat, cal afegir-hi la destrucció d’un sistema de partits que s’havia mantingut estable durant trenta anys (l’anomenat oasi català), però que ha mutat extraordinàriament de 10 anys ençà, en un Dragon Khan que els politòlegs del futur estudiaran amb perspectiva i interès. Entremig, la declaració unilateral del 27 d’octubre del 2017, que va ser el desencadenant d’una brutal repressió “pedagògica” de l’estat espanyol, i que ha deixat tanta i tanta gent estabornida, presa d’un dol permanent que immobilitza i que és brou de cultiu d’un ressentiment eixorc que es manifesta a diari i amb tints tòxics i desesperats a les xarxes socials. Moltes vicissituds i fenòmens entrecreuats fins arribar a les eleccions al Parlament d’enguany, del 14 de febrer, en què l’independentisme ha assolit una fita històrica: ha sobrepassat, per primer cop i malgrat la baixa participació, la barrera psicològica del 50% de vots emesos. És obligat fer-ne algunes consideracions breus que ja hi haurà temps per aprofundir, si realment volem que el moviment polític d’alliberament nacional arribi a bon port malgrat els múltiples factors adversos a què hem al·ludit a l’inici.
Les eleccions han deixat diversos titulars; entre d’altres, alguns de catastròfics de la premsa mesetària, que ja dóna (potser amb l’exageració que li és consubstancial) Catalunya per “perduda”. Si les focalitzem amb una mirada pròpia, observem que les demarcacions de Lleida i de Girona són tan abassegadorament independentistes, que han augmentat en un 3-4% el seu sempre elevat percentatge de suport a aquestes tesis polítiques, fins al punt de fregar el 67% en ambdós casos. En segon lloc, i malgrat ser la demarcació que ha comptat amb una participació més exigua, de només el 50’37% (3 punts per sota de la mitjana del país), la demarcació de Tarragona ha superat, per primer cop, el 50% de vot independentista. I ha estat possible (atenció) amb una participació menor a les comarques ebrenques més poblades (el Baix Ebre i el Montsià) i més decantades cap al rupturisme que a les comarques del Camp de Tarragona, que han tingut sempre una major representació percentual de l’unionisme (pensem sobretot en el Tarragonès i el Baix Camp). Un cas diferent seria el del Baix Penedès, encara inserit a la demarcació tarragonina tot i estar enquadrat en una altra vegueria en la proposta d’organització territorial de la Generalitat. El Baix Penedès és la comarca amb una menor participació de totes, fenomen que s’explica per una notable mobilitat poblacional i un desarrelament causat per múltiples factors, en especial la seva composició demogràfica. En últim lloc, hi ha el cas de la demarcació de Barcelona, tan diversa, i amb comarques tan desconnectades políticament de l’estat com el Berguedà, Osona i el Moianès, al costat d’altres com les que conformen l’àrea metropolitana de Barcelona, en què l’independentisme té serioses dificulats per a arrelar. L’augment independentista en aquesta demarcació s’ha produït en paral·lel al de la resta, amb un 3% a l’alça i un 48% del total de vots.
Pel que fa a l’àrea metropolitana de Barcelona, mereix una anàlisi a banda, per tal com és la zona més poblada i, per tant, la que decantarà a mig termini la direcció política del país. Cal ressaltar la lenta però constant penetració d’ERC a les ciutats i pobles de la primera i de la segona corona. A la primera corona encara és lluny de disputar l’hegemonia al PSC (Ciutadans fa tres anys), i la distància que l’en separa va des de l’11’3% de Badalona al màxim del 25% de Cornellà de Llobregat, passant per un ampli ventall de xifres intermèdies com el 23% de l’Hospitalet o el 15% de Gavà. A la segona corona, llevat del cas tan particular de Badia del Vallès, en què ERC és a una distància de 28 punts del PSC, les diferències s’estreteixen al 5-10%. És el cas de ciutats tan poblades i representatives com Sabadell, Mataró o Terrassa. Al seu torn, la CUP, aquesta vegada en coalició amb l’esquerra sobiranista de Guanyem, també hi ha millorat la representativitat, però lluny encara del rival que ha de prendre com a referent substitutori, En Comú Podem. Una continuïtat de l’aliança autodeterminista amb sectors que havien pertangut a l’òrbita dels Comuns permet de pensar en un sorpasso de l’esquerra anticapitalista als primers si es compleixen dues variables: que els Comuns continuïn desgastant-se per les seves contradiccions flagrants mentre governen i que la CUP tingui una mentalitat pràctica i una voluntat d’influir prou fortes com per no caure en el gen autodestructiu i marginalitzador que tants cops l’ha acompanyat. Caldrà estar-hi atents perquè la minimització de l’espai dels Comuns (tot i que modest) té un caire desempatador, si se’ns permet l’adjectiu, de gran importància estratègica.
Si, en una obra de teatre, cada actor ha de representar el seu paper amb correcció i en consonància amb la resta perquè el resultat sigui reeixit, el mateix es pot dir d’un sistema de partits polítics d’una nació sense estat, oimés quan té dos corrents nacionals no només diferents sinó oposats disputant-se’n la primacia. En aquest sentit, cal parlar del paper de Junts per Catalunya, per la seva especificitat i per l’heterogeneïtat (excessiva?) dels militants que el componen. Així com ERC és un partit que té una frontera electoral clara amb la CUP i JxCat, sí, però també amb partits unionistes com els Comuns o el PSC, o la CUP en té amb ERC i JxCat, però també amb els Comuns i en molta menor mesura amb el PSC, JxCat ha optat per ocupar un espai de centre-esquerra unilateralista que només pot gratar vots dels altres partits independentistes, és a dir, d’ERC i la CUP, bo i presentant-los com a suspectes de no ser-ho prou. Alhora que representava aquest paper, ha convertit en compartiments estancs i inabordables l’electorat de partits com el PSC, Ciutadans o el PP. Això no constituiria cap problema si Catalunya sencera fos com Berga, Montblanc, Vic o Olot, però redueix el perímetre total de l’independentisme en poblacions urbanes com Sant Cugat del Vallès, Sant Just Desvern o els barris de classe mitjana i alta de la ciutat de Barcelona. Tot, en pro d’un discurs sobre la unilateralitat que a curt termini no és, com els seus dirigents saben, viable. És així com, per exemple, en barris barcelonins de població benestant i que, segons les estadístiques, encara són de majoria catalanoparlant, com Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, i en els quals l’antiga CiU fregava sovint tota sola el 50% dels vots, l’independentisme hi treu uns percentatges modestos del 47% a les Corts i de només el 43% a Sarrià-Sant Gervasi. Per sota, cal remarcar-ho, d’alguns barris populars amb un menor component catalanoparlant. Abandonar o desdibuixar el vessant ideològic en districtes com aquests, que tenen un clar biaix cap a la ideologia de centre-dreta, no només porta a sobrerepresentar la influència de Vox, Ciutadans i el PP, sinó que també podria propiciar una consegüent substitució lingüística per manca de referents ideològics i nacionals assumibles.
Considerem, per tant, que és urgent i que seria bo per al país que JxCat es ressitués dins del sistema ideològic de partits com una opció de centre, si escau donant un aixopluc generós als membres d’un PDeCat que no ha obtingut representació, i que aspiri a cedir com menys espai millor a les dretes espanyol(ist)es; encara que això li suposi fuites per l’esquerra cap a altres opcions independentistes. És clar, i legítim, que tots els partits d’arreu del món cerquin la pròpia hegemonia. Ara bé, en el cas de les comunitats nacionals sense estat, és imprescindible una visió holística del context i l’assumpció d’un paper concret i transcendental de cadascun d’ells que maximitzi la representativitat del total. Fent-ho breu i curt, però entenedor: JxCat hauria de mirar de fer-se forta a la Catalunya interior, més catalanoparlant i nacionalista, i entre les classes mitjanes i altes urbanes bastint un discurs en l’eix ideològic que els resulti atractiu; ERC ha de centrar els seus esforços a continuar la seva tasca a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de Tarragona, encara que el seu discurs modulat li resti vots en altres zones; i, la CUP, ha de completar la tasca d’ERC a la cerca i captura d’aquell espai que se sent antisistema i rupturista, i que és també eminentment urbà.
Només així, ens sembla, serà possible consolidar en futures eleccions, que de ben segur que tindran una participació molt major, el percentatge del 50% que es va assolir el proppassat 14-F. I, a més a més, optar a ampliar-lo, cosa que és perfectament factible si, des del Govern, per bé que limitat i examinat amb lupa pels poders fàctics espanyols, es duen a terme les polítiques que la situació del país requereix. D’això, però, en parlarem un altre dia. De moment, el que cal, tant a nivell de partits i d’organitzacions independentistes com governamental, és prou habilitat per establir una estratègia conjunta i consensuada. Perquè no hem de perdre de vista que la realitat lingüística, política, demogràfica i de consciència del país té algunes fortaleses que li han permès sobreviure fins a dia d’avui, però també està condicionada per moltes febleses. L’alternativa a un full de ruta compartit en tots els àmbits és l’accentuació dels perills angoixants que van ser a l’inici del Procés i que, una dècada després, el poden dur a sotsobrar del tot, i, amb ell, el país. Per pressions externes molt visibles però, també i cal dir-ho, per una inèpcia pròpia que no sempre ho és tant.
